Propuestas de modelo social y económico del siglo XX

El Pensamiento Organizativo es una propuesta técnica al conflicto social de principios del siglo XX. 

Los autores comparten la ilusión, ciertamente ingénua, de que la ciencia posee la capacidad de resolución sea cual sea la índole de la problemática. Es con esta voluntad, digamos paradigma, los autores que representan el pesamiento organizativo comparten la voluntad de resolver el conflicto social en la nueva sociedad española, que ambiciona desarrollarse bajo criterios de modernidad industrial.  

A principios del siglo XX nuestra sociedad estaba atenta, como lo está hoy en dia, de las innovaciones de cualquier tipo que se daban en nuestro entorno. No es de estrañar que el método científico de produccióm de F. W. Taylor y coetaneamente las innovaciones organizativas de Henry Ford fueran conocidas casi de inmediato, como también las propuestas falisteristas que inspiraron el programa económico de determinadas fuerzas políticas.   

En una sociedad ciertamente conflictiva, las ánimas más sensibles y cultivadas coincidían en la implantación de los nuevos sistemas organizativos en la industria en general y, en las fábricas en particular. Fuese mediante la aplicación de los sistemas generalmente denominados taylorista, fordista, falisterista, pues resolverían “técnicamente” la problemática social entre las clases tradicionales que estructuran y estratifican la sociedad capitalista industrial. La argumentación se fundamentaba en que los aumentos retributivos eran proporcionales al incremento de la productividad, paralela a una disminución de precios contribuyendo a un reparto más equitativo de la riqueza, a través de la adquisición de bienes elaborados mediante los criterios de racionalidad del trabajo.  

Por consiguiente, la implantación de los nuevos sistemas organizativos ponían al alcance bienes de difícil acceso a la población trabajadora: automóviles, lavadoras, neveras. Dicha circunstancia es lo que se ha convenido denominar ilusión organizativa, concepto sociológico paralelo al concepto economico de ilusión presupostaria.  El pensamiento organizativo construye diversos modelos de sociedad, pero coinciden en la necesidad de un sistema distributivo mucho más equitativo, aplicando las“tecnologias” sociales conocidas hasta aquel momento.

La “innovación” fue lo que nosotros llamamos racionalización de trabajo, sea desde la pespectiva taylorista, fordista o falisterista. Buen ejemplo de este último modelo de sociedad lo encontramos en el concepto del antiguo Parque Móbil Ministerial de la calle Cea Bermudez de Madrid.  

Todos los autores que hasta el momento se han analizado, sean estudiosos de la temàtica, profesores, investigadores, incluso diletantes, aportan desde diversos ámbitos y disciplinas interpretaciones del trabajo organizado con una intención propositiva de como se deberia de construir su modelo de sociedad industrial 

Josep Mª Cortès Martí

SCG: Ciutat Il·lusionada II

Fluxos  i Qualificació  

Els dos eixos bàsics són la mobilitat i la qualitat dels recursos. Traduït, la nostra gent i les seves activitats (demografia i organitzacions) i els nostres carrers i l’actiu circulatori (mobilitat i xarxes).

Per un costat s’ha de tenir present els efectius existents, les característiques formatives, mesura organitzativa de les unitats de valor. Per l’altra, les possibilitats de mobilitat interna i la seva connexió intermunicipal (Barcelonès) i intercomarcal (Barcelonès Nord-Vallès Besòs-Maresme Sud) 

S’observa una formació mitjana més baixa que en els municipis de l’entorn si comptem la ciutat en el seu conjunt. No obstant, aquesta mesura no és del tot afinada ja que s’hauria d’analitzar per districte, cosa que confirmaria la hipòtesis de que la ciutat no és una excepció en ciutats similars (un centre al voltant de la parròquia i l’ajuntament ben articulat i una perifèria amb insuficiències), però també comparteix similituds amb la trama urbana perifèrica (Sant Andreu, Sant Martí, Carmel, Nou-Barris, Horta) “natural” de la Barcelona real (fins on arriba el metro, 20 o 25 min., de la Plaça Catalunya). I en conseqüència està condicionada per dinàmiques que externalitza la capital i a la seva àrea industrial.  

Pel que fa referència a la grandària de les empreses del municipi, a prop d’un 90 per cent no supera els cinc treballadors i dedicades en la seva majoria a activitats venda, reparació i restauració. També s’inclouen les empreses de venda i reparació d’ordinadors.     L’eix de mobilitat pot presentar avantatges comparatives. El municipi  hauria de difondre (exportar) imatge (nou imaginari) i paisatge (metropolità), urbà ciutadà (habitatge) juntament amb paisatge d’equipament “verd” (lúdico-formatiu).

L’objectiu prioritari és la captació (exportació, perquè venem ciutat) d’efectius formats, residents i articulats en la cadena de valor, que valoren la proximitat dels grans centres de creació, en un entorn de qualitat metropolitana, de serveis als residents (singles, famílies, empreses unipersonals especialitzades que requereixen pocs metres quadrats per desenvolupar la seva activitat (Qualificació-ordinador-internet i poc més”), i d’intermodalitat (metro, tramvia, rondes, autobusos, ferrocarril-AVE, aeroport).        

Portals de Valor. SCG: ciutat expansiva  

Per portals s’entén l’entrada-exportació i la sortida-importació de recursos que valoritzen o desvaloritzen la ciutat. Un punt cabdal de la nova estructura constitueixen els eixos de connectivitat intermunicipal (Barcelonès) com intercomarcal (Barcelonès Nord-Maresme Sud-Vallès Besòs). L’objectiu prioritari s’ha de centrar en donar una imatge real i dels avantatges comparatius de la ciutat (proximitat, connectivitat, serveis de qualitat: “una ciutat per viure-hi”). S’observen, en principi, els següents portals: 

Portal de la Diagonal Mar (Maragall, 2009), que ha obert Barcelona a la ribera del Besòs connectant els dos municipis adjacents S. Adrà i Sta. Coloma de Gramenet. Ens accessibilitza a la platja ciutadana, UPC-campus Besòs@, punt nodal Sagrera, punt sanitari intermunicipal FHES, fins Passeig Llorenç Serra (SCG)-Avda. Sta. Coloma (BCN).  Per tant, seria un portal de tipus metropolità donada la potència de connectivitat. 

Portal Pallaresa de tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar  una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre'l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial. 

Portal Potosí: Connectat amb automòbil (es podria fer ús del “bícing”) ens dóna accés a la indústria tradicional de Barcelona i a la Maquinista, portal per mitjà del qual internalitzem costos de mobilitat i importem “shopping”. No obstant, també és un actiu que s’ha de gestionar i per no quedar marginalitzats, ja que tal com està configurat marginalitza el marge esquerra (direcció mar)  ja que el front del riu de Barcelona actua com a frontera.  

Portal Bosc Llarg: Portal d’exportació i d’importació de béns emmagatzemables d’indústria tradicional. Així mateix, s’observa una tendència a l’especialització en l’àmbit de la construcció (clúster? Podríem plantejar-nos articular-ne un: maquinària, materials, etc.). És un portal d’importació (comprem  fóra dels límits municipals) de segones residències i ara de primeres de “residents” de segona generació (competència directa, per preu, per “proximitat” i d’ imaginari). No obstant, s’hauria estudiar una nova configuració d’entrada i sortida al Vallès Besòs per articular la connectivitat intercomarcal (Montcada i Reixac fins Montornès i la Roca)      

Portal Fondo: És un portal de pluri-comerç nombrós, multicultural i personalitzat, obert a l’àrea comercial intercomarcal de Montigalà i Lloreda que s’estén fins a la Barcelona real (metro). No obstant, s’hauria de reconduir els fluxos de viabilitat de la xarxa per facilitar l’accés intramunicipal de vianants  

Portal Esperit Sant: Finalment, ens faltaria un sisè, donat que els altres cinc ja tenim l’estructura, però això no vol dir que estiguin articulats, portal on el punt central hauria de ser la FHES, integrat al Campus Torribera, al Campus Besòs@, juntament amb la Campus de Badalona, i l’Hospital Germans Trias i l’Hospital del Mar. Aquest gran quadrilàter s’ha de construir. I com a suggerència, donat que les infraestructures del metro estan ja aprovades i en funcionament, el tramvia-Besòs/Bus-Besòs, seria el quart braç circumval·latori, la qual cosa realitzem un nou entorn lúdic (platges-bícing), sanitario-formatiu (hospitals-docència) intermunicipal. 

Josep Mª Cortès Martí

MADURESA DEMOCRÀTICA DEL POBLE

Aquests dies del cas “pretoria” els he viscut de manera intensa. He compartit la desil·lusió amb molts ciutadans, i  la manifestació del cinc de novembre -5N- n'és una mostra, però també ho és l'ambició de canvi de fer política local. M’ha complagut el grau de civisme desenvolupat, malgrat els tres o quatre exaltats. Suscric que la manifestació de la plataforma ciutadana és un símptoma, un altre cop, del grau de maduresa del nostre poble. 

Sóc del parer que el poble espanyol des de la Transició sempre ha demostrat la seva maduresa democràtica, no així, llastimosament alguns dels seus polítics.  Per anar-nos ben lluny en el temps, el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que vaig viure en primera persona -feia les milícies als serveis de capitania de Madrid- el poble espanyol va ser més responsable que alguns dels polítics del moment. El poble poc després va decidir-se pel canvi i construir una societat nova, enterrant, però no oblidant, el que va significar el règim de “democracia orgánica del movimiento”. En aquell moment el PSOE volia dir renovació. Espanya durant aquelles primeres legislatures va treballar per estar a l’alçada dels països europeus que tant admiravem tot plegats. Després vingué una substitució de color polític: el PP  va governar un parell o tres de legislatures, fins que l’atentat de Madrid va posar en evidència la ineptitud dels seus polítics. Altra vegada el poble espanyol va demostrar el seu nivell de sentiment democràtic: una nova alternança dels partits majoritaris. 

El poble català, amb la seva idiosincràsia,  paral·lement ha viscut la mateixa sintonia que la resta del poble espanyol. Primer, els governs monocolors de CiU: un "règim de país nostrat” sota la batuta del molt honorable. Després de moltes legislatures del mateix color, el poble català decideix canviar de color la Generalitat. D’aquesta manera el contrapès de les forces polítiques equilibren i oxigenen tanta catalanitat nostrada. També en aquest episodi de la història recent es demostra la maduresa democràtica de poble. 

La manifestació del dia 5 de novembre -5N- posa en evidència que les forces polítiques del nostre densificat municipi metropolità han de canviar o recanviar. Probablement les pinzellades han de ser d’una altra tonalitat i possiblement d'un altre color. De moment, des de la proximitat, el govern no l’encerta. No es pot admetre determinades postures de suport en una situació tant delicada. Això fa lleig i no afavoreix que s’oxigeni la ferida. No obstant, com sempre ha demostrat el nostre poble, colomenc-català-espanyol, en el recorregut democràtic de la nostra societat, exigeix ara més que mai, un canvi de sintonia i de tonalitat, no n'estic tant segur si de color, i un recanvi de fets i paraules. Està a les vostres mans fer-ho, perquè la ciutadania ja ha dit la seva... 

Josep M Cortès Martí

Principe Azul

Seria fantàstic que estigués equivocat: l'enverinament de la democracia

Hace tiempo que se nota un cierto desafecto por la política y los políticos. Y trato de encontrar una explicación. Creo que la cuestión tiene un fuerte calado, ya que nuestro sistema de participación en las decisiones de la sociedad se encuentra fuertemente violado. El porqué posiblemente se encuentra por las presiones que los protagonistas del capitalismo ejecutan. Hablando de manera llana, el ejemplo lo tenemos en ayuntamientos donde el soborno se ha vuelto el proceso de gestión más habitual como también la financiación de los partidos políticos. Los medios lo han difundido a saciedad.

Pero la cuestión es que hay detrás de todo ello y quien saca provecho?. Se da por sentado que hacer dinero es el objetivo prioritario en el capitalismo, y hoy en dia cualquier medio es válido. En este envenenamiento de la democracia hay dos proposiciones, pócimas si se quiere, que centran el juego: ¿Que precio cuesta incumplir una ley? Caso que se da en agentes de escasa influencia. En cambio, aquellos de fuerte influencia y con expectativas de grandes beneficios, utilizan la legalidad o a-legalidad para modificar una norma. Lo primero es más detectable y por lo tanto con más probabilidades de ser denunciado. Habitualmente es juego de pocos. En cambio, lo segundo se encuentra dentro del mismo núcleo de la democracia, ya que la modificación suele ser aprobada dentro los cánones participativos. Normalmente es juego de muchos o hay mucho en juego. Es obvio, dentro nuestro sistema de valores, que el capital desee aumentar la rentabilidad. Pero, lo que no es tan comprensible es que el político entre en este juego fraudulento. El político con representación sólo tiene autoridad por el voto. Es decir, el político no puede ni debe vulnerar los principios que él ha defendido y por los cuales el ciudadano le ha votado. En caso de participar en el envenenamiento debe de renunciar, porque no es digno de la confianza que se le ha otorgado.

Todo ello nos conlleva adentrarnos a otra dimensión mucho más complicada porque afecta el mencionado núcleo del sistema. Hoy en día nos encontramos en una sociedad, donde las relaciones entre política, políticos y ciudadanos se desarrolla básicamente a través de los medios de comunicación. Y los ciudadanos deben estar al corriente, cosa difícil en una sociedad tensada como la nuestra. Además la información difundida por los medios depende en gran medida según su ideario. En una sociedad de capitalismo avanzado es frecuente que el ideario esté marcado por aquel que financia el medio. En consecuencia toda información política está mediatizada por los intereses en juego. Esta situación, sin duda, influye en la opinión pública, la cual es fácilmente manipulable, porqué habitualmente desconoce el funcionamiento interno de los partidos políticos, los agentes económicos, los medios, a la vez, el juego de réditos y las implicaciones entre ellos. Es decir, se desarrolla un mercado de intercambio de reciprocidades donde todos los que están en el juego aspiran salir beneficiados. Y este mecanismo complejo de botones y enchufes en la democracia de masas no es tan aparente. Difícil de detectar a simple vista.

Sin embargo una de las explicaciones de esta tragedia descocada es el funcionamiento interno de los partidos. Los partidos son organizaciones que sobreviven de la misma manera que lo hacen las empresas. Las empresas para vivir deben de convencer y vender lo que producen. Los beneficios son la recompensa por la lucha diaria. Para alcanzarlos en un mercado competitivo estan obligados a ofertar productos muy atractivos que sean conocidos mediante la publicidad. Y sin duda de unos vendedores agresivos, de unos ejecutivos inhumanos y de unos trabajadores sumisos. Algunas veces no tienen más remedio que unirse para mantener los beneficios. Los partidos políticos manejan los mismos criterios que las empresas. Pero con mucha más dureza interna porque no dependen de manera directa del mercado, las empresas si, y las luchas internas se limitan en términos económicos. En los partidos no es así. La lucha para y por el poder no tiene límite. Aquellos que consiguen hacerse con la ejecutiva de un partido, primero deben de persuadir a consejos y afiliados. Es batalla dura que suele acabar con víctimas. Aquel o aquellos que han tenido mayor resistencia psíquica obtienen el poder de la organización. O sea que la pueden utilizar. El objetivo último, por supuesto, es lograr el mayor número de votos y ganar las elecciones. El dispositivo para adquirir el éxito es el mismo que las empresas: vender un producto, en este caso un programa. Es necesario un equipo de buenos vendedores y publicitarios, especialistas en mercados de voto y en medios de difusión intensa. No cabe duda que los protagonistas tienen ambición personal, habitualmente es el que más les sobra, y unas dosis de egocentrismo. Y desean sacar partido o tajada de este sistema que funciona para ellos. Como dice el beduí metropolità son las carpas que devoran a los batracios pero a estos últimos les salva el número.


Seria fantàstic que estigués equivocat

Avui és una dia molt trist.

Avui estem vivim un dels episodis més tristos de la nostra ciutat. Aquells que ens la estimem i lliutem per millorar-la no hem de desanimar-nos.

Josep M Cortès Martí

Avui és una dia molt trist

Avui és una dia molt trist per tots aquells que ens estimem la ciutat i que lluitem per millorar-la.

Josep M Cortès Martí

Les primeres Cadenes de Muntatge d?automòbils: 1917-1949

Detroit-Cadis-Manchester-Dagenham-Barcelona

Hispano-Suiza ja des dels seus inicis i Autos España el 1917, havien aplicat la cadena de muntatge en determinades fases de l’elaboració del producte, en tant que l’organització és l’anomenada de bancada. De bancs de treball on el mestre mecànic, l’oficial i l’operari es mouen de banc a banc per muntar els components de la seva especialitat.  

Els automòbils Ford es venien a Europa des de 1903 i hi són presents al primer saló de Barcelona de 1913. El 1920 a Cadis s’instal·la la primera factoria Ford Motor Company per l’ensamblament de camions i automòbils. El 1923 es trasllada a Barcelona, a l'avinguda Icària nº 149 i el 1926 a iniciativa d’uns industrials catalans adquireixen les instal·lacions amb la col·laboració tecnològica FORD. Orienten el negoci a l’ensamblament de camions -Ford “barbes” i el Ford A- amb la denominació de Ford Motor Ibèrica.

Hi ha constància, en les desaparegudes naus de l'Avinguda Icària, de dues cadenes d’ensamblament el 1923: una de carrossats i un altre de motors. Els components procedien de les plantes de Manchester i Dagenham, propietat de Ford Motor Company, i s’ensamblaven a les naus de Barcelona. La cadena de producció, segons treballadors de l’època en aquelles naus, tenia dues velocitats, dues rodes dentades de dos diàmetres que s’engrenatjaven a la cadena. La roda de diàmetre petit s’utilitzava per augmentar productivitat i un de més gran per disminuir la producció, utilitzats en funció de les comandes. A Finals dels anys cinquantes es construeixen unes naus a la Zona Franca de Barcelona per fabricar els tractors i camions EBRO  també sota  llicència FORD-UK, dels models THAMES. 

Barcelona-Madrid: Hipano Suïssa-Pegaso-ENASA; Tori-Barcelona: FIAT- SEAT 

El 1946 una part de la Hispano-Suizsa  de la Sagrera de  Barcelona se’n va a Madrid reconvertida per decret amb el nom Empresa Nacional de Autocamiones, Sociedad Anónima” per a fer-hi camions i motors sota llicència British Leyland. A Barcelona a part dels “pegasines”, producció quasi artesanal de vehicles esportius de luxe, es destina bàsicament a la soldadura de carrosseries i a components de motor. El muntatge de tot el vehicle es fa a Madrid.   

Barcelona i Torí són ciutats amb històries germanes. Tant, l’una, com l’altra posseeixen una tradició industrial des d’antic. La història d’ambdues ciutats convergeixen un altre cop per mitjà dels Agnelli propietaris de la Factoria Italiana Automòbils Torino, que el 1949 decideixen que la instal·lació de les plantes de muntatge de la SIAT, “Sociedad Industrial de Automobiles de Turismo després SEAT“Sociedad Española de Automobiles de Turismo, es construeixen en els nous terrenys francs, exempts de tributs, la zona Franca de Barcelona-Prat del Llogregat.

Josep M Cortès Martí 

Les Primeres Cadenes de Muntatge d'automòbils a Catalunya: 1917-1949

Detroit-Cadis-Manchester-Dagenham-Barcelona

Hispano-Suiza ja des dels seus inicis i Autos España el 1917, havien aplicat la cadena de muntatge en determinades fases de l’elaboració del producte, en tant que l’organització és l’anomenada de bancada. De bancs de treball on el mestre mecànic, l’oficial i l’operari es mouen de banc a banc per muntar els components de la seva especialitat.  

Els automòbils Ford es venien a Europa des de 1903 i hi són presents al primer saló de Barcelona de 1913. El 1920 a Cadis s’instal·la la primera factoria Ford Motor Company per l’ensamblament de camions i automòbils. El 1923 es trasllada a Barcelona, a l'avinguda Icària nº 149 i el 1926 a iniciativa d’uns industrials catalans adquireixen les instal·lacions amb la col·laboració tecnològica FORD. Orienten el negoci a l’ensamblament de camions -Ford “barbes” i el Ford A- amb la denominació de Ford Motor Ibèrica.

Hi ha constància, en les desaparegudes naus de l'Avinguda Icària, de dues cadenes d’ensamblament el 1923: una de carrossats i un altre de motors. Els components procedien de les plantes de Manchester i Dagenham, propietat de Ford Motor Company, i s’ensamblaven a les naus de Barcelona. La cadena de producció, segons treballadors de l’època en aquelles naus, tenia dues velocitats, dues rodes dentades de dos diàmetres que s’engrenatjaven a la cadena. La roda de diàmetre petit s’utilitzava per augmentar productivitat i un de més gran per disminuir la producció, utilitzats en funció de les comandes. A Finals dels anys cinquantes es construeixen unes naus a la Zona Franca de Barcelona per fabricar els tractors i camions EBRO  també sota  llicència FORD-UK, dels models THAMES. 

Barcelona-Madrid: Hipano Suïssa-Pegaso-ENASA Tori-Barcelona: FIAT- SEAT 

El 1946 una part de la Hispano-Suiza  de la Sagrera de  Barcelona se’n va a Madrid reconvertida per decret amb el nom Empresa Nacional de Autocamiones, Sociedad Anónima” per a fer-hi camions i motors sota llicència British Leyland. A Barcelona a part dels “pegasines”, producció quasi artesanal de vehicles esportius de luxe, es destina bàsicament a la soldadura de carrosseries i a components de motor. El muntatge de tot el vehicle es fa a Madrid. 

Barcelona i Torí són ciutats amb històries germanes. Tant, l’una, com l’altra posseeixen una tradició industrial des d’antic. La història d’ambdues ciutats convergeixen un altre cop per mitjà dels Agnelli propietaris de la Factoria Italiana Automòbils Torino, que el 1949 decideixen que la instal·lació de les plantes de muntatge de la SIAT, “Sociedad Industrial de Automobiles de Turismo després SEAT“Sociedad Española de Automobiles de Turismo, es construeixen en els nous terrenys francs, exempts de tributs, la zona Franca de Barcelona-Prat del Llogregat.

Josep M Cortès Martí

Solei, Arnús i Ciutadania

Passejar ajuda moltes vegades a endreçar les idees, però també a corregir-les respecte a allò que veiem. L’altre dia passejant pel jardí romàntic de Ca l’Arnús podem experimentar que vol dir canvi de model productiu, en relació a l’article d’Escenaris Metropolitans. El seu valor ja no es mesura pel canvi sinó pel que aporta de qualitat i també de coneixement. I això és així perquè el procés productiu s’ha transformat. http://gramenet.blocsciutadans.net/JmCM/2009/05/14/model-productiu-1960-2000/

Quan era Can Solei, el seu ús era agrícola. Quan una part de la antiga finca es ven al financer Evarist Arnús, la part comprada es transforma en ús essencialment patrimonial. Quan la finca finalment és adquirida per l’ajuntament, ja no és una propietat privada, sinó que es converteix en propietat pública, alhora que el seu ús d’equipament pel gaudí dels veïns.

En el primer cas és una explotació agrícola que ven el seus productes. En el segon, Ca l’Arnús adquireix valor, no pels fruïts de la seva terra, sinó pel valor econòmic que adquireix en el mercat. En el tercer, el seu valor ja no es troba per ser una terra que es pugui plantar vinya, tampoc perquè es cotitzi com una acció de borsa, sinó pel benestar que genera a la ciutadania.

Són per tant tres models de producció diferents, el primer agrícola-mercantil, el segon capitalista-comercial i el tercer, pel que sabem no és un capitalisme decimonònic, ni tampoc el capitalisme fordista de meitats segle XX. Estem en un altre model, on possiblement el coneixement és l’engranatge que fa rodar els altres dos, com són la producció i la distribució. Can Solei era bàsicament producció; Ca l’Arnús distribució; Ara Can Solei-Ca l’Arnús coneixement. Deixeu-me, doncs, argumentar-ho:

Els jardins de Ca l’Arnús, que abans eren part de la finca de Can Solei, són un testimoni del gust romàntic decimònic. Es troba orientat a Nord-est on el vent bufa de gregal. Viaranys vorejats de majestuosa vegetació ben be mediterrània: alzines majestuoses i roures imponents. També arbreda de jardineria: lledoners, plàtans, magnòlies, ullastres, palmeres canàries, washingtonies, eucaliptos, robínies, tipuanes i bellaombres. Tot revestit d’heures que abriguen les arrels dels seus venerables habitants. També unes dàlies, gladiols, mimoses i lilà allí i allà.

Un estany amb pont , que fa de fossar a un castell amb porta caladissa i pont llevadís. Tot un exemple de bon gust, però sobretot d’un el discórrer del temps amb una cadència dels tocs del campanar, avui en dia inexistent. També tota una ètica de l’espai i del temps que poc té a veure amb la manera que els utilitzem avui.

Encara que el jardí de ca l’Arnús una vegada endinsats ens comenta la seva centenària història, trobem situat a mig dia la mansió d’estil neoclàssic amb portalada dòrica. Una mica més enllà endisat en el bosc una torre vuitcentista com a estació meteorològica d’uns vint metres d’alçada datada el 25 d’octubre de 1907. Construïda amb totxana cuita i fusta, ensostrada amb dues ales de teula. Els cairats acabats amb uns cabilons verticals esculpits amb fantasies florals. A munt de tot un penell de forja orientat a gregal i sota la sostrada, a façana, a munt, una brúixola, la sageta a nord-est. Una mica més a baix, a banda i banda de la porta d’entrada un baròmetre gegantí a l’esquerra, que anava a temps sec. A sota també de grans proporcions un termòmetre a vint-i-un graus celsius. A l’altra banda uns pluviòmetres ordenats setmanalment. Damunt, paral·lel al baròmetre mancava, segurament, l’hidròmetre. Bé, tot un monument al positivisme.

Així mateix, el jardí ens parla del pas de les generacions. A part de la pèrgola envoltada de gegantins plàtans, trobàvem un xalet d’estil racionalista dels anys trenta o de principis dels quaranta. Gran portalada metàl·lica per encabir-hi dos automòbils, el portal sota la terrassa de grans proporcions. Una "torre" que podríem trobar a la Tossa de mar d’aquell temps iniciàtic dels jardins de Santa Clotilde al bell mig de la Costa Brava lloretenca. D’una burgesia adaptable a qualsevol "règim" de coses.

A Santa Coloma, no tenim aquest canvi de procés, no hi ha un sentit burgès de la propietat. S’ha passat de l’ús agrícola, a un ús d’ocupació, de la mateixa manera que un garrofer ens dóna garrofes, diguem-ne pisos, per passar a una adquisició per fer equipaments. Crec que nosaltres hauríem d’anar repensant: Sant Jeroni, Can Botinya, i La Torre Pallaresa, com a equipament –jardins mediterranis: oliveres, garrofers, figueres- per la ciutadania.

A reveure

Josep M Cortès Martí

Metallenguatge del soroll

Benvolgut/da admirador/a de l’escriptot francès, nascut a Niça, Provença, guanyador del premi nobel de literatura 2008:

Vostè elegament ens fa una anàlisi del discurs, especialitat que el seu admirat escriptor, com ja deu de saber, en va fer algunes inscursions a principis de la seva dilatada obra. Fins el punt, de rebre elogis dels filòsofs existencialistes i mestres de la construcció del discurs com Michel Foucault y Gilles Deleuze. Tanmateix, com veig, vostè exposa de manera tangencial fins i tot de mode performtiu, la bogeria com a motiu de molts malentesos. Com ja deu saber, la bogeria és un malaltia de diagnòstic complicat, que encara que estigui classificada com a patologia, és de dificil simptomologia i classificació. Le Clézio va analitzar la bogeria, el llenguatge reiteratiu, el metallenguatge.

La seva asserció des d’una perspectiva anafòrica, ens descriu el que Cicouriel anomena anàlisi del subjecte actant: en relació al seu llengutage verbal i no verbal, la seva autoritat o no autoritat, -ja deu saber que hi ha diversos tipus d’autoritat segons Max Weber- preten influir l’acció social en relació a uns objectius que poden ser legítims o no, en relació al marc de refererència valoritiu del moment. Per acabar, el metallenguatge emprat per a descriure un fet del tot evident –el messianisme, les addiccions- aspectes de la salut mental que tenen certes il·lacions, sembla manifestar certa dissidència no tant al funcionament intern del poder local instituït, sinó l’apostàsia de determinats elements que integren un grup, moviment, organització sigui partit polític o empresa.

Sense més rebi una cordial salutació i admiració per la seva sensibiltat i virtuosisme.

El mundo no funciona sino por el malentidido.

CH. Baudelaire