Castellano Català
Castellano Català
- ¿Qué es lo que debemos amar en nuestra ciudad? - Todo lo que sea más suyo, aquello que le infunde carácter y fisonomia. Sens dubte, el que ens motiva escriure en aquest espai és aquest sentiment de ciutadà, que ens defineix el polític i home de negocis del noucentisme català. Época que a més es posen els "ciments" i els "fonaments" del que seria la Barcelona del segle XX. Tanmateix, permeteu-me amb aquesta petita introducció, fer una petita reflexió sobre la nostra ciutat, ja en ple segle XXI, sobre l'escenari que se'ns presenta a hores d'ara. Habitualment la capitalitat s’estén prenent territori com també identitat a les ciutats més petites i conveïnes. SCG+ és un fet ben palpable dels efectes contundents de veïnatge municipal amb la capitalitat BCN. Aquest fet en lloc de afavorir un desenvolupament de la ciutat ha comportat l’efecte totalment oposat. Ha marginat el territori, convertint-lo, en un passat no massa llunyà, en un pati de mals endreços (malgrat que les millores de serveis i urbanístiques assolides són més que evidents). Ara estem en una conjuntura que ens podria ajudar a redreçar la situació. Crec que SCG+ (veieu la diferència de model entre SC+) hauria de participar de manera directa, juntament amb els municipis conveïns –BDN, Sant Adrià, Montcada i Reixac- en la planificació de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Donada la proximitat del municipi SCG+ amb aquesta nova infrastructura que depassa els límits comarcals, ha de participar de manera directa amb la seva planificació amb l’objectiu de transformar-se en tot el seu conjunt un "nucli" de nova centralitzat metropolitana. En tant, cal afegir, que les inversions realitzades participa diner públic, per la qual cosa dóna legitimitat a exigir que els beneficis de l’esmentada infrastructura es distribueixin amb criteris d’equitat i prosperitat social. Això vol dir, que la prosperitat, diguem-ne plusvàlues que creen aquest tipus de construccions no es monopolitzin. Per tant, l’objectiu finalista no ha de ser que la prosperitat particular, sinó un augment del benestar de la societat, sigui per mitjà la redistribució de renda, com per la qualitat urbanística i de serveis que suposa. No pot ser que les autoritats "legitimades" mediàticament, no negociïn i planifiquin dins de les coordenades esmentades. És del tot il·legítim erosionar el mecanisme democràtic que beneficia una minoria especialitzada en el negoci especulatiu que per mitjà dels mecanisme de legalitat vulneren impúdicament els principis de la democràcia. Finalment, voldria disculpar-me abans de tot si hom es troba al·ludit, ja que a ningú se li escapa que política i ètica, són conceptes que formen un binomi, no sempre equilibrat, cosa que em suggereix, per acabar aquesta "entrada" en el bloc, un dels versicles de l’evangelista Mateu (6, 24): "Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu servir alhora Déu i Mamones". Mamones també Mammon literalment és un ídol d’origen incert, també conegut com a príncep dels inferns, personificació de la riquesa. JmCM 
Frederic Rahola, deia pels voltans del 1918 que una ciutat és una comunitat assentada, però també organitzada, alhora que el ciutadà ho és perquè estima la ciutat. Sens dubte molts dels que "entren" i diuen quelcom en aquesta "àgora virtual" ho fan perquè es senten ciutadans. El nostre prohom, així mateix, continua el seu monòleg preguntant-se què és el que ha d’estimar el ciutadà; transcric literalment el petit auto-diàleg:
1. The lost simbol
Benvolguda admiradora de l?escriptot francès, nascut a Niça, Provença, guanyador del premi nobel de literatura 2008:
Vostè elegament ens fa una anàlisi del discurs, especialitat que el seu admirat escriptor, com vostè ja deu de saber, en va fer algunes inscursions a principis de la seva dilatada obra. Fins el punt, de rebre elogis dels filòsofs existencialistes i mestres de la construcció del discurs com Michel Foucault y Gilles Deleuze.Tanmateix, com veig, vostè exposa de manera tangencial fins i tot de mode performtiu, la bogeria com a motiu de molts malentesos. Com vostè ja deu saber, la bogeria és un malaltia de diganòstic complicat, que encara que estigui classificada com a patologia, és de dificil simptomologia i classificació. Le Clézio va analitza la bogeria, el llenguatge reiteratiu, el metallenguatge.
La seva asserció des d?una perspectiva anafòrica, ens descriu el que Cicouriel anomena anàlisi del subjecte actant: en relació al seu llengutage verbal i no verbal, la seva autoritat o no autoritat, -ja deu saber que hi ha diversos tipus d?autoritat segons Max Weber- preten influir l?acció social en relació a uns objectius que poden ser legítims o no, en relació al marc de refererència valoritiu del moment. Per acabar, el metallenguatge emprat per a descriure un fet del tot evident ?el messianisme, les addiccions- aspectes de la salut mental que tenen certes il·lacions, sembla manifestar certa dissidència no tant al funcionament intern del poder local instituït, sinó l?apostàsia de determinats elements que integren un grup, moviment, organització sigui partit polític o empresa.
Sense més rebi una cordial salutació i admiració per la seva sensibiltat i virtuosisme.
El mundo no funciona sino por el malentidido.
CH. Baudelaire
