Castellano Català
Castellano Català
Quan era Can Solei, el seu ús era agrícola. Quan una part de la antiga finca es ven al financer Evarist Arnús, la part comprada es transforma en ús essencialment patrimonial. Quan la finca finalment és adquirida per l’ajuntament, ja no és una propietat privada, sinó que es converteix en propietat pública, alhora que el seu ús d’equipament pel gaudí dels veïns. En el primer cas és una explotació agrícola que ven el seus productes. En el segon, Ca l’Arnús adquireix valor, no pels fruïts de la seva terra, sinó pel valor econòmic que adquireix en el mercat. En el tercer, el seu valor ja no es troba per ser una terra que es pugui plantar vinya, tampoc perquè es cotitzi com una acció de borsa, sinó pel benestar que genera a la ciutadania. Són per tant tres models de producció diferents, el primer agrícola-mercantil, el segon capitalista-comercial i el tercer, pel que sabem no és un capitalisme decimonònic, ni tampoc el capitalisme fordista de meitats segle XX. Estem en un altre model, on possiblement el coneixement és l’engranatge que fa rodar els altres dos, com són la producció i la distribució. Can Solei era bàsicament producció; Ca l’Arnús distribució; Ara Can Solei-Ca l’Arnús coneixement. Deixeu-me, doncs, argumentar-ho: Els jardins de Ca l’Arnús, que abans eren part de la finca de Can Solei, són un testimoni del gust romàntic decimònic. Es troba orientat a Nord-est on el vent bufa de gregal. Viaranys vorejats de majestuosa vegetació ben be mediterrània: alzines majestuoses i roures imponents. També arbreda de jardineria: lledoners, plàtans, magnòlies, ullastres, palmeres canàries, washingtonies, eucaliptos, robínies, tipuanes i bellaombres. Tot revestit d’heures que abriguen les arrels dels seus venerables habitants. També unes dàlies, gladiols, mimoses i lilà allí i allà. Un estany amb pont , que fa de fossar a un castell amb porta caladissa i pont llevadís. Tot un exemple de bon gust, però sobretot d’un el discórrer del temps amb una cadència dels tocs del campanar, avui en dia inexistent. També tota una ètica de l’espai i del temps que poc té a veure amb la manera que els utilitzem avui. Encara que el jardí de ca l’Arnús una vegada endinsats ens comenta la seva centenària història, trobem situat a mig dia la mansió d’estil neoclàssic amb portalada dòrica. Una mica més enllà endisat en el bosc una torre vuitcentista com a estació meteorològica d’uns vint metres d’alçada datada el 25 d’octubre de 1907. Construïda amb totxana cuita i fusta, ensostrada amb dues ales de teula. Els cairats acabats amb uns cabilons verticals esculpits amb fantasies florals. A munt de tot un penell de forja orientat a gregal i sota la sostrada, a façana, a munt, una brúixola, la sageta a nord-est. Una mica més a baix, a banda i banda de la porta d’entrada un baròmetre gegantí a l’esquerra, que anava a temps sec. A sota també de grans proporcions un termòmetre a vint-i-un graus celsius. A l’altra banda uns pluviòmetres ordenats setmanalment. Damunt, paral·lel al baròmetre mancava, segurament, l’hidròmetre. Bé, tot un monument al positivisme. Així mateix, el jardí ens parla del pas de les generacions. A part de la pèrgola envoltada de gegantins plàtans, trobàvem un xalet d’estil racionalista dels anys trenta o de principis dels quaranta. Gran portalada metàl·lica per encabir-hi dos automòbils, el portal sota la terrassa de grans proporcions. Una "torre" que podríem trobar a la Tossa de mar d’aquell temps iniciàtic dels jardins de Santa Clotilde al bell mig de la Costa Brava lloretenca. D’una burgesia adaptable a qualsevol "règim" de coses. A Santa Coloma, no tenim aquest canvi de procés, no hi ha un sentit burgès de la propietat. S’ha passat de l’ús agrícola, a un ús d’ocupació, de la mateixa manera que un garrofer ens dóna garrofes, diguem-ne pisos, per passar a una adquisició per fer equipaments. Crec que nosaltres hauríem d’anar repensant: Sant Jeroni, Can Botinya, i La Torre Pallaresa, com a equipament –jardins mediterranis: oliveres, garrofers, figueres- per la ciutadania. A reveure Josep M Cortès Martí
Passejar ajuda moltes vegades a endreçar les idees, però també a corregir-les respecte a allò que veiem. L’altre dia passejant pel jardí romàntic de Ca l’Arnús podem experimentar que vol dir canvi de model productiu, en relació a l’article d’Escenaris Metropolitans. El seu valor ja no es mesura pel canvi sinó pel que aporta de qualitat i també de coneixement. I això és així perquè el procés productiu s’ha transformat. http://gramenet.blocsciutadans.net/JmCM/2009/05/14/model-productiu-1960-2000/
1. Benvolgut,
Coincideixo en les pinzellades precises per descriure aquest 'locus amoenus' badaloní.
Permeteu-me però, afegir unes paraules a propòsit del darrer paragraf.
El centenar de miler ( i escreix) d'ànimes, que envelleixen a la nostra ciutat són alhora, un repte formidable i una irrepetible oportunitat.
Si la solució de la actual crisi és girar cap al coneixement, nosaltres som per damunt de tot, capital humà.
Hem de repensar no únicament l'espai físic, sino també l'espai humà, intel.lectual, formatiu.
Santa Coloma ha d'ésser font inesgotable per abastir a les empreses catalanes persones amb coneixement exacte, precís, invencible, ... de qualsevol racó del Món.
Les nostres empreses han de conquerir la globalització i a Santa Coloma hi ha tot el món en miniatura.
Repenseu-hi tot passejant a horabaixa pels jardins de Ca l'Arnus.
Rebeu el testimoniatge de la meva més distingida consideració.
