Castellano Català
Castellano Català
Fa uns dies “Soroll del Món (emmudit)” apuntava a “Pastes amb Sardines” que de vegades certes dinàmiques de grup s’assimilaven a la màfia. Ben cert, que alguns cops n’hi ha que defenen els seus interessos per mitjà de mètodes que es poden qualificar de “Cosa Nostra”. Durant un temps “local” he viscut una experiència amb gent diversa que a primera vista semblaven que defenguessin el mateix. Però tal com s’han donat les “dinàmiques” de grup he pogut contrastar que no és ben així. Exemplifiquem-ho amb una família o tribu:
La família, tribu de “germans”, encara que siguin membres del mateix clan i hagin estat educats pels mateixos progenitors, amb la mateixa llengua i cultura, la realitat ens demostra cadascú desenvolupa una personalitat pròpia. Posem el cas de cinc germans, si ho desitja també podem incloure’n un de més: el més gran és progressista, l’altre amb un tarannà conservador, l’altre(a) més transgressor(a), el/la penúltim(a) més místic(a), i el(la) petit(a) més realista. I el(la) sisè(na) encara que no sigui germà(na) de sang ha estat assimilat(da) fins el punt de representar totes les diferències i justificar qualsevol actuació de la resta, en certa mesura, en paraules periodístiques viu la “síndrome de Stockholm”. Vagi per endavant que qualsevol coincidència amb la realitat és casualitat.
És obvi que la “sang” pesa, per la qual cosa els germans, que per això ho són, s’ajudaran i aniran socórrer a l’altre(a) davant d’un mal tràngol (no sempre passa entre germans, a vegades hi ha forts desagermanaments). La família habitualment, com es diu popularment “fa pinya” defèn la “seva cosa”, la “cosa nostra” diran a l’uníson. En certa mesura, actua d’una manera que irònicament podríem titllar a la “siciliana”. Dit d’una altra manera, el sistema de parentiu, que tant pot ser una família, com un grup cohesionat d’interessos complementaris, actua tal vostè ha exemplificat en “Pastes amb Sardines”, com una màfia.
No obstant, crec que caldria aprofundir en el concepte per no caure en el parany de la terminologia i de l’ús poc correcte del terme. Danilo Dolci i Lonardo Sciascia, malden per trobar una definició de màfia, i si em permet li aconsello que faci una llambregada a un fenomenal article “Mafia i Literatura” publicat a l’Avenç en el número de gener d’enguany, del qual aprofito algunes entrades i les amplio.
Així, Dolci ens diu que és una estructura clientelar o unes obligacions recíproques entre individus que poden assimilar a un “mercat” borsari de favors. Dit d’una altra manera; “si jo et faig un favor A (A>B) tu et trobes en l’obligació de retornar-me’l per un favor d’un valor similar a A”. Aquesta mena de reprocitat antropològica, també la trobem en grups de la Polinèsia analitzats per Claude Levi-Strauss i per Bronislaw Malinowski.
Tanmateix, Sciascia ens dóna una visió molt més sociològica i defineix la màfia com un grup estructurat (ordenat funcionalment) de dinàmica circular (reprocitats mútues), amb prelació de prestigi en relació a la distància funcional i per tant física, respecte al líder. Sense anar massa lluny, aquest tipus d’organització social es pot trobar en qualsevol grup social organitzat: empresa, equip de futbol, partit polític, parròquia, etc. Tal com ens ho confirma el sociòleg de Triestre i que vostè detalla amb mestria periodística en el seu “Pasta amb Sardines” del bloc el “Soroll del Món (emmudit)”
Ara bé, perquè sorgeixi la màfia s’han de donar unes condicions objectives. La màfia ha sorgit en llocs on l’Estat és feble, és a dir no té prou autoritat per fer complir les lleis -no és el cas de l’estat espanyol, però sí, de determinades organitzacions amb ambicions polítiques- i on la “burgesia” entesa com un subgrup amb interessos econòmics, no és emprenedora sinó parasitària entent-ho com explotadora i no empresarial. I tal com l’observació “participativa” ens ho demostra determinades viles no han prosperat, perquè els seus “Caps de Brot” -per utilitzar una expressió de l’historiador Vivenç Vives- no han tingut empenta i només s’ha dedicat a “tallar el cuponet”. No entraré en més detalls....
Per tant, la diferència entre la resta de grups, la màfia és una organització que s’ha especialitzat a extorquir amb una finalitat d’enriquiment il·lícit. Alhora que els seus membres per mitjà de l’ús de la por i la violència assoleixen l’objectiu. A més a més, aquest tipus de relació extorquidora fa que d’alguna manera les relacions que prevalguin són aquelles de “l’amic de l’amic”, “cosa” que a casa “nostra” no són del tot estranyes, per l’habitualitat en què es donen, posem per exemple una agrupació local i com vostè també exemplifica en l’última entrada del seu bloc donant a conèixer la novel·la de Pep Blay. De totes maneres, com vostè sap molt bé hi ha personatges que poden haver-se extret de la “seva” -no ceba, però també- convivència” més propera de “Calabria”.
Per tant, amic(ga) blogista del “Soroll del Món (emmudit)” amb la seva intervenció “Pasta amb Sardinas” en fa pensar que determinades agrupacions d’índole local fan servir mètodes similars a la “cosa nostra”, cosa que empíricament ha pogut viure en determinats grups que podríem anomenar-los irònicament de “Convivencia De Calabria” acrònimament CDC Local, equivalent al llibre que vostè descriu de l’abans esmentat autor, els quals s’estructuren perfectament amb els perfils que vostè detalla.
Sense més, rebi una cordial salutació del seu veí blogista, acomiadant-me de vostè
Josep M Cortès Martí
1. ja ja ja , muy bueno, puede ser que estemos hablando de los convergentes del centro?
2. Un escrit penós, i encara que en contra de molts, li contestaré!! Els convergents som molt bona gent, Gent del poble de tota la vida, catalans i amb molts projectes per la ciutat.El Manel Olivés s'ha deixat la salut en aquest projecte, i som molts els que li donem suport, les veus disconformes, son els que es venen als sociates i no entenen que estem a l'oposició.No son dels nostres i no els volem.
3. Rosa:
http://gramenet.blocsciutadans.net/onitsha/2010/03/19/title-532-1
4. em sembla un escrit vergonyós, indigne fins i tot venint de qui ve
5. Sap què passa Unplugged? Que barrejar les frustracions personals, polítiques i professionals amb no saber en què invertir el temps és mala cosa. L?escrit, en efecte, és menor. Té l?estil de qui ha de citar constantment bibliografia per donar rigor argumental i és nota l?empremta que deixa la lectura continuada de treballs d?assignatures trimestrals fets per estudiants.
El més entendridor, però, és el brot espontani i gens estudiat (posi-li un polsim d?ironia) de lectors/participants que apareixen acte seguit de penjar aquests escrits. Paticipants que lloen, contesten i que no tenen altre funció que posar en boca de ?josepet? o de ?joaneta? els ?dimes i diretes? (com diuen a Toledo) amb un estil que recorda les ?gasetilles del port? de tombants de segle, per no dir les tardes de Telecinco.
Potser d?entre les moltes lectures sobre psicologia de què fa gala el bloguista falta algun volum de Freud que abordi l?escabrós tema de les habitacions tancades del subconscient. O potser algun tractat sobre sentit comú i sobre com acceptar-nos tal com som amb valentia.
Tractats d?enriquiment personal que orienten per no caure en el lleig de fer exposicions de fets explicant només el que interessa i amagant allò que no convé.
Tractats de tutela psicològica que mostren el camí per arribar a conclusions com per exemple: Quan algú actua de determinada manera no ho estarà fent en resposta compasiva i elegant als nostres pobres, rònecs i matussers intents de provocació? No ho farà per no arribar a ?majors? en un jutjat?
Potser aquest algú ?amb més seny que nosaltres? ha pensat que no val la pena embrutar la nostra imatge, la nostra fama o els nostres expedients acadèmics que tot i ser meritoris no han aconseguit encimbellar-nos al nivell a què aspiravem i d?aquí la nostra frustració? Potser?
Però bé, la pregunta quan acabes de llegir aquestes encícliques (si és que algú arriba despert al final) és: ?molt bé? Y?? Tot plegat paper mullat.
Unplugged, crèguim, no val la pena perdre el temps. Hi ha coses molt més suggestives a fer. La vida no es pot reduir a aquestes mostres de rabejar-se en el llot de l?enveja i descarregar la fel que neix de la insatisfacció en els altres.
A mi que no m?hi busquin. Jo aquest mes ja he cobert la quota que dedico a la caritat intel.lectual.
6. De manelis i menelets, el món enmudit està plenet
7. Els individus, les persones, som ?productes? en el sentit industrial. Per mitjà de la cultura i del grup, i de la relació interpersonal diària ?FABRIQUEM? persones. Persona és un terme origen del qual es troba en les màscares dels personatges de la dramatúrgia grega. Més endavant la sociologia i la psicologia social defineixen els papers que representem en societat com a ?rol?, paraula francesa ?role? que prové de les arts dramàtiques. Si anem més enrera com a llengua d?arrel romànica que és el francès, ?rol? vol dir ?acta? en llatí i més en concret ?rotlle?, manuscrit enrotllat, document gràfic anterior al llibre.
Les ?persones? ho són quan destrien amb encert la ?màscara? més adequada en relació a l?escenari. Els nens -la infància tal com avui l?entenem és un fenomen recent de categorització, abans, fins no fa massa, a començaments de l?era industrial, però sobretot a l?edat mitjana, no se?ls considerava com a persones- són la matèria prima per mitjà de la qual anem ?elaborant? persones. La família, l?escola, fins i tot la universitat en l?actualitat, són fàbriques, d?una indústria molt peculiar i especialitzada que organitza tots els seus recursos disponibles a produir persones de manera eficient.
Una persona, en conseqüència, és un ?producte? que una vegada acabat genera conductes socials, interactua en àmbits diferents, diversos i contradictoris. La qualitat de producte es contrasta quan la conducta apresa compleix les expectatives de comportament, que exigeix l?arquitectura institucional, en cas contrari, si es detecta desviació de la conducta, s?activen mecanismes de control social: renyar, multar, empresonar, però el més freqüent és estereotipar a l?altre, en terminologia tècnica "categoritzar". Així, reafirmem la nostra identitat individual i de grup.
Tanmateix, no pretenc parlar del procés de socialització -fabricar persones- sinó del fenomen de categorització social. El qual està relacionat amb la socialització, però que té més a veure amb els processos de classificació que un individu genera quan interactua amb altres persones o grups. El psicòleg social Salomon Ash (1954) estudia els processos cognitius de definició dels altres, o sia, la impressió que ens fa l?altre. Aquesta teoria es complementà més endavant amb les aportacions científiques de Zanjonc (1964) i Tajfel (1975) sobre la categorització social. Aquests mecanismes cognitius són realment ?potents? en el sentit que construeixen la realitat social.
Així per exemple, quan afirmem que els xinesos són treballadors, estereotipem. L?estereotip és el resultat més freqüent del fenomen cognitiu de categorització social; un xinès, un nòrdic, un català, un andalús, un convergent o un socialista, són estereotips que en relació a l?ordre prelatiu d?adjectius (baix, alt, avorrit, divertit, conservador, progressista, blau o roig). Tal com ens demostra la vida quotidiana els estereotips és font de perjudicis, concepte que es defineix com una actitud generalment negativa cap a determinades persones o grups .
No obstant, el motiu d?aquesta entrada en el bloc ciutadà ve arrel d?una experiència que vaig viure amb un representant polític, la qual cosa m?ha fet reflexionar sobre el fenomen, més amunt exposat, de prejudici o categorització social. El proppassat dia vaig assistir a un dels ?escenaris polítics? institucionals de la nostra vila. Totes les persones vam interactuar donant-nos ?carícies? en el sentit figuratiu i psicològic del terme, a la inauguració de l?acte social. Ens vam saludar, ens van comunicar, vam intercanviar informacions. En definitiva allò que es considera ?normal? en la representació del rol que a cadascú li pertoca.
Un dels assistents -polític professional, representant legítim d?un dels grups del consistori- que el conec i el tinc ben categoritzat, malgrat que els rumors diuen que és habitual aquest tipus de conductes individuals d?aquest representant, sense cap mena de perjudici, li estenc la mà -salutació occidental masculina per tots acceptada i reconeguda- per saludar-lo cordialment com a ciutadà. L?esmentat polític no sé si va entendre la salutació com un acte d?amabilitat i de coveïnatge o com una conducta d?agressivitat i de combat en tant la seva resposta facial (llenguatge kinètic). Vaig insistir-li amb un to de cordialitat saltant-me el protocol dient-li ?donem la mà, home?. Ell em respongué ?no em vull embrutar les mans?. Davant d?aquesta situació no vaig insistir-hi més, però sens dubte, els rumors s?han convertit en afirmacions de què aquest polític en té molt poc, i per tant utilitza amb poca ?política? la legitimitat otorgada pels seus coreligionaris d?opció i patit.
Per acabar, Napoleó era cors. Va voler tenir tota Europa controlada. Sembla que la seva desmesurada ambició i una equivocada percepció dels altres estereotips (espanyols, alemanys i russos) el va portar al fracàs. Per tant amic meu, l?experiència ens demostra que la ?incapacitat apresa? i la ?categorització social? no són les conductes més adequades per tenir-ho ?tot controlat des de Còrsega?.
Una cordial salutació al senyor desendonyat (unplugged)
8. http://jcm61.wordpress.com/
