Castellano Català
Castellano Català
Els individus, les persones, som “productes” en el sentit industrial. Per mitjà de la cultura i del grup, i de la relació interpersonal diària “FABRIQUEM” persones. Persona és un terme origen del qual es troba en les màscares dels personatges de la dramatúrgia grega. Més endavant la sociologia i la psicologia social defineixen els papers que representem en societat com a “rol”, paraula francesa “role” que prové de les arts dramàtiques. Si anem més enrera com a llengua d’arrel romànica que és el francès, “rol” vol dir “acta” en llatí i més en concret “rotlle”, manuscrit enrotllat, document gràfic anterior al llibre. Les “persones” ho són quan destrien amb encert la “màscara” més adequada en relació a l’escenari. Els nens -la infància tal com avui l’entenem és un fenomen recent de categorització, abans, fins no fa massa, a començaments de l’era industrial, però sobretot a l’edat mitjana, no se’ls considerava com a persones- són la matèria prima per mitjà de la qual anem “elaborant” persones. La família, l’escola, fins i tot la universitat en l’actualitat, són fàbriques, d’una indústria molt peculiar i especialitzada que organitza tots els seus recursos disponibles a produir persones de manera eficient.
Una persona, en conseqüència, és un “producte” que una vegada acabat genera conductes socials, interactua en àmbits diferents, diversos i contradictoris. La qualitat de producte es contrasta quan la conducta apresa compleix les expectatives de comportament, que exigeix l’arquitectura institucional, en cas contrari, si es detecta desviació de la conducta, s’activen mecanismes de control social: renyar, multar, empresonar, però el més freqüent és estereotipar a l’altre, en terminologia tècnica "categoritzar". Així, reafirmem la nostra identitat individual i de grup. Tanmateix, no pretenc parlar del procés de socialització -fabricar persones- sinó del fenomen de categorització social. El qual està relacionat amb la socialització, però que té més a veure amb els processos de classificació que un individu genera quan interactua amb altres persones o grups.
El psicòleg social Salomon Ash (1954) estudia els processos cognitius de definició dels altres, o sia, la impressió que ens fa l’altre. Aquesta teoria es complementà més endavant amb les aportacions científiques de Zanjonc (1964) i Tajfel (1975) sobre la categorització social. Aquests mecanismes cognitius són realment “potents” en el sentit que construeixen la realitat social. Així per exemple, quan afirmem que els xinesos són treballadors, estereotipem. L’estereotip és el resultat més freqüent del fenomen cognitiu de categorització social; un xinès, un nòrdic, un català, un andalús, un convergent o un socialista, són estereotips que en relació a l’ordre prelatiu d’adjectius (baix, alt, avorrit, divertit, conservador, progressista, blau o roig). Tal com ens demostra la vida quotidiana els estereotips és font de perjudicis, concepte que es defineix com una actitud generalment negativa cap a determinades persones o grups .
No obstant, el motiu d’aquesta entrada en el bloc ciutadà ve arrel d’una experiència que vaig viure amb un representant polític, la qual cosa m’ha fet reflexionar sobre el fenomen, més amunt exposat, de prejudici o categorització social. El proppassat dia vaig assistir a un dels “escenaris polítics” institucionals de la nostra vila. Totes les persones vam interactuar donant-nos “carícies” en el sentit figuratiu i psicològic del terme, a la inauguració de l’acte social. Ens vam saludar, ens van comunicar, vam intercanviar informacions. En definitiva allò que es considera “normal” en la representació del rol que a cadascú li pertoca;
Un dels assistents -polític professional, representant legítim d’un dels grups del consistori- que el conec i el tinc ben categoritzat, malgrat que els rumors diuen que és habitual aquest tipus de conductes individuals d’aquest representant, sense cap mena de perjudici, li estenc la mà -salutació occidental masculina per tots acceptada i reconeguda- per saludar-lo cordialment com a ciutadà. L’esmentat polític no sé si va entendre la salutació com un acte d’amabilitat i de coveïnatge o com una conducta d’agressivitat i de combat en tant la seva resposta facial (llenguatge kinètic). Vaig insistir-li amb un to de cordialitat saltant-me el protocol dient-li “donem la mà, home”. Ell em respongué “no em vull embrutar les mans”. Davant d’aquesta situació no vaig insistir-hi més, però sens dubte, els rumors s’han convertit en afirmacions de què aquest polític en té molt poc, i per tant utilitza amb poca “política” la legitimitat otorgada pels seus coreligionaris d’opció i partit.
Per acabar, Napoleó era cors. Va voler tenir tota Europa controlada. Sembla que la seva desmesurada ambició i una equivocada percepció dels altres estereotips (espanyols, alemanys i russos) el va portar al fracàs. Per tant amic meu, l’experiència ens demostra que la “incapacitat apresa” i la “categorització social” no són les conductes més adequades per tenir-ho “tot controlat des de Còrsega”.
Una cordial salutació.
El pressupost per un ajuntament és a la vegada un instrument financer i un manifest polític (economia i societat, les dues cares d’una mateixa moneda).
Com instrument financer posa a prova la capacitat de compliment per part dels gestors “policy-makers” i la seva rigurositat en el control de l’origen i el destí dels recursos. Com manifest polític expressa de manera “fotogràfica” l’ideari, els valors, la ideologia dels polítics que utilitzen l’organització -l’Ajuntament- per complir el seu programa “venut” a la “palestra democràtica”.
Els pressupostos d’un Ajuntament democràtic, a part de l’obligatorietat de fer-los públics pels mitjans a l’abast, també exterioritza el tarannà dels polítics escollits. L’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet amb la seva Alcaldessa demostra una força de voluntat d’explicitar el “per què” dels actuals pressupostos de manera personalitzada, fent un ús legítim de l’àgora on els diferents agents, tots els convilatans, “pressionin” els pressupostos.
Els pressupostos d’una entitat -Ajuntament- pública i democràtica, com és ara el nostre Ajuntament, estan condicionats per tres variables:
1.- Compliment de programa polític.
2.- Obligacions de pagament corrent (nòmines, lloguers, telèfon, llum, etc.) i de les obligacions contretes per actuacions anteriors (obligacions de pagaments per donar servei la ciutat, sigui via construcció immobilitzat: carrers, places; sigui via serveis: enllumenat, neteja.
3.- Cojuntura econòmica. Els economistes sabem que un augment d’activitat suposa un increment d’ingressos via impositiva pels organismes públics. I viceversa, una disminució de l’activitat un decrement dels ingressos via impositiva.
Actualment estem en un cicle de decreixement amb unes expectatives d’un petit repunt de creixement. (Malgrat estem en una crisi molt particular, la borsa puja i fa beneficis i es venen més cotxes d’alta gamma que fa dos o tres exercicis, misteris de l’economia)
Si analitzem els pressupostos de l’Ajuntament de la legislatura de Núria Parlón, podem extreure les següents deduccions:
1.- Despesa orientada al compliment del seu programa on la clau de volta és garantir la cohesió social.
2.- Compliment dels compromisos de pagament dels organismes autònoms depenents de la institució consistorial, amb l’objectiu de mantenir el patrimoni.
3.- Disminució dels ingressos reals degut fonamentalment a la crisi econòmica.
4.- Necessitat de finançament extern via crèdit bancari o traspàs de fons entre organismes públics (Consell Comarcal, Diputació, Administració de l’Estat)
5.- Compliment del principi de prudència comptable, això vol dir no endeutar-se més del compte. Segons els paràmetres establerts el pressupost del 2010 està per sota de la mitjana establerta per la Llei de Règim Local.
6.- Constricció de la despesa en aquelles partides no considerades prioritàries per no comprometre la salut financera de la ciutat.
Josep Mª Cortès Martí
El Pensamiento Organizativo es una propuesta técnica al conflicto social de principios del siglo XX.
Los autores comparten la ilusión, ciertamente ingénua, de que la ciencia posee la capacidad de resolución sea cual sea la índole de la problemática. Es con esta voluntad, digamos paradigma, los autores que representan el pesamiento organizativo comparten la voluntad de resolver el conflicto social en la nueva sociedad española, que ambiciona desarrollarse bajo criterios de modernidad industrial.
A principios del siglo XX nuestra sociedad estaba atenta, como lo está hoy en dia, de las innovaciones de cualquier tipo que se daban en nuestro entorno. No es de estrañar que el método científico de produccióm de F. W. Taylor y coetaneamente las innovaciones organizativas de Henry Ford fueran conocidas casi de inmediato, como también las propuestas falisteristas que inspiraron el programa económico de determinadas fuerzas políticas.
En una sociedad ciertamente conflictiva, las ánimas más sensibles y cultivadas coincidían en la implantación de los nuevos sistemas organizativos en la industria en general y, en las fábricas en particular. Fuese mediante la aplicación de los sistemas generalmente denominados taylorista, fordista, falisterista, pues resolverían “técnicamente” la problemática social entre las clases tradicionales que estructuran y estratifican la sociedad capitalista industrial. La argumentación se fundamentaba en que los aumentos retributivos eran proporcionales al incremento de la productividad, paralela a una disminución de precios contribuyendo a un reparto más equitativo de la riqueza, a través de la adquisición de bienes elaborados mediante los criterios de racionalidad del trabajo.
Por consiguiente, la implantación de los nuevos sistemas organizativos ponían al alcance bienes de difícil acceso a la población trabajadora: automóviles, lavadoras, neveras. Dicha circunstancia es lo que se ha convenido denominar ilusión organizativa, concepto sociológico paralelo al concepto economico de ilusión presupostaria. El pensamiento organizativo construye diversos modelos de sociedad, pero coinciden en la necesidad de un sistema distributivo mucho más equitativo, aplicando las“tecnologias” sociales conocidas hasta aquel momento.
La “innovación” fue lo que nosotros llamamos racionalización de trabajo, sea desde la pespectiva taylorista, fordista o falisterista. Buen ejemplo de este último modelo de sociedad lo encontramos en el concepto del antiguo Parque Móbil Ministerial de la calle Cea Bermudez de Madrid.
Todos los autores que hasta el momento se han analizado, sean estudiosos de la temàtica, profesores, investigadores, incluso diletantes, aportan desde diversos ámbitos y disciplinas interpretaciones del trabajo organizado con una intención propositiva de como se deberia de construir su modelo de sociedad industrial
Josep Mª Cortès Martí
Fluxos i Qualificació
Els dos eixos bàsics són la mobilitat i la qualitat dels recursos. Traduït, la nostra gent i les seves activitats (demografia i organitzacions) i els nostres carrers i l’actiu circulatori (mobilitat i xarxes).
Per un costat s’ha de tenir present els efectius existents, les característiques formatives, mesura organitzativa de les unitats de valor. Per l’altra, les possibilitats de mobilitat interna i la seva connexió intermunicipal (Barcelonès) i intercomarcal (Barcelonès Nord-Vallès Besòs-Maresme Sud)
S’observa una formació mitjana més baixa que en els municipis de l’entorn si comptem la ciutat en el seu conjunt. No obstant, aquesta mesura no és del tot afinada ja que s’hauria d’analitzar per districte, cosa que confirmaria la hipòtesis de que la ciutat no és una excepció en ciutats similars (un centre al voltant de la parròquia i l’ajuntament ben articulat i una perifèria amb insuficiències), però també comparteix similituds amb la trama urbana perifèrica (Sant Andreu, Sant Martí, Carmel, Nou-Barris, Horta) “natural” de la Barcelona real (fins on arriba el metro, 20 o 25 min., de la Plaça Catalunya). I en conseqüència està condicionada per dinàmiques que externalitza la capital i a la seva àrea industrial.
Pel que fa referència a la grandària de les empreses del municipi, a prop d’un 90 per cent no supera els cinc treballadors i dedicades en la seva majoria a activitats venda, reparació i restauració. També s’inclouen les empreses de venda i reparació d’ordinadors. L’eix de mobilitat pot presentar avantatges comparatives. El municipi hauria de difondre (exportar) imatge (nou imaginari) i paisatge (metropolità), urbà ciutadà (habitatge) juntament amb paisatge d’equipament “verd” (lúdico-formatiu).
L’objectiu prioritari és la captació (exportació, perquè venem ciutat) d’efectius formats, residents i articulats en la cadena de valor, que valoren la proximitat dels grans centres de creació, en un entorn de qualitat metropolitana, de serveis als residents (singles, famílies, empreses unipersonals especialitzades que requereixen pocs metres quadrats per desenvolupar la seva activitat (Qualificació-ordinador-internet i poc més”), i d’intermodalitat (metro, tramvia, rondes, autobusos, ferrocarril-AVE, aeroport).
Portals de Valor. SCG: ciutat expansiva
Per portals s’entén l’entrada-exportació i la sortida-importació de recursos que valoritzen o desvaloritzen la ciutat. Un punt cabdal de la nova estructura constitueixen els eixos de connectivitat intermunicipal (Barcelonès) com intercomarcal (Barcelonès Nord-Maresme Sud-Vallès Besòs). L’objectiu prioritari s’ha de centrar en donar una imatge real i dels avantatges comparatius de la ciutat (proximitat, connectivitat, serveis de qualitat: “una ciutat per viure-hi”). S’observen, en principi, els següents portals:
Portal de la Diagonal Mar (Maragall, 2009), que ha obert Barcelona a la ribera del Besòs connectant els dos municipis adjacents S. Adrà i Sta. Coloma de Gramenet. Ens accessibilitza a la platja ciutadana, UPC-campus Besòs@, punt nodal Sagrera, punt sanitari intermunicipal FHES, fins Passeig Llorenç Serra (SCG)-Avda. Sta. Coloma (BCN). Per tant, seria un portal de tipus metropolità donada la potència de connectivitat.
Portal Pallaresa de tipus intramunicipal, intermunicipal com intercomarcal (passa pel damunt, pels costats i per baix sigui en “autopistes d’asfalt o de ferro), el qual s’hauria d’articular en la direcció a unitats de creació de valor: Campus Nutrició UB-UAB, UNED, Complex mental, EOI, complex esportiu (projectar una escola de restauració del Besòs amb la participació directa del Gremi-Ajuntament amb un edifici històric i emblemàtic; Masia Can Zam???). I l’entrada del Parc de Can Zam estendre'l fins a la Torre Pallaresa. I per tant construir un gran vial verd lúdico-sanitario-formatiu-residencial.
Portal Potosí: Connectat amb automòbil (es podria fer ús del “bícing”) ens dóna accés a la indústria tradicional de Barcelona i a la Maquinista, portal per mitjà del qual internalitzem costos de mobilitat i importem “shopping”. No obstant, també és un actiu que s’ha de gestionar i per no quedar marginalitzats, ja que tal com està configurat marginalitza el marge esquerra (direcció mar) ja que el front del riu de Barcelona actua com a frontera.
Portal Bosc Llarg: Portal d’exportació i d’importació de béns emmagatzemables d’indústria tradicional. Així mateix, s’observa una tendència a l’especialització en l’àmbit de la construcció (clúster? Podríem plantejar-nos articular-ne un: maquinària, materials, etc.). És un portal d’importació (comprem fóra dels límits municipals) de segones residències i ara de primeres de “residents” de segona generació (competència directa, per preu, per “proximitat” i d’ imaginari). No obstant, s’hauria estudiar una nova configuració d’entrada i sortida al Vallès Besòs per articular la connectivitat intercomarcal (Montcada i Reixac fins Montornès i la Roca)
Portal Fondo: És un portal de pluri-comerç nombrós, multicultural i personalitzat, obert a l’àrea comercial intercomarcal de Montigalà i Lloreda que s’estén fins a la Barcelona real (metro). No obstant, s’hauria de reconduir els fluxos de viabilitat de la xarxa per facilitar l’accés intramunicipal de vianants
Portal Esperit Sant: Finalment, ens faltaria un sisè, donat que els altres cinc ja tenim l’estructura, però això no vol dir que estiguin articulats, portal on el punt central hauria de ser la FHES, integrat al Campus Torribera, al Campus Besòs@, juntament amb la Campus de Badalona, i l’Hospital Germans Trias i l’Hospital del Mar. Aquest gran quadrilàter s’ha de construir. I com a suggerència, donat que les infraestructures del metro estan ja aprovades i en funcionament, el tramvia-Besòs/Bus-Besòs, seria el quart braç circumval·latori, la qual cosa realitzem un nou entorn lúdic (platges-bícing), sanitario-formatiu (hospitals-docència) intermunicipal.
Josep Mª Cortès Martí
Aquests dies del cas “pretoria” els he viscut de manera intensa. He compartit la desil·lusió amb molts ciutadans, i la manifestació del cinc de novembre -5N- n'és una mostra, però també ho és l'ambició de canvi de fer política local. M’ha complagut el grau de civisme desenvolupat, malgrat els tres o quatre exaltats. Suscric que la manifestació de la plataforma ciutadana és un símptoma, un altre cop, del grau de maduresa del nostre poble.
Sóc del parer que el poble espanyol des de la Transició sempre ha demostrat la seva maduresa democràtica, no així, llastimosament alguns dels seus polítics. Per anar-nos ben lluny en el temps, el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, que vaig viure en primera persona -feia les milícies als serveis de capitania de Madrid- el poble espanyol va ser més responsable que alguns dels polítics del moment. El poble poc després va decidir-se pel canvi i construir una societat nova, enterrant, però no oblidant, el que va significar el règim de “democracia orgánica del movimiento”. En aquell moment el PSOE volia dir renovació. Espanya durant aquelles primeres legislatures va treballar per estar a l’alçada dels països europeus que tant admiravem tot plegats. Després vingué una substitució de color polític: el PP va governar un parell o tres de legislatures, fins que l’atentat de Madrid va posar en evidència la ineptitud dels seus polítics. Altra vegada el poble espanyol va demostrar el seu nivell de sentiment democràtic: una nova alternança dels partits majoritaris.
El poble català, amb la seva idiosincràsia, paral·lement ha viscut la mateixa sintonia que la resta del poble espanyol. Primer, els governs monocolors de CiU: un "règim de país nostrat” sota la batuta del molt honorable. Després de moltes legislatures del mateix color, el poble català decideix canviar de color la Generalitat. D’aquesta manera el contrapès de les forces polítiques equilibren i oxigenen tanta catalanitat nostrada. També en aquest episodi de la història recent es demostra la maduresa democràtica de poble.
La manifestació del dia 5 de novembre -5N- posa en evidència que les forces polítiques del nostre densificat municipi metropolità han de canviar o recanviar. Probablement les pinzellades han de ser d’una altra tonalitat i possiblement d'un altre color. De moment, des de la proximitat, el govern no l’encerta. No es pot admetre determinades postures de suport en una situació tant delicada. Això fa lleig i no afavoreix que s’oxigeni la ferida. No obstant, com sempre ha demostrat el nostre poble, colomenc-català-espanyol, en el recorregut democràtic de la nostra societat, exigeix ara més que mai, un canvi de sintonia i de tonalitat, no n'estic tant segur si de color, i un recanvi de fets i paraules. Està a les vostres mans fer-ho, perquè la ciutadania ja ha dit la seva...
Josep M Cortès Martí
Seria fantàstic que estigués equivocat: l'enverinament de la democracia
Hace tiempo que se nota un cierto desafecto por la política y los políticos. Y trato de encontrar una explicación. Creo que la cuestión tiene un fuerte calado, ya que nuestro sistema de participación en las decisiones de la sociedad se encuentra fuertemente violado. El porqué posiblemente se encuentra por las presiones que los protagonistas del capitalismo ejecutan. Hablando de manera llana, el ejemplo lo tenemos en ayuntamientos donde el soborno se ha vuelto el proceso de gestión más habitual como también la financiación de los partidos políticos. Los medios lo han difundido a saciedad.
Pero la cuestión es que hay detrás de todo ello y quien saca provecho?. Se da por sentado que hacer dinero es el objetivo prioritario en el capitalismo, y hoy en dia cualquier medio es válido. En este envenenamiento de la democracia hay dos proposiciones, pócimas si se quiere, que centran el juego: ¿Que precio cuesta incumplir una ley? Caso que se da en agentes de escasa influencia. En cambio, aquellos de fuerte influencia y con expectativas de grandes beneficios, utilizan la legalidad o a-legalidad para modificar una norma. Lo primero es más detectable y por lo tanto con más probabilidades de ser denunciado. Habitualmente es juego de pocos. En cambio, lo segundo se encuentra dentro del mismo núcleo de la democracia, ya que la modificación suele ser aprobada dentro los cánones participativos. Normalmente es juego de muchos o hay mucho en juego. Es obvio, dentro nuestro sistema de valores, que el capital desee aumentar la rentabilidad. Pero, lo que no es tan comprensible es que el político entre en este juego fraudulento. El político con representación sólo tiene autoridad por el voto. Es decir, el político no puede ni debe vulnerar los principios que él ha defendido y por los cuales el ciudadano le ha votado. En caso de participar en el envenenamiento debe de renunciar, porque no es digno de la confianza que se le ha otorgado.
Todo ello nos conlleva adentrarnos a otra dimensión mucho más complicada porque afecta el mencionado núcleo del sistema. Hoy en día nos encontramos en una sociedad, donde las relaciones entre política, políticos y ciudadanos se desarrolla básicamente a través de los medios de comunicación. Y los ciudadanos deben estar al corriente, cosa difícil en una sociedad tensada como la nuestra. Además la información difundida por los medios depende en gran medida según su ideario. En una sociedad de capitalismo avanzado es frecuente que el ideario esté marcado por aquel que financia el medio. En consecuencia toda información política está mediatizada por los intereses en juego. Esta situación, sin duda, influye en la opinión pública, la cual es fácilmente manipulable, porqué habitualmente desconoce el funcionamiento interno de los partidos políticos, los agentes económicos, los medios, a la vez, el juego de réditos y las implicaciones entre ellos. Es decir, se desarrolla un mercado de intercambio de reciprocidades donde todos los que están en el juego aspiran salir beneficiados. Y este mecanismo complejo de botones y enchufes en la democracia de masas no es tan aparente. Difícil de detectar a simple vista.
Sin embargo una de las explicaciones de esta tragedia descocada es el funcionamiento interno de los partidos. Los partidos son organizaciones que sobreviven de la misma manera que lo hacen las empresas. Las empresas para vivir deben de convencer y vender lo que producen. Los beneficios son la recompensa por la lucha diaria. Para alcanzarlos en un mercado competitivo estan obligados a ofertar productos muy atractivos que sean conocidos mediante la publicidad. Y sin duda de unos vendedores agresivos, de unos ejecutivos inhumanos y de unos trabajadores sumisos. Algunas veces no tienen más remedio que unirse para mantener los beneficios. Los partidos políticos manejan los mismos criterios que las empresas. Pero con mucha más dureza interna porque no dependen de manera directa del mercado, las empresas si, y las luchas internas se limitan en términos económicos. En los partidos no es así. La lucha para y por el poder no tiene límite. Aquellos que consiguen hacerse con la ejecutiva de un partido, primero deben de persuadir a consejos y afiliados. Es batalla dura que suele acabar con víctimas. Aquel o aquellos que han tenido mayor resistencia psíquica obtienen el poder de la organización. O sea que la pueden utilizar. El objetivo último, por supuesto, es lograr el mayor número de votos y ganar las elecciones. El dispositivo para adquirir el éxito es el mismo que las empresas: vender un producto, en este caso un programa. Es necesario un equipo de buenos vendedores y publicitarios, especialistas en mercados de voto y en medios de difusión intensa. No cabe duda que los protagonistas tienen ambición personal, habitualmente es el que más les sobra, y unas dosis de egocentrismo. Y desean sacar partido o tajada de este sistema que funciona para ellos. Como dice el beduí metropolità son las carpas que devoran a los batracios pero a estos últimos les salva el número.
Seria fantàstic que estigués equivocat
Avui estem vivim un dels episodis més tristos de la nostra ciutat. Aquells que ens la estimem i lliutem per millorar-la no hem de desanimar-nos.
Josep M Cortès Martí
Avui és una dia molt trist per tots aquells que ens estimem la ciutat i que lluitem per millorar-la.
Josep M Cortès Martí
Detroit-Cadis-Manchester-Dagenham-Barcelona Hispano-Suiza ja des dels seus inicis i Autos España el 1917, havien aplicat la cadena de muntatge en determinades fases de l’elaboració del producte, en tant que l’organització és l’anomenada de bancada. De bancs de treball on el mestre mecànic, l’oficial i l’operari es mouen de banc a banc per muntar els components de la seva especialitat.
Els automòbils Ford es venien a Europa des de 1903 i hi són presents al primer saló de Barcelona de 1913. El 1920 a Cadis s’instal·la la primera factoria Ford Motor Company per l’ensamblament de camions i automòbils. El 1923 es trasllada a Barcelona, a l'avinguda Icària nº 149 i el 1926 a iniciativa d’uns industrials catalans adquireixen les instal·lacions amb la col·laboració tecnològica FORD. Orienten el negoci a l’ensamblament de camions -Ford “barbes” i el Ford A- amb la denominació de Ford Motor Ibèrica.
Hi ha constància, en les desaparegudes naus de l'Avinguda Icària, de dues cadenes d’ensamblament el 1923: una de carrossats i un altre de motors. Els components procedien de les plantes de Manchester i Dagenham, propietat de Ford Motor Company, i s’ensamblaven a les naus de Barcelona. La cadena de producció, segons treballadors de l’època en aquelles naus, tenia dues velocitats, dues rodes dentades de dos diàmetres que s’engrenatjaven a la cadena. La roda de diàmetre petit s’utilitzava per augmentar productivitat i un de més gran per disminuir la producció, utilitzats en funció de les comandes. A Finals dels anys cinquantes es construeixen unes naus a la Zona Franca de Barcelona per fabricar els tractors i camions EBRO també sota llicència FORD-UK, dels models THAMES.
Barcelona-Madrid: Hipano Suïssa-Pegaso-ENASA; Tori-Barcelona: FIAT- SEAT
El 1946 una part de la Hispano-Suizsa de la Sagrera de Barcelona se’n va a Madrid reconvertida per decret amb el nom Empresa Nacional de Autocamiones, Sociedad Anónima” per a fer-hi camions i motors sota llicència British Leyland. A Barcelona a part dels “pegasines”, producció quasi artesanal de vehicles esportius de luxe, es destina bàsicament a la soldadura de carrosseries i a components de motor. El muntatge de tot el vehicle es fa a Madrid.
Barcelona i Torí són ciutats amb històries germanes. Tant, l’una, com l’altra posseeixen una tradició industrial des d’antic. La història d’ambdues ciutats convergeixen un altre cop per mitjà dels Agnelli propietaris de la Factoria Italiana Automòbils Torino, que el 1949 decideixen que la instal·lació de les plantes de muntatge de la SIAT, “Sociedad Industrial de Automobiles de Turismo després SEAT“Sociedad Española de Automobiles de Turismo, es construeixen en els nous terrenys francs, exempts de tributs, la zona Franca de Barcelona-Prat del Llogregat.
Josep M Cortès Martí
Hispano-Suiza ja des dels seus inicis i Autos España el 1917, havien aplicat la cadena de muntatge en determinades fases de l’elaboració del producte, en tant que l’organització és l’anomenada de bancada. De bancs de treball on el mestre mecànic, l’oficial i l’operari es mouen de banc a banc per muntar els components de la seva especialitat. Els automòbils Ford es venien a Europa des de 1903 i hi són presents al primer saló de Barcelona de 1913. El 1920 a Cadis s’instal·la la primera factoria Ford Motor Company per l’ensamblament de camions i automòbils. El 1923 es trasllada a Barcelona, a l'avinguda Icària nº 149 i el 1926 a iniciativa d’uns industrials catalans adquireixen les instal·lacions amb la col·laboració tecnològica FORD. Orienten el negoci a l’ensamblament de camions -Ford “barbes” i el Ford A- amb la denominació de Ford Motor Ibèrica. Hi ha constància, en les desaparegudes naus de l'Avinguda Icària, de dues cadenes d’ensamblament el 1923: una de carrossats i un altre de motors. Els components procedien de les plantes de Manchester i Dagenham, propietat de Ford Motor Company, i s’ensamblaven a les naus de Barcelona. La cadena de producció, segons treballadors de l’època en aquelles naus, tenia dues velocitats, dues rodes dentades de dos diàmetres que s’engrenatjaven a la cadena. La roda de diàmetre petit s’utilitzava per augmentar productivitat i un de més gran per disminuir la producció, utilitzats en funció de les comandes. A Finals dels anys cinquantes es construeixen unes naus a la Zona Franca de Barcelona per fabricar els tractors i camions EBRO també sota llicència FORD-UK, dels models THAMES. Barcelona-Madrid: Hipano Suïssa-Pegaso-ENASA Tori-Barcelona: FIAT- SEAT El 1946 una part de la Hispano-Suiza de la Sagrera de Barcelona se’n va a Madrid reconvertida per decret amb el nom Empresa Nacional de Autocamiones, Sociedad Anónima” per a fer-hi camions i motors sota llicència British Leyland. A Barcelona a part dels “pegasines”, producció quasi artesanal de vehicles esportius de luxe, es destina bàsicament a la soldadura de carrosseries i a components de motor. El muntatge de tot el vehicle es fa a Madrid. Barcelona i Torí són ciutats amb històries germanes. Tant, l’una, com l’altra posseeixen una tradició industrial des d’antic. La història d’ambdues ciutats convergeixen un altre cop per mitjà dels Agnelli propietaris de la Factoria Italiana Automòbils Torino, que el 1949 decideixen que la instal·lació de les plantes de muntatge de la SIAT, “Sociedad Industrial de Automobiles de Turismo després SEAT“Sociedad Española de Automobiles de Turismo, es construeixen en els nous terrenys francs, exempts de tributs, la zona Franca de Barcelona-Prat del Llogregat. Josep M Cortès Martí
Detroit-Cadis-Manchester-Dagenham-Barcelona
