SCG: Ciutat il·lusionada I

Una prèvia abans de tot: pinzellades d’un model  

La qüestió és definir en quin marc de referència ens trobem. Donem unes pistes per veure-ho amb molta més perspectiva;   “Nosaltres”, com a societat, podem afirmar que no hem imitat ni el model nord-americà ni el model soviètic (Puig i Cadafalch, 1918). És una altra organització social que combina l’esforç mal anomenat privat i l’imprecís públic. Si ho analitzem amb audàcia, després de la segona guerra mundial i de les dictadures europees construïm el nostre model “administrat” sobre una hipoteca (Reventós, 1993), en el sentit de què la “democràcia s’ha de pagar” per fer-la possible i viable (Trias Fargas, 1975).  

Què es vol dir? 

 “Nosaltres” durant aquests trenta anys hem falcat la nostra democràcia en tres crosses, que apuntalem de manera simultània (la primera vegada que ho fem), on la intervenció del sector públic és cabdal: primer, escolaritzem tota la població; segon, assegurem la malaltia i la vellesa i tercer, reconstruïm els escenaris de convivència.  Per una banda hem establert i establim nous escenaris: carrers, biblioteques, escoles, universitats, centres d’atenció primària, hospitals, autopistes d’asfalt, ferro,  mar, aire.

Per l’altra, hem conduït i conduïm nous “fluxos”: cuidem-eduquem, sanem-gaudim, llegim-estudiem, viatgem-aprenem, mengem-ballem, acordem-decidim, integrem-multinacionalizem, descontaminem-netegem, i ara informatitzem-“e-mailem”. P

er tant, construïm nous escenaris de convivència. Malgrat hauria d’haver-se posat primer, ho poso l’últim perquè l’activitat d’”inventar” no és prèvia a tot el que s’ha esmentat, sinó que és resultat de tot el que s’ha dit més amunt, és a dir, creem, indaguem, innovem. I d’aquesta activitat consubstancial a la naturalesa humana volem treure’n més partit, més valor,  emplaçant nous escenaris (hard) de convivència (soft).   

Expressat d’una altra manera; som conscients que l’acte de creació és resultat del treball intens de totes les activitats anteriors, per la qual cosa és susceptible de valor (econòmic-social-polític). En tant que, ho tenim estructurat dins un marc d’intercanvi de mercat que, no és ben be ultra-lliberal però tampoc controlat quinquenalment. En tot cas, el que més s’aproxima és que estem davant d’un sistema de mercat administrat on la creació de valor tant es genera combinadament per la iniciativa individual com per la iniciativa pública.      

Economia i societat del coneixement: una moda? 

Quan parlem d’aquest tipus de apel·latiu -coneixement- prèviament hem de fer una sèrie d’aclariments conceptuals per no caure en inexactituds i tòpics discursius que es posen de moda en àmbits polítics i acadèmics, que per ésser recurrents, si ens aturem a pensar-ho, causen certa perplexitat.  Primer de tot sempre ha hagut, en qualsevol activitat humana, coneixement, o sia, habilitats, experiència apresa i acumulada. Permetent-nos desenvolupar activitats genèriques i especialitzades. Per tant, caiem en una obvietat: sense coneixements no hi ha activitat humana possible.

Al darrera, però, hi ha el convenciment que els coneixements, que només poden adquirir-se amb l’ensenyament, són un dels factors claus del progrés de les nacions (Roca, 2000). L’economia del coneixement tracta sobretot de la connexió entre invenció-innovació (Barceló, 1995). És a dir, una idea que es pugui vendre. Però això és un procés de llarg recorregut que es fonamenta en tres activitats econòmiques: creació-producció-distribució (Estasen, 1896). Simplificant, són tres activitats on en totes elles intervé el coneixement o el saber fer.  

La creació és una activitat, sigui de la índole que sigui, requereix coneixement per generar-la. La producció incorpora una sèrie d’inputs que abans de materiaritzar-los s’han d’aprendre. I la distribució per  realitzar-la s’ha de tenir notícia de l’espai geogràfic o “virtual”.  

Si traduïm aquesta il·lació en exemples concrets: escriure un guió d’una obra teatral o d’una pel·lícula o  compondre una partitura musical són actes de creació, com també ho és la recerca per entendre l’estructura d’una molècula o un àtom, i també una invenció mecànica o d’enginyeria  La producció depèn de la naturalesa del producte; si és o no emmagatzemable. Si és una peça única alhora que singular o contràriament susceptible de repetició i estandarització.  

En el cas dels exemples exposats, el teatre o la música, la interpretació és la producció. En el primer cas és singular, perquè cada representació és única i per tant es distribueix pel públic que hi va.  En el cas de la música també, però amb la diferència que aquesta posseeix una tecnologia de distribució que permet escoltar-la encara que els intèrprets no hi siguin. El teatre es distribueix en la sala com a bé irrepetible, la música a l’auditori com a peça única, però a més es pot distribuir amb milers de còpies aquella interpretació. Això vol dir que, el teatre com activitat econòmica, la producció i la distribució són simultanis, la música també, però amb l’avantatge que es pot distribuir, a més a més, per mitjà de suports tècnics sonors (CD, MP3, etc) en milers de còpies per mitjà d’una xarxa de “distribució”.        

En la recerca els processos poden estandaritzar-se per mitjà d’una sèrie de protocols, cosa que permet la seva posterior producció i distribució. En el cas d’un fàrmac, la patent del qual pot pertànyer a un grup empresarial o inversor concret, es produeix com a producte emmagatzemable i per tant es distribueix pels canals establerts. Com ho és també fabricar un automòbil. Per tant, el procés de creació, producció, distribució no són simultanis. En canvi, una visita mèdica  o l’aprenentatge d’idiomes, a part de què no es poden emmagatzemar, els processos de creació, producció i distribució són simultanis.  

Hi ha “valor” quan hi ha relació social. 

El valor com a concepte econòmic només pren realitat quan es dóna la relació social. Sense relació no es genera aquesta entitat abstracta, arc de volta de l’economia (Marx, 1880). Si relacionem els conceptes descrits veiem que la producció de valor només sembla generar-se quan el coneixement intervé. Aquesta argumentació l’hem de matisar juntament amb la de sectors econòmics, com ja s’ha apuntat més amunt, i que de pas ho exemplifiquem amb les activitats del nostre municipi  Malgrat que el model simple no existeix, les classificacions ens permeten perfilar, i més o menys definir, l’activitat de valor. En tant que, cada activitat posseeix més d’un atribut, no obstant preval un més que d’altre. Cosa que permet ordenar-les en relació als criteris següents: Per una banda aquelles activitats on l’atribut inmagatzemable preval i la relació valor/ocupació és alta. (L’espai físic és un recurs escàs en el nostre territori): 

 ·         La producció d’electricitat de la FECSA de la carretera de la Roca, els educadors de carrer dels nostres casals de barri que “produeixen” integració (nous colomencs), la realització d’esdeveniments com partits de futbol o concerts de “masses” i la “producció” de “salut” que “fabriquen” els monitors dels diferents complexos esportius de Can Zam, Fondo, Torribera, i per suposat les biblioteques públiques. També el gaudi dels escenaris: Bosc de Sant Mateu (trekking, passejades), Passeig del Riu (jogging, bícing). Activitats totes elles, que es caracteritzen  per mitja freqüència de producció i distribució generalitzada. I, en matisos, de tipus anticíclic, en el sentit que en períodes de crisi el seu consum es pot veure augmentat.

 ·         Peces úniques, ja que s’adapten a la necessitat individual i no són estandaritzables, perquè es personalitzen: l’assistència facultativa a l’Hospital de l’Esperit Sant o Torribera. O la docència impartida a l’EOI de Can Zam o al Conservatori Municipal, al Campus de la Nutrició o el MIR de la FHES-UB. Un concert al nostre Auditori Can Roig i Torres, o una obra al Teatre Segarra. Són activitats de distribució discrecional, de baixa freqüència de producció i a més anticícliques (el seu consum augmenta en períodes de crisi).  

·         Per suposat la xarxa de comerç de proximitat juntament amb l’escenari de la trama urbana: restauració, alimentació, ferreteria, reparació, moda, mobiliari, perfumeria, neteja. I  també l’”exèrcit” de petits menestrals que amb el seu ofici es desplacen per tota l’àrea metropolitana per garantir el bon funcionament del maquinari. Activitats totes elles de producció i distribució generalista i d’alta freqüència. I cícliques, això vol dir, que disminueix el seu consum en períodes de crisis i augmenta quan creix l’economia. I aquelles activitats que sí es poden emmagatzemar d’objectes diversos i la relació valor/ocupació, baixa:  

·         La producció de cervesa de la DAMM (sembla que deixa de produir i es reconverteix en planta de suport en puntes de demanda), també petita indústria: impremtes, confecció tèxtil i pell, torners i serrallers, mecànics i restauradors d’automòbils. En la seva majoria, activitats sensibles als cicles econòmics.

·         I els professionals en la producció d’escenaris urbans: carrers, edificis, instal·lacions diverses. Activitats que combinen els cicles econòmics en relació a l’origen de les fonts de finançament (públic o privat).  Després d’aquesta descripció imaginativa i agosarada, s’intueix que el gruix dels recursos i efectius territorials es centren en activitats de valor no emmagatzemable i que per tant amb una gran potencialitat d’”exportació”.

Per rendibilitzar-ho és necessari reestructurar els punts intermodalitat. (metro, bus, tramvia amb petits recorreguts interns per arribar a la font de valor. En faré esment més avall)  No obstant, la nostra estructura professional dels efectius demogràfics és altament sensible a l’internalització dels costos en períodes de decreixement (exportem operaris i treballadors). Això vol dir que, el nivell d’atur no es genera, quasi en la seva totalitat, dins el nostre municipi. La majoria dels efectius demogràfics empadronats treballen en activitats d’industria tradicional (automòbils, construcció, repartiment) la seu de les quals, en la seva totalitat, està ubicada en municipis de la corona. Per tant, donada la naturalesa de la relació laboral dominant (treballadors d’indústria tradicional estandaritzada) el nostre territori municipal és especialment sensible als cicles econòmics. (Com a proposta, els costos que “nosaltres”assumim -importem- s’haurien de prorratejar per mitjà d’un barem intermunicipal)   

Josep M Cortès Martí

GRATALLOPS: HOMO HOMINI LUPUS

A la serralada de Prades, a la comarca del Priorat, Tarragona, en temps pretèrits era poblat per llops. L’antiga vila de Vilanova del Pi, avui Gratallops,  es troba en el massís del Montsant, entre els rierols mediterranis Montsant i Siurana.

El  nom actual de la vila rememora el seu passat pagesívol i la lluita dels seus habitants contra el Canis Lupus Familiaris .  El  seu patró és Sant Llorenç Diaca i Màrtir -no s’ha de confondre amb Sant Llorenç de Brindisi- festivitat que se celebra el 10 d’agost. Dia de la seva mort esdevinguda l’any 258 martiritzat per l’emperador romà Valerià. Fou un dels “set diaques” -juntament amb Sant Fructuós, patró de Tarragona- i estigué santificat per socórrer els pobres. 

Sens dubte estimat Gratallops, la societat per uns, atent al principi de Hobbes: Homo homini lupus. Per altres, la societat compleix el principi rousseaunià: l’home per naturalesa és bo, és la societat que el fa malbé . El que es troba en el joc cirquenc de la res pública pot sentir-se com un màrtir fins el punt de veure’s en un circ devorat per un Canis Lupus. Si aquest és el seu cas, sens dubte es troba en un esperit de lliuta d’estil hobbesià.   

Contràriament, si es concep l’home bo per naturalesa, vostè està en esperit de servei, com un diaca, socorrent a la naturalesa humana.  De la mateixa manera que el patró de Gratallops, benvolgut Gratallops, pot viure unes circumstàncies vitals similars a la de Sant Llorenç. La santedat no és fortuïta ni aleatòria. Paciència, esforç i paciència és la trinitat que pot portar-lo dret a la santedat i  la fe política. 

El meu avi Pep Martí Casellas hi tenia unes vinyes escarransides en aquell indret. Martí, Valerià, Llorenç, Sant Fructuós, Vilanova del Pi, Gratallops,  són herència de la romanització. Valerià promulgà els edictes contra els cristians que obligaven a observar el culte imperial i que privaven de reunir-se en assemblees. Tanmateix, l’edicte de la censura no s’adiu en aquell que ostenta el poder per legitimació popular. No voldria pas interpretar la seva interlocució en el sentit valerià, però per l’estil, denota intenció d’edicte. Pensi que no transcorregueren cent anys des d’els edictes de Valerià que l’imperi fou convertit en cristià.  

Cordialment

Josep M Cortès Martí

Ral a ral, fa el menestral son cabal

Avui la vila de Santa Coloma de Gramenet  ha viscut un dels episodis més tristos de la seva història. El jutge Baltasar Garzón de l’audiència nacional ha trobat indicis de corrupció en la gestió de la regidoria d’urbanisme. L’alcalde, un regidor i un tècnic han estat interpel·lats per la justícia per greus acusacions.  

Aquest episodi ens ha ferit el sentiment de ciutat. Ciutadanes i ciutadans que hi viuen, hi treballen o només els que hi dormen  o que tenen alguna relació amb la ciutat  comparteixen el seu sentiment de tristesa, i fins i tot de frustració. Uns expressen els seus sentiments en silenci, altres xerrant en els carrers i altres a la plaça de la Vila. Siguin uns partidaris, altres detractors, és palpable desconcert, desengany i “set de justícia”.  

La societat civil, aquells que treballen per la ciutat des de la discreció per fer-la millor, també fan política més petita, de no tant abast mediàtic, però que la amb la seva col·laboració ajuden a millorar les condicions dels seus veïns. Tota la ciutadania de Santa Coloma de Gramanet ha demostrat en la seva història civil recent un alt grau de maduresa; les dones i els homes colomencs s’esforcen, ens esforcem per millorar la convivència, l’acolliment, l’educació, la salut, la cultura, l’esport. Totes elles petites contribucions polítiques si es vol micro-polítiques amb l’objectiu de millorar la qualitat i el nom de la nostra ciutat.  

Els seus ciutadans i ciutadanes no es mereixen el que està succeint, ens fa mal. 

No voldria acabar aquest petit escrit, amb la dita popular, però sàvia “de  què hi ha més bo que de dolent”. De gent honrada hi ha molta més que deshonrada. De polítics íntegres n’hi ha molts més que els que no ho són, això és una evidència.

La lliçó que podem extreure de tota aquesta crisi local, "retrat" costumista de quin ha estat el model de creixement i d'enrequiment d'aquest periode, és retornar al valor que ha fet possible millorar les condicions de vida de tothom: “Ral a ral, fa el menestral son cabal”, orígen de les classes mitges que ho són, perquè malden per millorar les seves condicions de vida. No ho malmateu si-us-plau

Josep M Cortès Martí  

Autor dels blocs JCM61; Príncipe Azul; Brogit del Carrer, Persones i Pobles; Tecnopolis; Escenaris Metropolitans 

A reveure

Josep Mª Tallada Paulí (1884-1946): Taylorització de la societat

La racionalització del treball per a Josep Maria Tallada i Paulí significa principalment gestió del mercat laboral. L’oferta laboral s’ha d’adaptar-se a les necessitats de les empreses. Amb això pretén que les modes laborals, la influència de la família fins i tot la figura de l’aprenent sense formació acadèmica se substitueixen per organismes “racionals” que detectin les necessitats de les empreses i les aptituds dels treballadors per assolir l’equilibri. 

Economista  d’exercici i llicenciat en dret i enginyeria industrial, fou l’introductor de l’escola històrica alemanya i de la moderna anàlisi estadística. Director del Museu Social, professor de l’Escola d’Administració Pública i de l’Escola d’Alts Estudis Mercantils i en la II República, professor a la facultat de dret i ciències econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat de Salamanca el curs 1937-38. I des d’els anys quaranta d’economia política de la facultat de dret de la Universitat de Barcelona.  

Tallada es forma per un pensionat a Alemanya, i se’l considera un dels introductors de l’escola historicista. I no deixa de ser significatiu, que Tallada, faci referència als antecedents quàquers de Frederick Winslow Taylor, destacant alhora la influència exercida pels seus progenitors en la configuració del seu caràcter.  Un detall; Tallada declara “En la mentalitat d’un home influeixen els estudis, la classe social a la que pertany, el medi en què viu, les seves ocupacions, àdhuc la seva manera d’ésser, nerviosa limfàtica” en la seva obra “L’Organització econòmica a la Rússia Soviètica”.  

En “L’organització científica de la indústria” ens diu que Taylor fou “l’iniciador del camí, altres homes al mateix temps que ell, i sobre tot després d’ell, han fet avançar la idea per viaranys insospitats” i ho completa dient “Si analitzem una per una el conjunt d’idees que constitueixen el que s’ha convingut en anomenar sistema de Taylor, trobarem que cap d’elles pot anomenar-se’n Taylor l’inventor”. En tant que el Scientífic Management no és un conjunt de regles rígides a partir de les quals  es poden aconseguir nivells més elevats de productivitat de forma immediata. És més aviat un conjunt de normes orientadores, que s’han d’aplicar en funció de l’estructura organitzativa de cada empresa, i de la psicologia, del treballador, particular de cada poble.

Josep Mª Cortès Martí

L'instrument de tecla a Catalunya

Activitat de vertadera importància

 Del piano en tenim constància des del segle XVIII construït per Bartolomeo Cristofiori. Per les seves característiques, les quals el fan autosuficient, el piano és dels instruments que tenen més música escrita i un dels que són més utilitzats tant per professionals com per aficionats. L’últim terç del segle XIX a Catalunya es construïen pianos i altres instruments de tecla que s’exportaven arreu. Hi ha constància d’empreses que en fabriquen grans quantitats amb les últimes innovacions d’organització del treball. L’economista d’origen franco-català Edouard Escarrà en el seu llibre “Le developpement industriel de la Catalogne” editat a París el 1908 fa referència a la indústria pianística com activitat econòmica de vertadera importància. 

Un Cluster de la tecla

Els pianos es fabriquen principalment a Barcelona. A més era la ciutat on havien més fàbriques de tot l'Estat espanyol. D’empreses de la segona meitat del segle XIX tenim Chassaigne Fréres des de 1864. D’aquella època destaquem, Ortíz i Cussó del qual encara es venen els seus pianos com a peça de col·leccionista, també Bonal i Noguera especialitzat en pianos de Gran Creuat i Lluis Casalí empresa de pianoles. D’aquella realitat industrial encara tenim avui en dia testimonis; pianos de la casa Ortíz i Cussó que es revenen com a piano d’estudi i fa més de cinquanta anys que ja no es fabriquen. Lluís Casalí-Torres Amati, nom en que es venien les seves pianoles des de finals del segle dinovè, les quals es subhasten les com a peces de col·leccionista a dia d’avui.  A més cal afegir-hi altres instruments de tecla  i afins com pianoles, rotllos, orgues, cordes harmòniques, manubris.  Des de 1895 Cayetano Estadella especialitzat en orgues, mediàfons, harmòniums per esglésies i festes. També trobem des de 1730 un manufacturer de cordes harmòniques, M. Cutmatchas; Antonio Batllé Juviña espacialitzat en cordes anunciat el 1917 a la revista Mercurio. Així mateix, The New Phono a part de pianos distribuïa fonògrafs i discs a principis dels anys vint del segle vinté i tal com fa avui en dia en una de les seves botigues del carrer Ample de Barcelona Per tant no és extrany que en un anuari publicat l'any 1929, amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona, s’enumerin quinze empreses pianístiques: Agut, Bayona, Climent, Chassaigne frères abans esmentat, Dvins, Garriga, Guarro, Hijo de Paul Izabal, Pagés (orpheus), hijos de Salvador Ribalta, Cussó SFHA abans Ortíz i Cussó, Raynard, Tubau Hnos. Fets que acrediten l’existència d’una indústria amb un pes més que significatiu tal com destaca el nostre economista Escarrà

Organització moderna; 1.200 pianos l’any

Ser propietari d’un piano en aquell temps significava llibertat d’esperit i mobilitat social cosa que sens dubte va tenir els seus efecte en la professionalització interpretativa de l’instrument. El piano era l’instrument habitual en moltes llars catalanes, espanyoles i d’arreu. Això s’explica en bona part pel preu competitiu, que pels anys vint era 635 i 900 pessetes, la qual cosa prova l’existència d’una societat desenvolupada amb formes organitzatives que s’aproximen a la racionalització del treball i, la producció quasi seriada per construir un producte tecnològicament complex Per tant, hem de tenir present que els processos de fabricació havien d’adaptar-se a criteris “fordistes”, un disseny estandaritzat juntament a una sèrie d’innovacions tècniques que el convertís en un instrument assolible pels aprenents i els compradors.  Chassaigne frères casa d'origen francès, va ser fundada l'any 1864 i va construir una gran fàbrica al carrer València. Va arribar a ser la més important constructora de pianos de tot l'Estat espanyol fins arribar a la quantitat de 1.200 pianos a l’any el 1.918, tal com es publicitava el fabricant. La casa Lluís Casalí es dedicava a la fabricació de pianos de maneta a més de manubris autòmàtics i rotllos per a pianoles. El 1907 s’instal·là a la antiga fàbrica Estruch al carrer reina Amàlia nº 33 a Ciutat Vella. Més tard  arribà a tenir un magnífic edifici industrial de quatre plantes convertit en pisos el 1938. Tota una mostra del potencial d’aquesta indústria a casa nostra.   

Pianos a Espanya i Amèrica  

La fabricació de pianos a Barcelona tant d’empreses autòctones com de representants estrangers és un símptoma d’un mercat prou desenvolupat tant pel consum intern com per l’exportació.  Bona part de la seva producció es destinava fora de Catalunya, sobretot a l’Argentina i també, segons tenim constància al mercat nord-americà. De Chassaigne frères en sortien pianos exportats a molts països del món, especialment a Sud-Amèrica. De pianoles Casalí s’exportaren als Estats Units d’Amèrica. Tanmateix, seguint a Edouard Escarrà, és més que probable que aquesta producció és destinés al mercat internacional. 

Ofici i comerç

Moltes fàbriques van plegar gradualment bastant abans de la Guerra Civil (1936). L'única que en va sobreviure va ser la CHASSAIGNE, que tancà les portes l'any 1967, quan l'importació de pianos es va liberalitzar. Actualment no existeix cap fàbrica en tot l'Estat espanyol i, en conseqüència s’importen principalment d’Alemanya, Estats Units, Japó i Xina,  Tanmateix a Catalunya hi ha un comerç força viu de venda i reparació d’instruments  i sobretot de pianos. Això s’explica per la influència que va exercir aquesta indústria en l’aprenentatge de l’ofici, ja que va exercir el paper d’escola de molts tècnics i afinadors. En tant, que el 1917 es crea la “Sociedad de Obreros constructores de pianos, órganos y anexos" que reglementà la professió, tota una altra evidència de la maduresa d’aquest sector industrial. Així Pere Audenis, de la prestigiada casa Audenis del carrer València de Barcelona, a la darreria del segle XIX va treballar a la fàbrica Chassaigne. Manuel Corrales Tubau, de l’actual casa Corrales del carrer Còrsega de la mateixa ciutat, treballava a la casa Ortiz i Cussó, on apregué l’ofici. El 1916 va treballar el 1916 amb el renombrat compositor Arthur Rubinstein.  

Josep M Cortès Martí

Aptituds Ciutadanes i Projectes de Ciutat

Lev Trotski amb la seva visita esporàdica a Barcelona va sentenciar que era Cannes en un infern de fàbriques. Actualment, però, seguint a l’economista Francesc Roca i Rossell, Barcelona va enterrar en aquell temps les platges sota les llambordes i ara "hem posat les platges al damunt". L’elegant observació denota la revolució-transformació de model econòmic, d’estructura social i de morfologia urbana a hores d’ara.

SCG+ forma part integrada de l’àrea real de la Barcelona del segle XXI. Una àrea metropolitana que amb els canvis urbans esdevinguts durant aquests anys, des de la nominació olímpica de la Barcelona 92, s’han revitalitzat àmplies zones del teixit urbà. SCG+ amb els fons FEDER, objectiu 3 -ho dic de memòria- es van efectuar millores molt importants, de primer nivell. La part que pertoca de riu Besòs al municipi és una d’elles. Sens dubte aquesta infrastructura ha reequilibrat la ciutat en el seu entorn articulant-la amb Diagonal Nord. Ara també tenim un equipament de primer nivell -Sagrera AVE- que encara pot potenciar més aquest minúscul municipi de la Subcomarca Barcelonès Nord "linkada" al Maresme Sud. No obstant, Sant Adrià del Besòs com també Santa Coloma de Gramenet, tenen una vocació més barcelonina, degut segurament a la seva estructura funcional de dormitori semiperifèria.

Tanmateix, els ciutadans de SGC+ posseeixen un codi d’ús de la ciutat . Per uns SCG+ és només on van dormir. La seva funció és la d’aixopluc, però la seva vida creativa, productiva i comunitària es realitza en un altre lloc geogràficament llunyà però funcionalment proper. Per altres la seva ciutat és el seu barri, com aquell qui el "seu carrer" amb el seu bar, la seva farmàcia, "los vecinos". Es un codi d’ús molt més restringit però molt més intensiu. Uns en canvi, aprofiten les seves limitacions com també les seves potencialitats, cosa que va molt lligada al projecte de ciutat. Són aquells ciutadans que utilitzen les interconnexions existents de l’àrea: equipaments culturals, d’oci, de negoci, educatius, sanitaris, de mobilitat. Els quals són valorats no tant per la seva distància física sinó per la seves rendibilitats.

És obvi, que el projecte de model ciutat que s’hagi definit i engegat és el que potencia l’aptitud del ciutadà. Sens dubte, els polítics com agents "difusors de models" com els seus gestors "que produeixen el model" sigui prou atractiu pels ciutadans com agents que "distribueixen i consumeixen el model" i que amb la seves relacions habituals reinventin i puguin crear una nova ciutat.

Però per això s’ha de definir i treballar per fer-lo. S’ha de fer dia dia, perquè el projecte es defineixi i es reinventi. Per això es necessari un "timing" on els representants portin a terme el "model que han venut" a la ciutadania. I per arribar aquest punt, s’han de trencar cotilles que estan molt arrapades a interessos individuals com corporativistes de partit polític i també a certes "cultures" laborals.

Josep M Cortès Martí

Model Productiu: 1960-2010

La indústria que ha caracteritzat l’estructura econòmica d’aquest últims cinquanta anys, ens ve del model productiu que anomenem fordista. La qual ha permès per mitjà de revolució organitzativa posar a l’abast productes tecnològicament complexes tant en maquinari domèstic com industrial: cotxes, rentadores, neveres, ordinadors, eines.

La democratització econòmica va començar amb el 600 i el tocadiscs. Indústries que venen a un preu relativament assequible invents del segle XIX. Per tant, la indústria de la producció que pateix la crisi són els que anomenem de béns de consum durador i que tenen una capacitat d’arrastrament a la resta del teixit productiu: aquestes grans indústries de producció d'escala compren els components a les nostres petites i mitjanes empreses; el seu tancament provoca un efecte "dominó". Aquestes empreses, de grans produccions seriades, és en la seva majoria propietat de inversors "globalitzats", que tenen com objectiu prioritari maximitzar les seves taxes de rendibilitat. En aquest moment Espanya i Catalunya no és un entorn econòmic atractiu, si ho comparem en altres llocs, perquè ja no genera els beneficis esperats, i conseqüència es deslocalitzen: se´n van a llocs on els costos unitaris siguin més baixos per mantenir la seva rendibilitat financera.

Al meu modest entendre crec que no s’ha de destinar recursos públics a aquest tipus d’indústries globalitzades  -a part de que no es compometren en romandre en el país- ja que, si aquests ajuts no són discrecionals, també es destinaran al consum  de productes que no es fan estrictament aquí, per la qual cosa es desvirtua la seva eficàcia.

Vulneració d’un principi constitucional: l’accés habitatge

La crisi de la indústria de l’habitatge, no és una crisi de la construcció en general, ja que la indústria d’equipament en infrastructures de mobilitat treballa a bon ritme.

D’habitatges en el nostre país no s’han parat de fer des d’els anys seixantes, molt lligat a les onades immigratòries i als "booms" de natalitat. Per tant, la indústria de l’habitatge fa cinquanta anys que treballa, però a diferència de la indústria de bens duradors, ha fracassat en la democratització de la vivenda

Aquest fracàs es troba lligat en bona part en una ètica empresarial, molt arrelada malauradament en el nostre país, especulant amb la necessitat d’aixopluc. La impaciència de tenir grans beneficis per part d’aquest col·lectiu (promotors) ens ha portat a la vora de la descapitalització financera.

El creixement del sector es pot explicar, a part dels creixement vegetatiu i del saldo migratori positiu, per:

1) Les Olimpíades de Barcelona 1992 ubica la ciutat i de retop a tot l’estat en el selecte mercat immobiliari mundial

2) L’ entrada l’euro suposa pèrdua de rendibilitat de l’estalvi, juntament amb l’aflorament de diner, la compra de l’habitatge es transforma en una alternativa d’inversió i de transparència fiscal d’altes rendibilitats

3) Les entitats financeres vulneren de totes totes el principi de prudència, sigui per la venda pòlisses de crèdit (industrials del sector) com per les hipoteques (promotor i comprador final), assolin cotes de benefici mai vistes en el sector de la banca i de les caixes.  

Davant un panorama la pujada desorbitada dels preus, l’increment dels interessos, l’enduriment del crèdit, desinfla la "bombolla" i per tant el capital generat en aquest negoci es trasllada a "paradisos" que generen expectatives de grans rendibilitats: Quatar, Shangai.

Crec que la mesura, encara que tímida, de modificar l’IRPF, eliminar el 2011 la desgravació fiscal per la compra d’habitatge per les rendes superior a 24.000 € i traslladar la desgravació al lloguer és del tot encertada. El mercat de l’habitatge sens dubte necessita d’una regulació urgent perquè talli l’especulació i així democratitzar, sigui per via compra o via lloguer, el seu accés.

Revolucions democratitzadores: educació, salut i ciutat.

Hem tingut tres revolucions des d’els anys setanta que aquest moment comença a veure's com la nova indústria:

a) Revolució formativa: en dues generacions hem passat d’una societat quasi illetrada a un 30% d’universitaris. Per tant ho podem qualificat d’exitosa la "indústria" educativa i formativa

És molt probable que el sistema educatiu l’hagin de reorientar re-inventant les antigues universitats laborals on s’ensenyin els oficis, ja que des d’el meu modest entendre, hem de recuperar la tradició d’indústria de valor que sempre ha tingut Catalunya: vidre, instruments musicals, rajoles, mobles, perfums, alimentació, mecànica fina.

b) Revolució socio-sanitària: actualment hem viscut la democratització de salut amb unes cotes provisió de servei sanitari mai vistes. Cosa que ha suposat plantejaments "fordistes" pel proveïment genèric de bé salut. En tant, comencen incorporar-se activitats relacionades en la vellesa i la discapacitat

No obstant, en aquests moments ens trobem davant d’un reenfocament la indústria socio-sanitària bàsicament de recursos públics, que hauria anar en la direcció de co-incentivar (públic-privat) emprenedoria socio-sanitària sota controls rigorosos de qualitat.

c) Revolució urbanística: els últims trenta anys de democràcia l’esforç per equipar les ciutats ha estat una constant de tots el governs locals. Actualment, l’espai públic de que disposem és d’una gran qualitat. Això vol dir, que avui en una ciutat de dimensions mitjanes disposem d’infrastructures de mobilitat (autobusos, metro, rondes, bicing); estructures culturals (museus, teatres, auditoris); formatives (escoles, universitats, centres de recerca); estructures socio-sanitàries ("Caps", hospitals, centres de dia, casals).

 Sempre millorable, la ineficiència de rodalies vol dir que la ciutat s’ha estès a tot el territori, fenomen aquest, relativament nou  degut a la revolució dels transports i de la comunicació.

Treball i valor

El valor econòmic rau en el treball sigui o no remunerat. Els processos bàsics de generació de valor són la creació, la producció i la distribució.

Actualment ens trobem en un societat industrial altament complexa, on el terme capitalista no respon a la realitat, on el mal definit sector públic és l’empreador més important de la nostra economia, juntament amb una població molt nombrosa de minúscules, petites i mitjanes unitats empresarials que generen ocupació.

Una de les alternatives que hi ha per potenciar és aquesta activitat creativa de la nostra economia que sempre l’ha caracteritzat. Bona part del nostre treball es troba més lligat a la creació i la distribució, que la producció. Per exemple, com he dit més amunt, la indústria catalana s’ha caracteritzat per elaborar productes altament sofisticats: cuina, orgues, motos, però que adoleixen de la malaltia del cost: activitats dificilment aplicables a les economies d’escala, segurament a causes de caràcter sociològic que limiten les fonts de finançament.

No obstant, són productes que s’han distribuït força bé per tot el món tal com tenim constància. Per aquest motiu és tant important, que al costat d’activitats anomenades d’infrastructures: formació, salut, urbanisme, articulem les condicions objectives per aprofitar aquest actiu o potencial de la nostra economia.

En aquest moment hem de dirigir recursos i esforços, no tant a la producció d’escala, sinó a la creació i la distribució.

En conclusió, ens trobem davant una transformació del model de producció i també de model ètic. D’indústria en tenim però, un altre tipus d’indústria: les fàbriques d’abans són les biblioteques d’ara. En tant, és necessari un canvi ètic; és del tot immoral "saltar-se les regles" com estratègia que es difón en determinats àmbits de formació empresarial i de negocis.

Josep M Cortès Martí

CIUTAT I ÈTICA

Frederic Rahola, deia pels voltans del 1918 que una ciutat és una comunitat assentada, però també organitzada, alhora que el ciutadà ho és perquè estima la ciutat. Sens dubte molts dels que "entren" i diuen quelcom en aquesta "àgora virtual" ho fan perquè es senten ciutadans. El nostre prohom, així mateix, continua el seu monòleg preguntant-se què és el que ha d’estimar el ciutadà; transcric literalment el petit auto-diàleg:

- ¿Qué es lo que debemos amar en nuestra ciudad?

- Todo lo que sea más suyo, aquello que le infunde carácter y fisonomia.

Sens dubte, el que ens motiva escriure en aquest espai és aquest sentiment de ciutadà, que ens defineix el polític i home de negocis del noucentisme català. Época que a més es posen els "ciments" i els "fonaments" del que seria la Barcelona del segle XX. Tanmateix, permeteu-me amb aquesta petita introducció, fer una petita reflexió sobre la nostra ciutat, ja en ple segle XXI, sobre l'escenari que se'ns presenta a hores d'ara.

Habitualment la capitalitat s’estén prenent territori com també identitat a les ciutats més petites i conveïnes. SCG+ és un fet ben palpable dels efectes contundents de veïnatge municipal amb la capitalitat BCN. Aquest fet en lloc de afavorir un desenvolupament de la ciutat ha comportat l’efecte totalment oposat. Ha marginat el territori, convertint-lo, en un passat no massa llunyà, en un pati de mals endreços (malgrat que les millores de serveis i urbanístiques assolides són més que evidents).

Ara estem en una conjuntura que ens podria ajudar a redreçar la situació. Crec que SCG+ (veieu la diferència de model entre SC+) hauria de participar de manera directa, juntament amb els municipis conveïns –BDN, Sant Adrià, Montcada i Reixac- en la planificació de l’estació de l’AVE de la Sagrera. Donada la proximitat del municipi SCG+ amb aquesta nova infrastructura que depassa els límits comarcals, ha de participar de manera directa amb la seva planificació amb l’objectiu de transformar-se en tot el seu conjunt un "nucli" de nova centralitzat metropolitana.

En tant, cal afegir, que les inversions realitzades participa diner públic, per la qual cosa dóna legitimitat a exigir que els beneficis de l’esmentada infrastructura es distribueixin amb criteris d’equitat i prosperitat social. Això vol dir, que la prosperitat, diguem-ne plusvàlues que creen aquest tipus de construccions no es monopolitzin. Per tant, l’objectiu finalista no ha de ser que la prosperitat particular, sinó un augment del benestar de la societat, sigui per mitjà la redistribució de renda, com per la qualitat urbanística i de serveis que suposa.

No pot ser que les autoritats "legitimades" mediàticament, no negociïn i planifiquin dins de les coordenades esmentades. És del tot il·legítim erosionar el mecanisme democràtic que beneficia una minoria especialitzada en el negoci especulatiu que per mitjà dels mecanisme de legalitat vulneren impúdicament els principis de la democràcia.

Finalment, voldria disculpar-me abans de tot si hom es troba al·ludit, ja que a ningú se li escapa que política i ètica, són conceptes que formen un binomi, no sempre equilibrat, cosa que em suggereix, per acabar aquesta "entrada" en el bloc, un dels versicles de l’evangelista Mateu (6, 24): "Ningú pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no farà cas de l’altre. No podeu servir alhora Déu i Mamones". Mamones també Mammon literalment és un ídol d’origen incert, també conegut com a príncep dels inferns, personificació de la riquesa.

JmCM

El "vot" de la processó

Escric aquestes ratlles pocs dies després de haver viscut la Setmana Santa en el nostre municipi. Aquest any la processó ha estat d’allò més engalanada. Els co-protagonistes de l’esdeveniment han estat sens dubte les cofraries, els portants "costelers" que a les seves espatlles carreguen els Passos, els armats, les bandes, les Doloroses, els Encaputxats, els Naçarets. Tots ells que a través de la seva iconografia testimoniaven la seva fe. També hagué una important representació de les autoritats del Consistori que amb la seva presència li donava un toc més profund de solemnitat. Tanmateix, no a tot arreu es celebra i s’expressa el dolor de la passió de la mateixa manera. Els luterans ho celebren amb els recitatius cantats de la passió segons els evangelistes. Ací, com hem vist, per tradició, es celebra d’una manera més escènica on el seu origen el trobem en el drama litúrgic medieval.

Processó és una paraula que deriva del llatí procedo, que vol dir caminar. Sens dubte, hom camina per la passió de Jesús segons la seva sensibilitat i la manera d’entendre el seu testimoniatge. Un exemple seriós de passió és la tasca social que realitzen religiosos i religioses de manera imperceptible i constant. Són homes i dones que viuen la passió amb un treball pastoral i de testimoni evangèlic inserit en l’entorn social i eclesial del barri on habitualment viuen.

El mes de març la Generalitat va presentar un informe, amb el nom Al servei de servir, on quantifica la tasca social dels religiosos catòlics a Catalunya. L’esmentat estudi detalla 776 serveis que realitzen en el camp de l’assistència i la promoció social, així com l’esforç que realitzen per atendre noves necessitats socials en un context molt complex. A Santa Coloma de Gramenet hi viuen les germanes de l’Assumpció, les germanes de la Caritat, Religioses Dominiques de l’Anunciata, les germanes Missioneres, els germans Maristes, els germans de l’Esperit Sant, els quals desenvolupen un tasta pregona en camps tant diversos com la immigració, sensibilització ciutadana, la inserció econòmica, la beneficència i la promoció de la salut. Sens dubte un exemple de fer camí, de procedir, de fer processó.

La passió de Lluc (22, 24-) és alliçonadora en relació als dies de setmana santa que hem viscut: