Castellano Català
Castellano Català
Perdoneu-me que comenti una cosa que ha passat a Barcelona, i que jo he conegut per la premsa. El fet ha passat al barri de Sants, a un carrer que es diu via Finlàndia. Durant la Festa Major de Sants aquest petit carrer va estar tancat a la circulació i un grup de nens van aprofitar per trobar-se i jugar junts. S’ho van passar tant bé que van escriure una carta que van fer arribar a la consellera del districte. A la carta deien que jugar al carrer és divertit i que, com a nens, hi tenien dret. Com l’havien tingut els seus pares. Els van contestar que estudiarien la proposta. Aquest passat diumenge el carrer va estar tancat al trànsit des de les onze del matí a les nou del vespre, i així estarà, a partir d’ara, tots els diumenges. Els pares son els encarregats de posar i treure les tanques.
Hem pres el carrer als nens i els col·loquem en recintes tancats i reglamentats o davant d’una pantalla. Quan jo era un nen, cap a la dècada dels setanta, el carrer era nostre. Cert que ja hi havia carrers on circulaven bastants cotxes i fins i tot pel meu carrer en passava un de tant en tant. Però passaven tant a poc a poc –el carrer no estava asfaltat– i tant pocs que podíem muntar porteries amb pedres i desmuntar-les cada cop que en passava un.
Proposta utòpica: tanquem a la circulació diversos carrers de Santa Coloma els dies de cada dia de cinc de la tarda –quan surten els nens de la escola– a nou del vespre. Aconseguiríem una ciutat mes humana, al menys unes hores, i retornaríem un dret als nens: jugar al carrer.
