El Brogit del Carrer

TOT ESTÀ CONTROLAT DES DE CÒRSEGA

Els individus, les persones, som  “productes” en el sentit industrial. Per mitjà de la cultura i del grup, i de la relació interpersonal diària “FABRIQUEM” persones. Persona és un terme origen del qual es troba en les màscares dels personatges de la dramatúrgia grega. Més endavant la sociologia i la psicologia social defineixen els papers que representem en societat com a “rol”, paraula francesa “role” que prové de les arts dramàtiques. Si anem més enrera com a llengua d’arrel romànica que és el francès, “rol” vol dir “acta” en llatí i més en concret “rotlle”, manuscrit enrotllat, document gràfic anterior al llibre. Les “persones” ho són quan destrien amb encert la “màscara” més adequada en relació a l’escenari. Els nens -la infància tal com avui l’entenem és un fenomen recent de categorització, abans, fins no fa massa, a començaments de l’era industrial, però sobretot a l’edat mitjana, no se’ls considerava com a persones- són la matèria prima per mitjà de la qual anem “elaborant” persones. La família, l’escola, fins i tot la universitat en l’actualitat, són fàbriques, d’una indústria molt peculiar i especialitzada que organitza tots els seus recursos disponibles a produir persones de manera eficient. 

Una persona, en conseqüència, és un “producte” que una vegada acabat genera conductes socials, interactua en àmbits diferents, diversos i contradictoris. La qualitat de producte es contrasta quan la conducta apresa compleix les expectatives de comportament, que exigeix l’arquitectura institucional, en cas contrari, si es detecta desviació de la conducta, s’activen mecanismes de control social: renyar, multar, empresonar, però el més freqüent és estereotipar a l’altre, en terminologia tècnica "categoritzar". Així, reafirmem la nostra identitat individual i de grup.  Tanmateix, no pretenc parlar del procés de socialització -fabricar persones- sinó del fenomen de categorització social. El qual està relacionat amb la socialització, però que té més a veure amb els processos de classificació que un individu genera quan interactua amb altres persones o grups.

El psicòleg social Salomon Ash (1954) estudia els processos cognitius de definició dels altres, o sia, la impressió que ens fa l’altre. Aquesta teoria es complementà més endavant amb les aportacions científiques de Zanjonc (1964) i Tajfel (1975) sobre la categorització social. Aquests mecanismes cognitius són realment “potents” en el sentit que construeixen la realitat social. Així per exemple, quan afirmem que els xinesos són treballadors, estereotipem. L’estereotip és el resultat més freqüent del fenomen cognitiu de categorització social; un xinès, un nòrdic, un català, un andalús, un convergent o un socialista, són estereotips que en relació a l’ordre prelatiu d’adjectius (baix, alt, avorrit, divertit, conservador, progressista, blau o roig). Tal com ens demostra la vida quotidiana els estereotips és font de perjudicis, concepte que es defineix com una actitud generalment negativa cap a determinades persones o grups .

No obstant, el motiu d’aquesta entrada en el bloc ciutadà ve arrel d’una experiència que vaig viure amb un representant polític, la qual cosa m’ha fet reflexionar sobre el fenomen, més amunt exposat, de prejudici o categorització social. El proppassat dia vaig assistir a un dels “escenaris polítics” institucionals de la nostra vila. Totes les persones vam interactuar donant-nos “carícies” en el sentit figuratiu i psicològic del terme, a la inauguració de l’acte social. Ens vam saludar, ens van comunicar, vam intercanviar informacions. En definitiva allò que es considera “normal” en la representació del rol que a cadascú li pertoca;

Un dels assistents -polític professional, representant legítim d’un dels grups del consistori- que el conec i el tinc ben categoritzat, malgrat que els rumors diuen que és habitual aquest tipus de conductes individuals d’aquest representant,  sense cap mena de perjudici, li estenc la mà -salutació occidental masculina per tots acceptada i reconeguda- per saludar-lo cordialment com a ciutadà. L’esmentat polític  no sé si va entendre la salutació com un acte d’amabilitat i de coveïnatge o com una conducta d’agressivitat i de combat en tant la seva resposta facial (llenguatge kinètic). Vaig insistir-li amb un to de cordialitat saltant-me el protocol dient-li “donem la mà, home”. Ell em respongué “no em vull embrutar les mans”. Davant d’aquesta situació no vaig insistir-hi més, però sens dubte, els rumors s’han convertit en afirmacions de què aquest polític en té molt poc, i per tant utilitza amb poca “política” la legitimitat otorgada pels seus coreligionaris d’opció i partit.

Per acabar, Napoleó era cors. Va voler tenir tota Europa controlada. Sembla que la seva desmesurada ambició i una equivocada percepció dels altres estereotips (espanyols, alemanys i russos) el va portar al fracàs. Per tant amic meu, l’experiència ens demostra que la “incapacitat apresa” i la “categorització social” no són les conductes més adequades per tenir-ho “tot controlat des de Còrsega”. 

Una cordial salutació.