Castellano Català
Castellano Català
La indústria que ha caracteritzat l’estructura econòmica d’aquest últims cinquanta anys, ens ve del model productiu que anomenem fordista. La qual ha permès per mitjà de revolució organitzativa posar a l’abast productes tecnològicament complexes tant en maquinari domèstic com industrial: cotxes, rentadores, neveres, ordinadors, eines. La democratització econòmica va començar amb el 600 i el tocadiscs. Indústries que venen a un preu relativament assequible invents del segle XIX. Per tant, la indústria de la producció que pateix la crisi són els que anomenem de béns de consum durador i que tenen una capacitat d’arrastrament a la resta del teixit productiu: aquestes grans indústries de producció d'escala compren els components a les nostres petites i mitjanes empreses; el seu tancament provoca un efecte "dominó". Aquestes empreses, de grans produccions seriades, és en la seva majoria propietat de inversors "globalitzats", que tenen com objectiu prioritari maximitzar les seves taxes de rendibilitat. En aquest moment Espanya i Catalunya no és un entorn econòmic atractiu, si ho comparem en altres llocs, perquè ja no genera els beneficis esperats, i conseqüència es deslocalitzen: se´n van a llocs on els costos unitaris siguin més baixos per mantenir la seva rendibilitat financera. Al meu modest entendre crec que no s’ha de destinar recursos públics a aquest tipus d’indústries globalitzades -a part de que no es compometren en romandre en el país- ja que, si aquests ajuts no són discrecionals, també es destinaran al consum de productes que no es fan estrictament aquí, per la qual cosa es desvirtua la seva eficàcia. Vulneració d’un principi constitucional: l’accés habitatge La crisi de la indústria de l’habitatge, no és una crisi de la construcció en general, ja que la indústria d’equipament en infrastructures de mobilitat treballa a bon ritme. D’habitatges en el nostre país no s’han parat de fer des d’els anys seixantes, molt lligat a les onades immigratòries i als "booms" de natalitat. Per tant, la indústria de l’habitatge fa cinquanta anys que treballa, però a diferència de la indústria de bens duradors, ha fracassat en la democratització de la vivenda Aquest fracàs es troba lligat en bona part en una ètica empresarial, molt arrelada malauradament en el nostre país, especulant amb la necessitat d’aixopluc. La impaciència de tenir grans beneficis per part d’aquest col·lectiu (promotors) ens ha portat a la vora de la descapitalització financera. El creixement del sector es pot explicar, a part dels creixement vegetatiu i del saldo migratori positiu, per: 1) Les Olimpíades de Barcelona 1992 ubica la ciutat i de retop a tot l’estat en el selecte mercat immobiliari mundial 2) L’ entrada l’euro suposa pèrdua de rendibilitat de l’estalvi, juntament amb l’aflorament de diner, la compra de l’habitatge es transforma en una alternativa d’inversió i de transparència fiscal d’altes rendibilitats 3) Les entitats financeres vulneren de totes totes el principi de prudència, sigui per la venda pòlisses de crèdit (industrials del sector) com per les hipoteques (promotor i comprador final), assolin cotes de benefici mai vistes en el sector de la banca i de les caixes. Davant un panorama la pujada desorbitada dels preus, l’increment dels interessos, l’enduriment del crèdit, desinfla la "bombolla" i per tant el capital generat en aquest negoci es trasllada a "paradisos" que generen expectatives de grans rendibilitats: Quatar, Shangai. Crec que la mesura, encara que tímida, de modificar l’IRPF, eliminar el 2011 la desgravació fiscal per la compra d’habitatge per les rendes superior a 24.000 € i traslladar la desgravació al lloguer és del tot encertada. El mercat de l’habitatge sens dubte necessita d’una regulació urgent perquè talli l’especulació i així democratitzar, sigui per via compra o via lloguer, el seu accés. Revolucions democratitzadores: educació, salut i ciutat. Hem tingut tres revolucions des d’els anys setanta que aquest moment comença a veure's com la nova indústria: a) Revolució formativa: en dues generacions hem passat d’una societat quasi illetrada a un 30% d’universitaris. Per tant ho podem qualificat d’exitosa la "indústria" educativa i formativa És molt probable que el sistema educatiu l’hagin de reorientar re-inventant les antigues universitats laborals on s’ensenyin els oficis, ja que des d’el meu modest entendre, hem de recuperar la tradició d’indústria de valor que sempre ha tingut Catalunya: vidre, instruments musicals, rajoles, mobles, perfums, alimentació, mecànica fina. b) Revolució socio-sanitària: actualment hem viscut la democratització de salut amb unes cotes provisió de servei sanitari mai vistes. Cosa que ha suposat plantejaments "fordistes" pel proveïment genèric de bé salut. En tant, comencen incorporar-se activitats relacionades en la vellesa i la discapacitat No obstant, en aquests moments ens trobem davant d’un reenfocament la indústria socio-sanitària bàsicament de recursos públics, que hauria anar en la direcció de co-incentivar (públic-privat) emprenedoria socio-sanitària sota controls rigorosos de qualitat. c) Revolució urbanística: els últims trenta anys de democràcia l’esforç per equipar les ciutats ha estat una constant de tots el governs locals. Actualment, l’espai públic de que disposem és d’una gran qualitat. Això vol dir, que avui en una ciutat de dimensions mitjanes disposem d’infrastructures de mobilitat (autobusos, metro, rondes, bicing); estructures culturals (museus, teatres, auditoris); formatives (escoles, universitats, centres de recerca); estructures socio-sanitàries ("Caps", hospitals, centres de dia, casals). Sempre millorable, la ineficiència de rodalies vol dir que la ciutat s’ha estès a tot el territori, fenomen aquest, relativament nou degut a la revolució dels transports i de la comunicació. Treball i valor El valor econòmic rau en el treball sigui o no remunerat. Els processos bàsics de generació de valor són la creació, la producció i la distribució. Actualment ens trobem en un societat industrial altament complexa, on el terme capitalista no respon a la realitat, on el mal definit sector públic és l’empreador més important de la nostra economia, juntament amb una població molt nombrosa de minúscules, petites i mitjanes unitats empresarials que generen ocupació. Una de les alternatives que hi ha per potenciar és aquesta activitat creativa de la nostra economia que sempre l’ha caracteritzat. Bona part del nostre treball es troba més lligat a la creació i la distribució, que la producció. Per exemple, com he dit més amunt, la indústria catalana s’ha caracteritzat per elaborar productes altament sofisticats: cuina, orgues, motos, però que adoleixen de la malaltia del cost: activitats dificilment aplicables a les economies d’escala, segurament a causes de caràcter sociològic que limiten les fonts de finançament. No obstant, són productes que s’han distribuït força bé per tot el món tal com tenim constància. Per aquest motiu és tant important, que al costat d’activitats anomenades d’infrastructures: formació, salut, urbanisme, articulem les condicions objectives per aprofitar aquest actiu o potencial de la nostra economia. En aquest moment hem de dirigir recursos i esforços, no tant a la producció d’escala, sinó a la creació i la distribució. En conclusió, ens trobem davant una transformació del model de producció i també de model ètic. D’indústria en tenim però, un altre tipus d’indústria: les fàbriques d’abans són les biblioteques d’ara. En tant, és necessari un canvi ètic; és del tot immoral "saltar-se les regles" com estratègia que es difón en determinats àmbits de formació empresarial i de negocis. Josep M Cortès Martí
- ¿Qué es lo que debemos amar en nuestra ciudad? - Todo lo que sea más suyo, aquello que le infunde carácter y fisonomia. Sens dubte, el que ens motiva escriure en aquest espai és aquest sentiment de ciutadà, que ens defineix el polític i home de negocis del noucentisme català. Época que a més es posen els "ciments" i els "fonaments" del que seria la Barcelona del segle XX. Tanmateix, permeteu-me amb aquesta petita introducció, fer una petita reflexió sobre la nostra ciutat, ja en ple segle XXI, sobre l'escenari que se'ns presenta a hores d'ara. Habitualment la capitalitat s’estén prenent territori com també identitat a les ciutats més petites i conveïnes. SCG+ és un fet ben palpable dels efectes contundents de veïnatge municipal amb la capitalitat BCN. Aquest fet en lloc de afavorir un desenvolupament de la ciutat ha comportat l’efecte totalment oposat. Ha marginat el territori, convertint-lo, en un passat no massa llunyà, en un pati de mals endreços (malgrat que les millores de serveis i urbanístiques assolides són més que evidents). Ara estem en una conjuntura que ens podria ajudar a redreçar la situació. Crec que SCG+ (veieu la diferència de model entre SC+) hauria de participar de manera directa, juntament amb els municipis conveïns –BDN, Sant Adrià, Montcada i Reixac- en la planificació de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Donada la proximitat del municipi SCG+ amb aquesta nova infrastructura que depassa els límits comarcals, ha de participar de manera directa amb la seva planificació amb l’objectiu de transformar-se en tot el seu conjunt un "nucli" de nova centralitzat metropolitana. En tant, cal afegir, que les inversions realitzades participa diner públic, per la qual cosa dóna legitimitat a exigir que els beneficis de l’esmentada infrastructura es distribueixin amb criteris d’equitat i prosperitat social. Això vol dir, que la prosperitat, diguem-ne plusvàlues que creen aquest tipus de construccions no es monopolitzin. Per tant, l’objectiu finalista no ha de ser que la prosperitat particular, sinó un augment del benestar de la societat, sigui per mitjà la redistribució de renda, com per la qualitat urbanística i de serveis que suposa. No pot ser que les autoritats "legitimades" mediàticament, no negociïn i planifiquin dins de les coordenades esmentades. És del tot il·legítim erosionar el mecanisme democràtic que beneficia una minoria especialitzada en el negoci especulatiu que per mitjà dels mecanisme de legalitat vulneren impúdicament els principis de la democràcia. Finalment, voldria disculpar-me abans de tot si hom es troba al·ludit, ja que a ningú se li escapa que política i ètica, són conceptes que formen un binomi, no sempre equilibrat, cosa que em suggereix, per acabar aquesta "entrada" en el bloc, un dels versicles de l’evangelista Mateu (6, 24): "Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu servir alhora Déu i Mamones". Mamones també Mammon literalment és un ídol d’origen incert, també conegut com a príncep dels inferns, personificació de la riquesa. JmCM 
Frederic Rahola, deia pels voltans del 1918 que una ciutat és una comunitat assentada, però també organitzada, alhora que el ciutadà ho és perquè estima la ciutat. Sens dubte molts dels que "entren" i diuen quelcom en aquesta "àgora virtual" ho fan perquè es senten ciutadans. El nostre prohom, així mateix, continua el seu monòleg preguntant-se què és el que ha d’estimar el ciutadà; transcric literalment el petit auto-diàleg:
