Castellano Català
Castellano Català
Seligman i Maier, psicòlegs, el 1967 batejaren amb el concepte “Incapacitat apresa” la probabilitat de com un individu respon de manera inadequada a determinats estímuls. Això vol dir, que davant d’una situació concreta la resposta és equivocada. No s’ajusta a les expectatives comunes, és dissonant, per incapacitat de lectura i relació de l’estímul amb la resposta. Habitualment, afirmen els professionals de la psicologia social, disciplina que estudia aquests tipus de conductes, la causa es troba en el procés d’aprenentatge poc rigorós en el qual l’individu -pot ser no se li ha ensenyat de manera entenedora- no discrimina el significat "social" de cada una de les experiències viscudes en tant no entén quina ha de ser la resposta davant de determinades situacions. Tal com l’evidència empírica demostra, són individus “poc adaptats” a la realitat i generen conductes individuals de pessimisme i d’inseguretat, difícils de detectar a simple vista.
Seligman i Maier arribaren a detectar el fenomen en els seus experiments amb gossos per conèixer quina era la seva conducta davant d’un estímul. El precedent d’aquest tipus d’experiment el trobem en les observacions que feu en el seu dia Ivan Petroviä Pavlov: el gos Pacvff va aprendre una “condició” que l’os que se li mostrava anava acompanyat amb l’encesa d’una bombeta, fins el punt que bombeta encesa volia dir os. Es va condicionar la seva resposta a un estímul (estímul condicionat), encesa de bombeta, ara sense os, volia dir per Pacvff, os. La resposta correcta era que el gos esperava l’os (movia la cua, salivava, treia la llengua). En canvi, la incapacitat apresa, demostra com en determinats individus són incapaços de destriar el significat de l’estímul, en aquest cas condicionat, bombeta que s’encén, vol dir os, i no un altre significat i conseqüentment una resposta incorrecta.
La incapacitat apresa, traduïda a la nostra experiència més immediata, és manifesta per la conducta generada d’individus que no saben entendre els estímuls de la realitat que els envolta. Això es detecta per respostes que estan fora de context i no s’ajusten a la realitat empírica ni a les expectatives de la majoria. Val a dir, nosaltres com a espècie, les respostes (els iniciats saben que el conductisme és limitat) són complexes i les construïm per mitjà dels llenguatges visual (kinètic) i verbal (discurs). Posem una experiència viscuda, per discernir el concepte d’ “incapacitat apresa”: fa pocs dies, en un “discurs” publicat en els espais virtuals he detectat empíricament l’esmentada disfunció social, amb una resposta verbal i també visual (no verbal) de què en el nostre municipi l’oferta lúdica per infants és limitada o inexistent. Aquesta afirmació, per sort, és incorrecta, perquè l'emissor no és capaç d'interpretar els estímuls del seu entorn més inmediat i en conseqüència discriminar-los per emetre la conducta adequada. O sia no compleix les expectatives socials.
El poble per uns, la vila per altres, per mi municipi metropolità (és una evidència) ofereix un ampli ventall de “recursos” dirigits als més petits i llurs famílies. El nostre municipi, especialment els nens el poden gaudir, òbviament amb la predisposició positiva dels seus pares, d’espais especialment lúdico-formatius: des d’anar amb bicicleta pel passeig del riu, fins fer excursions per la serralada, i ja no dic, això sí, amb tarifes públiques, gaudir d’esports d’aigua i raqueta (Can Zam, Torribera), com també dels diversos camps de futbol públics i privats. Les biblioteques públiques, espai de gran intensitat relacional paterno-filial, amb nombroses activitats pels menuts, i ara la del Singuerlin batejada encertadament amb el nom de Mn. "Salvador Cabré". I no cal dir, els parcs infantils, nombrosos a la ciutat. I el nou Parc de la Bastida, amb un gran sentit ecològic; tradicionals “parades o terrasses” per què la pluja no s’endugui la terra, típic de les nostres contrades mediterrànies, i de plantacions d’arbres i arbusts de les nostres latituds: pins, oliveres, lledoners, ginesta, etc
Vodria fer una reflexió abans d’acomiadar-me de vostès, davant de l’escenari polític que se’ns presenta; a vegades el nostre sistema polític és poc selectiu ja que “posem”, tots els que votem, però també els que no ho fan per inhibició, determinats perfils "dissonants" que conformen l’escenari polític. I dic de vegades, perquè la majoria dels actors que representen la dramatúrgia política, si més no compleixen les expectatives i s’adapten a les circumstàncies i les seves respostes són les adequades a l’estímul. Malauradament, en ocasions, es detecten disfuncions, en el sentit de manifestacions realitzades des del protagonisme legítim, otorgat a vegades equivocadament, que són d’una gran incoherència i també d’una inexactitud que pot arribar a límits de patologia, en aquest cas d’incapacitat apresa. I a mi em sembla que hauríem de fer alguna cosa des de la societat civil que és la que en definitiva otorga legitimitat en el nostre sistema democràtic i destriar el gra de la palla.
Sense més, m’acomiado cordialment, amb la intenció de no ofendre.
Josep M Cortès Martí.
1. Que opina del tema de la Bastida?
Me refiero a que los socialistas querian construir pisos y ahora venden la moto del parque, yo estoy contento, creo que los que acampamos y nos manifestamos conseguimos para el proyecto de especulación, cosa que ni los convergentes ni los verdes hicieron, me interesa su opinión, no deberian los socialistas ser un poco mas humildes y reconocer que se equivocaron? Rectificar es de sabios!!!
2. Creo que los socialistas, todos, son muchos. El Partido Socialista es una organización de grandes dimensiones y un partido donde tienen cabida sensibilidades diversas. Sin duda, estoy con usted, la Bastida, no era y no es lugar apropiado para construir. Estuve en aquel consejo donde los de GG fueron protagonistas. Aquella respuesta, en aquella situación, monopolizó el malestar de muchos, de dentro y de fuera. Fue consonante con la situación. Ahora, el rumbo es más acorde con la sensibilidad de la mayoria y cumple con las expectativas. Aquello fue una equivocación.
3. De Juan Palomo a Juan Gomez
Querido Juan, le recomiendo la lectura del vocabulario de Correas sobre ?dar el pie?. Es muy aleccionadora sobre las funciones que los ventrilocuos asignan a sus ?Monchitos? particulares para decir lo que de otra manera no son capaces.
Si continua leyendo entradas y acepciones que contienen el vocablo ?pie? hay otra muy ejemplificadora: ?no dar pie con bola?. Usted mismo.
Dar pie
Según el Diccionario, significa "ofrecer ocasión o motivo para una cosa". Y "ayudar a otro para que diga o haga más". Proviene de la antigua expresión dar el pie que, según Correas en su Vocabulario de Refranes, equivale a "ayudar a uno para que se suba en cabalgadura, poniendo las manos trabadas para que el otro ponga el pie; también es seña y aviso".
Nuestro Diccionario incluye la expresión dar el pie a uno: "servirle de apoyo para subir a un lugar alto".
Iribarren, José Mª; El porqué de los dichos. Gobierno de Navarra. Departamento de Educación, Cultura, Deporte y Juventud. Novena edición. Octubre 1996, pág. 153.
4. Juan Palomo yo me lo guiso y yo me lo como
5. Apreciado compañero, creo que tal y como usted dice, el rumbo actual del socialismo en santa coloma empieza a tomar el camino correcto, Aqui en Santa coloma, necesitamos ahora no grandes proyectos, sinó el mantenimiento i mejora de lo hecho.
creo que vistos los comentarios de este bloc, que no acabo de entender,(supongo que son jovenzuelos sin otro medio de pasar el rato),le sugiero que siga aportando su saber a ciudadanos que como yo, nos tomamos en serio sus reflexiones.
Atentamente.
6. Totalment d'acord amb en Juan Gomez, manteniment i millora d'espais, optimització de recursos, estimulació del comerç local.
Santa Coloma cada dia que passa es una ciutat més bonica per a viure.
Treballem entre tots.
A Gent de Gramenet hi tenim moltes propostes.
Dr.Cortès ... Chapeau!!
7. Els individus, les persones, som ?productes? en el sentit industrial. Per mitjà de la cultura i del grup, i de la relació interpersonal diària ?FABRIQUEM? persones. Persona és un terme origen del qual es troba en les màscares dels personatges de la dramatúrgia grega. Més endavant la sociologia i la psicologia social defineixen els papers que representem en societat com a ?rol?, paraula francesa ?role? que prové de les arts dramàtiques. Si anem més enrera com a llengua d?arrel romànica que és el francès, ?rol? vol dir ?acta? en llatí i més en concret ?rotlle?, manuscrit enrotllat, document gràfic anterior al llibre.
Les ?persones? ho són quan destrien amb encert la ?màscara? més adequada en relació a l?escenari. Els nens -la infància tal com avui l?entenem és un fenomen recent de categorització, abans, fins no fa massa, a començaments de l?era industrial, però sobretot a l?edat mitjana, no se?ls considerava com a persones- són la matèria prima per mitjà de la qual anem ?elaborant? persones. La família, l?escola, fins i tot la universitat en l?actualitat, són fàbriques, d?una indústria molt peculiar i especialitzada que organitza tots els seus recursos disponibles a produir persones de manera eficient. Una persona, en conseqüència, és un ?producte? que una vegada acabat genera conductes socials, interactua en àmbits diferents, diversos i contradictoris. La qualitat de producte es contrasta quan la conducta apresa compleix les expectatives de comportament, que exigeix l?arquitectura institucional, en cas contrari, si es detecta desviació de la conducta, s?activen mecanismes de control social: renyar, multar, empresonar, però el més freqüent és estereotipar a l?altre, en terminologia tècnica "categoritzar".
Així, reafirmem la nostra identitat individual i de grup.
Tanmateix, no pretenc parlar del procés de socialització -fabricar persones- sinó del fenomen de categorització social. El qual està relacionat amb la socialització, però que té més a veure amb els processos de classificació que un individu genera quan interactua amb altres persones o grups. El psicòleg social Salomon Ash (1954) estudia els processos cognitius de definició dels altres, o sia, la impressió que ens fa l?altre. Aquesta teoria es complementà més endavant amb les aportacions científiques de Zanjonc (1964) i Tajfel (1975) sobre la categorització social. Aquests mecanismes cognitius són realment ?potents? en el sentit que construeixen la realitat social.
Així per exemple, quan afirmem que els xinesos són treballadors, estereotipem. L?estereotip és el resultat més freqüent del fenomen cognitiu de categorització social; un xinès, un nòrdic, un català, un andalús, un convergent o un socialista, són estereotips que en relació a l?ordre prelatiu d?adjectius (baix, alt, avorrit, divertit, conservador, progressista, blau o roig). Tal com ens demostra la vida quotidiana els estereotips és font de perjudicis, concepte que es defineix com una actitud generalment negativa cap a determinades persones o grups.
Tanmateix, el motiu d?aquesta entrada en el bloc ciutadà ve arrel d?una experiència que vaig viure amb un representant polític, la qual cosa m?ha fet reflexionar sobre el fenomen, més amunt exposat, de prejudici o categorització social. El proppassat dia vaig assistir a un dels ?escenaris polítics? institucionals de la nostra vila. Totes les persones vam interactuar donant-nos ?carícies? en el sentit figuratiu i psicològic del terme, a la inauguració de l?acte social. Ens vam saludar, ens van comunicar, vam intercanviar informacions. En definitiva allò que es considera ?normal? en la representació del rol que a cadascú li pertoca.
Un dels assistents -polític professional, representant legítim d?un dels grups del consistori- que el conec i el tinc ben categoritzat, malgrat que els rumors diuen que és habitual aquest tipus de conductes individuals d?aquest representant, sense cap mena de perjudici, li estenc la mà -salutació occidental masculina per tots acceptada i reconeguda- per saludar-lo cordialment com a ciutadà. L?esmentat polític no sé si va entendre la salutació com un acte d?amabilitat i de coveïnatge o com una conducta d?agressivitat i de combat en tant la seva resposta facial (llenguatge kinètic). Vaig insistir-li amb un to de cordialitat saltant-me el protocol dient-li ?donem la mà, home?. Ell em respongué ?no em vull embrutar les mans?. Davant d?aquesta situació no vaig insistir-hi més, però sens dubte, els rumors s?han convertit en afirmacions de què aquest polític en té molt poc, i per tant utilitza amb poca ?política? la legitimitat otorgada pels seus coreligionaris d?opció i patit.
Per acabar, Napoleó era cors. Va voler tenir tota Europa controlada. Sembla que la seva desmesurada ambició i una equivocada percepció dels altres estereotips (espanyols, alemanys i russos) el va portar al fracàs. Per tant amic meu, l?experiència ens demostra que la ?incapacitat apresa? i la ?categorització social? no són les conductes més adequades per tenir-ho ?tot controlat des de Còrsega?.
Una cordial salutació al senyor desendonyat (Unplugget)
