Castellano Català
Castellano Català
La indústria que ha caracteritzat l’estructura econòmica d’aquest últims cinquanta anys, ens ve del model productiu que anomenem fordista. La qual ha permès per mitjà de revolució organitzativa posar a l’abast productes tecnològicament complexes tant en maquinari domèstic com industrial: cotxes, rentadores, neveres, ordinadors, eines. La democratització econòmica va començar amb el 600 i el tocadiscs. Indústries que venen a un preu relativament assequible invents del segle XIX. Per tant, la indústria de la producció que pateix la crisi són els que anomenem de béns de consum durador i que tenen una capacitat d’arrastrament a la resta del teixit productiu: aquestes grans indústries de producció d'escala compren els components a les nostres petites i mitjanes empreses; el seu tancament provoca un efecte "dominó". Aquestes empreses, de grans produccions seriades, és en la seva majoria propietat de inversors "globalitzats", que tenen com objectiu prioritari maximitzar les seves taxes de rendibilitat. En aquest moment Espanya i Catalunya no és un entorn econòmic atractiu, si ho comparem en altres llocs, perquè ja no genera els beneficis esperats, i conseqüència es deslocalitzen: se´n van a llocs on els costos unitaris siguin més baixos per mantenir la seva rendibilitat financera. Al meu modest entendre crec que no s’ha de destinar recursos públics a aquest tipus d’indústries globalitzades -a part de que no es compometren en romandre en el país- ja que, si aquests ajuts no són discrecionals, també es destinaran al consum de productes que no es fan estrictament aquí, per la qual cosa es desvirtua la seva eficàcia. Vulneració d’un principi constitucional: l’accés habitatge La crisi de la indústria de l’habitatge, no és una crisi de la construcció en general, ja que la indústria d’equipament en infrastructures de mobilitat treballa a bon ritme. D’habitatges en el nostre país no s’han parat de fer des d’els anys seixantes, molt lligat a les onades immigratòries i als "booms" de natalitat. Per tant, la indústria de l’habitatge fa cinquanta anys que treballa, però a diferència de la indústria de bens duradors, ha fracassat en la democratització de la vivenda Aquest fracàs es troba lligat en bona part en una ètica empresarial, molt arrelada malauradament en el nostre país, especulant amb la necessitat d’aixopluc. La impaciència de tenir grans beneficis per part d’aquest col·lectiu (promotors) ens ha portat a la vora de la descapitalització financera. El creixement del sector es pot explicar, a part dels creixement vegetatiu i del saldo migratori positiu, per: 1) Les Olimpíades de Barcelona 1992 ubica la ciutat i de retop a tot l’estat en el selecte mercat immobiliari mundial 2) L’ entrada l’euro suposa pèrdua de rendibilitat de l’estalvi, juntament amb l’aflorament de diner, la compra de l’habitatge es transforma en una alternativa d’inversió i de transparència fiscal d’altes rendibilitats 3) Les entitats financeres vulneren de totes totes el principi de prudència, sigui per la venda pòlisses de crèdit (industrials del sector) com per les hipoteques (promotor i comprador final), assolin cotes de benefici mai vistes en el sector de la banca i de les caixes. Davant un panorama la pujada desorbitada dels preus, l’increment dels interessos, l’enduriment del crèdit, desinfla la "bombolla" i per tant el capital generat en aquest negoci es trasllada a "paradisos" que generen expectatives de grans rendibilitats: Quatar, Shangai. Crec que la mesura, encara que tímida, de modificar l’IRPF, eliminar el 2011 la desgravació fiscal per la compra d’habitatge per les rendes superior a 24.000 € i traslladar la desgravació al lloguer és del tot encertada. El mercat de l’habitatge sens dubte necessita d’una regulació urgent perquè talli l’especulació i així democratitzar, sigui per via compra o via lloguer, el seu accés. Revolucions democratitzadores: educació, salut i ciutat. Hem tingut tres revolucions des d’els anys setanta que aquest moment comença a veure's com la nova indústria: a) Revolució formativa: en dues generacions hem passat d’una societat quasi illetrada a un 30% d’universitaris. Per tant ho podem qualificat d’exitosa la "indústria" educativa i formativa És molt probable que el sistema educatiu l’hagin de reorientar re-inventant les antigues universitats laborals on s’ensenyin els oficis, ja que des d’el meu modest entendre, hem de recuperar la tradició d’indústria de valor que sempre ha tingut Catalunya: vidre, instruments musicals, rajoles, mobles, perfums, alimentació, mecànica fina. b) Revolució socio-sanitària: actualment hem viscut la democratització de salut amb unes cotes provisió de servei sanitari mai vistes. Cosa que ha suposat plantejaments "fordistes" pel proveïment genèric de bé salut. En tant, comencen incorporar-se activitats relacionades en la vellesa i la discapacitat No obstant, en aquests moments ens trobem davant d’un reenfocament la indústria socio-sanitària bàsicament de recursos públics, que hauria anar en la direcció de co-incentivar (públic-privat) emprenedoria socio-sanitària sota controls rigorosos de qualitat. c) Revolució urbanística: els últims trenta anys de democràcia l’esforç per equipar les ciutats ha estat una constant de tots el governs locals. Actualment, l’espai públic de que disposem és d’una gran qualitat. Això vol dir, que avui en una ciutat de dimensions mitjanes disposem d’infrastructures de mobilitat (autobusos, metro, rondes, bicing); estructures culturals (museus, teatres, auditoris); formatives (escoles, universitats, centres de recerca); estructures socio-sanitàries ("Caps", hospitals, centres de dia, casals). Sempre millorable, la ineficiència de rodalies vol dir que la ciutat s’ha estès a tot el territori, fenomen aquest, relativament nou degut a la revolució dels transports i de la comunicació. Treball i valor El valor econòmic rau en el treball sigui o no remunerat. Els processos bàsics de generació de valor són la creació, la producció i la distribució. Actualment ens trobem en un societat industrial altament complexa, on el terme capitalista no respon a la realitat, on el mal definit sector públic és l’empreador més important de la nostra economia, juntament amb una població molt nombrosa de minúscules, petites i mitjanes unitats empresarials que generen ocupació. Una de les alternatives que hi ha per potenciar és aquesta activitat creativa de la nostra economia que sempre l’ha caracteritzat. Bona part del nostre treball es troba més lligat a la creació i la distribució, que la producció. Per exemple, com he dit més amunt, la indústria catalana s’ha caracteritzat per elaborar productes altament sofisticats: cuina, orgues, motos, però que adoleixen de la malaltia del cost: activitats dificilment aplicables a les economies d’escala, segurament a causes de caràcter sociològic que limiten les fonts de finançament. No obstant, són productes que s’han distribuït força bé per tot el món tal com tenim constància. Per aquest motiu és tant important, que al costat d’activitats anomenades d’infrastructures: formació, salut, urbanisme, articulem les condicions objectives per aprofitar aquest actiu o potencial de la nostra economia. En aquest moment hem de dirigir recursos i esforços, no tant a la producció d’escala, sinó a la creació i la distribució. En conclusió, ens trobem davant una transformació del model de producció i també de model ètic. D’indústria en tenim però, un altre tipus d’indústria: les fàbriques d’abans són les biblioteques d’ara. En tant, és necessari un canvi ètic; és del tot immoral "saltar-se les regles" com estratègia que es difón en determinats àmbits de formació empresarial i de negocis. Josep M Cortès Martí
1. Benvolgut espais metropolitans,
Aprofitant que coincidim on vostè diu "ens trobem davant una transformació del model de producció i també de model ètic" , apunto que efectivament aquesta és una crisi sistèmica i de canvi de paradigma.
Deixim però fer alguns apunts sobre el contingut del seu escrit.
1. Democratització de l'automòbil.... Afageixi " i del pollastre, el tratjo de diumenge, les vacances i el que calgui'. Les economies d'escala i la conversió en 'industria' i 'marge econòmic' han democratitzat gairebe tot, al preu de debilitar-ne les qualitats (i el preu) pròpies.
Avui bens i serveis equivalents als de fa cinquanta anys resulten prohibitius.
2.Vulneració d'un principi..... L'anatema sobre els constructors resulta farisaic. Recordi la Constitució també parla del dret al treball i d'altres. Paper mullat. En tot cas vostè oblida que els cèntims és deixen segons una taxació feta per un organisme públic i segons unes regles (nefastes) atorgades pel Legislador.
Res a veure amb la ètica o els guanys. El mercat entra en crisi per saturació d'oferta i retracció de la demanda i en conseqüència el preu s'ajusta fins a retrobar l'equilibri
3. Revolucions democratitzadores .... Escolti tenim 3.704 sobre 110.239 ciutadans amb estudis superiors. Un paupèrrim 3,66%. De la realitat sanitària faci el favor de trepitjar les nostres instal.lacions i escoltar les persones que lamentablement hi han d'anar.
4. Treball i valor ....En el nostre cas poc a 'distribuir' llevat del 'capital humà' que viu a la nostra ciutat. Per posar-lo en valor hi ha dues posibilitats: a) invertim en el que tenim b) el substituim per d'altre de més rendible.
Ja se sap que això del diagnòstic resulta complex i encara més la terapèutica i la prospectiva.
