Castellano Català
Castellano Català
Fa anys, pel voltant de la dècada dels setantes una sèrie de sociòlegs s’interessaren sobre l’escenificació de l’individu en la societat moderna postindustrial. Noms com Garfinkel, Goffman, Cicouriel, Greimas, en les diferents vessants de la representativitat de l’individu en la societat batejaren aquest corrent amb substantius tant originals com novedosos: etnometodologia, interaccionisme simbòlic, anàlisi del discurs social.
Aquests autors coincidien en el trencament de la unicitat, de la permanència, en definitiva de la continuïtat en la representació social de l’individu. L’espai i el temps en una societat com la nostra, on la velocitat ha esdevingut el paràmetre de comportament comú, una persona desenvolupa diferents representacions socials, en un període relativament curt de temps en relació als escenaris socials que ens trobem. Això obliga a l’individu a utilitzar els recursos de la seva personalitat per desenvolupar amb normalitat els papers (si voleu màscares) en els diferents escenaris socials que interactua. Els filòsofs socials, coincidiren fa ben bé dues dècades que la ruptura de la continuïtat s’ha anomenat postmodernisme
La traducció a nivell individual d’aquesta atmosfera social es tradueix a nivell verbal “no tinc temps per fer-ho tot” alhora que tots vivim pressionats per “fer moltes coses” -elevada productivitat- en tant que assolir l’admiració d’altres i la concessió de triomfador. L’extrem d’aquesta situació a nivell individual es tradueix en deixar constància efímera (una imatge fotogràfica) d’allò que s’ha fet o no s’ha fet (una opinió buida de contingut). Així mateix, quan l’esmentada conducta social és obsessiva pot desenvolupar trastorns psíquics. El trastorn anomenat manca d’atenció per hiperactivitat, coincideixen els experts, que els factors ambientals són variables explicatives a part d’una certa predisposició genètica i biològica.
També s’ha observat que les persones que ambicionen una certa representativitat social poden patir la síndrome de Pinotxo, menteixen compulsivament, fent passar la mentida com a veritat. Els psicòlegs clínics han observat que aquests individus desenvolupen comportaments autodestructius perquè en lloc d'enfrontar-se als problemes els eviten i oculten amb les seves mentides. Aquesta actitud pot generar el rebuig dels altres i provocar en el mentider compulsiu estats de culpabilitat, remordiment i inseguretat, així com un desgast emocional que acabi minvant la seva salut física i mental.
Malauradament, he detectat símptomes d’aquestes patologies amb persones properes i que sens cap mena de dubte necessiten ajuda, no necessàriament farmacològica. Crec que hom per “no embrutar-se les mans” no reconeix el seu propi estat, però el que no es pot afirmar es què amb una imatge vulgui expressar assistència quan realment HAGUÉ ABSÈNCIA DURANT TOT L'ACTE, això sí, deixar (FALSA) constància de presència efímera per mitjà d’una fotografia fugaç. A més d’inexactituds sobre el contingut de l’esdeveniment “Consell de Ciutat” i per tant una falta de rigor en l’exposició de l’escrit virtual ple de modismes prefabrians extrets del "calendari del pagés" d'un imaginat avantpassat maduxaire DE TOTA LA VIDA.
Sortosament només uns pocs malmeten allò que és el més sagrat de la col·lectivitat moderna: la confiança dels seus representats. L’assistència d’aquell que no “vol embrutar-se les mans” ver ser d’allò més làbil amb imatge momentània. No hi ha dubte que s’ha de fer neteja (dels "a fora ens tragueren" no dels que "de fora vingueren" usant frases fetes de les seves, no ceba, però també ) d’aquells violen la representació política aprofitant-se individualment de les aproximadament sis-centes mil (Laureà Figuerola) prerrogatives del càrrec.
En definitiva, usant terminologia dels ponents del Consell de Ciutat i parafrejant Z. Bauman -democràcia líquida- hi ha perfils de la política local que són “líquids” i fins i tot “gasosos” per la seva pre(ab)sencia en els actes polítics, dels quals en fa ressò telemàticament de la síndrome de Pinotxo.
Cordialment
Como toda sociedad humana el conflicto es inherente a su propia naturaleza. Los modelos de sociedad se diferencian por la manera en que resuelve el conflicto social y a la vez la forma de control que se ejerce sobre las fuentes de incertidumbre: procesos de decisión institucionalizada. En una sociedad como la nuestra basada en la tecnologia -Tecnopolis- la competencia por el poder se resuelve por la capacidad de un grupo entre varios grupos que compiten, en controlar e implantar una tecnología -procesos racionales para llegar a un fin- a la vez que instaura el discurso: instrumentos disponibles destinados a legitimar al grupo dominante.
Nuestra sociedad basada en la tecnologia y con un discurso "racional" denomina minoría selecta al grupo ganador y por supuesto dominante. Y mayoria selecta al grupo dominado, pero con capacidad de producción y consumo de los bienes “técnicos” que son propiedad “técnica” de la minoria selecta, tal como nos propone la corriente académica definida bajo el apelativo de Pensamiento Organizativo y que a la vez nos explica el demiurgo de las clases medias (Cortès, 2008).
Dicho modelo de sociedad ambiciona, en principio, superar el egoísmo primitivo, mediante la aplicación de la “técnica" organizativa de producción (cadena de montaje) y consumo (distribución y publicidad). El Pensamiento Organizativo defiende a ultranza dichos procesos racionales dado que afianza la equidad en el reparto de bienes y en consecuencia se resuelve el conflicto. El modelo político equivalente más próximo al Pensamiento Organizativo es la socialdemocracia, pero la lógica conceptual de la disciplina nos conduce a términos como articulación del mercado de bienes (materiales e inmateriales), como también la institucionalización del mercado trabajo: procesos de formación y selección legítimos. Para algunos autores la influencia de la institución familiar en la selección, reproducción y destino de la profesión se percibe como la causa básica de disfuncionalidad y ruptura del equilibrio en la sociedad (Tallada, 1927).
En efecto, la columna vertebral de Tecnopolis se basa en el estudio científico de las aptitudes congénitas y adquiridas mediante procesos racionales de cada individuo, las cuales determinaran su profesión. A la vez, que se potenciaran en centros de formación que determinaran la ubicación en la escala profesional en relación a la oferta y la demanda de las organizaciones. De este modo se afianza la racionalidad del proceso (se evita el enchufe) a la vez que se asegura la recuperación de la inversión y se apuntala la expectativa de beneficio social y económico. Esto no debe significar desigualdad sino la posibilidad de distribuir más equitativamente, ya que el Pensamiento Organizativo pretende superar una vez por todas el conflicto entre las clases sociales que ha caracterizado la sociedad industrial decimonónica, pero también la reconducir al individo en los procesos de readaptación a las circunstancias (Mira, 1923).
En conclusión, la experiencia cotidiana está llena de ejemplos de adaptación (lucha por la supervivencia), como la que se vive actualmente en determinados círculos de nuestra realidad más próxima; aquel individuo que no cumple con las aptitudes solicitadas para el desempeño de una tarea o que por motivos congénitos demuestra inhibición en la adaptación en determinadas circunstancias. De este modo, la sociedad tecnopolica, por imperativo, debe de hallar aquella ubicación en la escala profesional que le corresponga al individuo en una situación de disfuncionalidad. No obstante, algunas de la veces, cuando el proceso institucional ha sido ineficaz (familia, escuela, universidad, mercado) la sociedad utiliza aquellos mecanismos desinstitucionalizados (grupos -minorias selectas- informales, plataformas paralelas como instrumento, discusiones (a)legítimas para crear discurso) que manifiestan y evidencian una disfunción social que se debe de corregir para garantizar el equilibrio.
Jose Mª Cortés Martí
Les classes mitges (en català occidental o valencià) és un concepte que s’utilitza en la sociologia moderna per diferenciar d’aquells que posseeixen el capital, la gran propietat, i d’aquells que no tenen cap més recurs que vendre la seva força de treball. Les classes mitges es troben lligades bàsicament a la innovació tècnica i la seva existència es deu formalment a la capacitat de dominar-la i novar-la (m’invento un mot que no hi és al dic. IEC i EC, però que vol dir capacitat d’innovar).
La indústria a les darreries dels anys cinquanta del segle passat, implantà una revolució organitzativa, el fordisme, que permeté posar a l’abast productes tecnològicament complexes: maquinari domèstic i també industrial. No hi ha dubte, que la democratització econòmica de la nostra societat va començar amb el 600, la nevera, la rentadora i el tocadiscs. Indústries que venien a un preu relativament assequible, invents del segle XIX.
Alhora que va bastir una escala social fonamentada en el sorgiment de les noves, ara velles, classes mitges. Per tant, la indústria de la producció seriada va permetre l’aparició d’aquella classe mitja de fa cinquanta anys, que ara va desengrunant-se ja que aquella indústria que va permetre la seva supervivència, pateix la “crisi”. Indústries que fabricaven béns de consum durador que les mateixes classes mitges produïen i consumien. I que ara, ja globalitzades estan “deslocalitzades”
En paral·lel, com a societat podem afirmar que no vam imitar ni el model nord-americà ni el model soviètic. Ha estat i encara és, una combinació d’esforç entre el sector mal anomenat privat i l’imprecís sector públic. Si ho analitzem amb audàcia, després de la segona guerra mundial i de les dictadures europees construïm el nostre model “administrat” sobre una hipoteca, en el sentit de què la “democràcia s’ha de pagar” per fer-la possible i viable.
Durant aquests últims trenta anys, quan comença la nostra democràcia política, el país, les seves classes mitges, ja més madures, la falquen en tres crosses que “apuntalem” de manera simultània (la primera vegada que ho fem), on la intervenció del sector públic és cabdal: primer, escolaritzem tota la població; segon, assegurem la malaltia i la vellesa i tercer, construïm els escenaris de convivència. La nostra economia s’ha bolcat, doncs, en el benestar col·lectiu: cuidar, educar, guarir. Alhora que construïm convivència: carrers, biblioteques, escoles, universitats, centres d’atenció primària, hospitals, autopistes d’asfalt i ferro.
No obstant, ara, ens trobem en una situació en la qual probablement el nostre “model” de societat construït sembli que no sigui del tot viable. I per tant hi ha la necessitat de fer-ne un amb uns nous apuntalaments. Un model que sembla de moment s’assenti sobre una altra revolució tecnològica, que ja no elabora de manera seriada, sinó de manera discrecional, on la intervenció explícita del coneixement és cabdal. D’ací, que ara es parli de l’economia i la societat del coneixement. Per l’altra, el sistema de provisió de béns públics es troba sotmès per pressions que podríem anomenar desregulatòries, on l’interès ja no rau prioritàriament en el benefici col·lectiu, sinó en privatització tant en l’elaboració, com en la distribució del benestar, on sembla que les classes mitges ho seran en relació a la capacitat que tinguin per comprar-lo: sanitat, educació, seguretat.
Òbviament, si aquesta és la tendència, és lògic que aquelles classes que van ser mitges no confiïn massa amb els seus representants. Tanmateix, la societat l’únic mitjà que posseeix per virar-la, és construir un model alternatiu de societat on els valors que l’orientin sàpiguen combinar el benestar col·lectiu i l’interès individual, per la qual cosa com a societat hem de construir-ne un altre que ens il·lusioni individualment i ens engresqui col·lectivament.
Josep M Cortès Martí
Escenaris incerts: Barcelona i Badalona
S’observen segons les tendències que ens mostren els estudis d’intenció de vot un escenari molt incert tant Barcelona com a Badalona. Les dues ciutats presenten moltes incògnites, però fent una mica de prospectiva domèstica, l’escenari de vot i les possibles aliances a Barcelona, sembla ara per ara que CiU confirma les expectatives reals d’arribar a l’alcaldia, sempre però amb minoria.
A Badalona el PP amb la seva política de populisme respecte el fet migratori panseix la rosa socialista, on el PP pot arribar a l’alcaldia, això sí, pactant amb CiU.
Sóc del parer que CiU renunciarà a moltes coses per ocupar la casa consistorial barcelonina. Seria una fita històrica en tota regla per a la federació nacionalista. El preu és probablement un pacte amb el PP. Per districtes, el PSC s’imposa en sis (Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc), CiU ho fa en tres (Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i Gràcia) i el PP és la primera força -per només cinc vots d’avantatge respecte a CiU- en Les Corts. PSC supera només a CiU en 50.000 vots.
Si es dóna aquest escenari hi ha qui és de l’opinió que PP demanarà l’alcaldia de Badalona. En clau badalonina les forces vives, els del centre, no volen estar aïllades nacionalment, preu que Pujol els hi va fer pagar per l’alcaldia de Blanc i d’Arqué. PSC és majoria en els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, encara que només assoleix la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet (55% dels vots), l´Hospitalet, El Prat (ICV, governa en els ajuntaments, però està en quart lloc), Sant Adrià de Besòs i Sant Boi. El PP guanya a CiU en la majoria de municipis de la primera corona, amb l’excepció de Sant Cugat, 8 punts sobre PSC. Com també Berga, Igualada i Vic
Escenari previsible: Santa Coloma de Gramenet
L’”estudi de camp” del nostre municipi presenta unes característiques d’escenari molt més previsible, tanmateix pot donar-se un altre. Si anem pas per pas i analitzem aquells components que d’una manera o altra influencien en el vot. Per un costat el sentiment nacional, és a dir població que sent molt catalana o molt espanyola i al mig totes les combinacions possibles. Per un altre l’adscripció ideològica, que per ésser ortodoxes, va de l’esquerra a la dreta, o viceversa, amb totes gradacions que es desitgin. I també l’historial de la nostra col·lectivitat. Veiem-ho:
L’aspecte nacionalista català està molt limitat per una part poc nombrosa de la població, molts d’edat avançada, que s’autoanomenen “els de tota la vida”. Apel·latiu que defineix l’origen i no provinents de les migracions, sobretot de la segona meitat del segle XX. El seu estrat social està format actualment per petits i mitjans propietaris urbans i menestralia en diversos rams de la indústria i el comerç. Una bona part dels seus descendents, molts d’ells professionals i no residents, participen de manera limitada en els moviments associatius de la vila. Només en comptades excepcions, partícips de celebracions de caire tradicional i de fort sentiment identitari. A l’altra banda de l’eix nacional, aquells que se senten bàsicament més espanyols que catalans, en tant presenten les característiques següents: descendents de la segona onada immigratòria, no es troben representats pels partits d’arrel autòctona, constituïts per una població de petits professionals, autònoms i treballadors de petites empreses de sectors madurs (metal·lúrgic, construcció, transport, comerç)
A Santa Coloma, en l’’aspecte ideològic predomina el sentiment d’esquerra. Població que fonamentalment es troba representada per operaris de les grans fàbriques metal·lúrgiques dels polígons industrials de Barcelona i de la seva àrea d’influència, també professionals de grans organitzacions de provisió de serveis de mitjà i alt valor afegit. Els votants que se situen en l’eix contrari, la dreta, independent del seu origen geogràfic coincideixen fonamentalment en l’escala professional i de propietat i mostren escassa fidelitat al partit, no a l’opció, en relació al tipus d’eleccions.
Per què, en principi sembla més previsible?
Crec que la història civil de la Vila és prou eloqüent. Les reivindicacions per manca de serveis imprescindibles, l’acolliment de les famílies per part de parròquies “conciliadores”, suposen un fort sentiment de pertinença al territori i una socialització “evangèlica” cap a l’esquerra de l’espectre polític, cosa que explica la fidelitat de vot durant aquests trenta anys de democràcia, a l’opció anomenada tradicionalment d’esquerra en les municipals.
En democràcia els quatre alcaldes, que han guanyat les eleccions, pertanyen a formacions polítiques d’esquerra o de progrés. Si analitzem els perfils dels alcaldes podem observar les següents característiques i transformacions que en certa mesura ens revelen els canvis de la societat colomenca:
Mn. Lluís Hernàndez (PSUC-IC) reflecteix perfectament la situació d’aquell moment. L’església conciliadora “fabrica” líders polítics que evangelitzen en clau d’esquerra, fins el punt que la seva personalitat es converteix en personatge públic i coneixedor de la situació de la seva “comunitat”. El seu mandat va durar dotze anys (1979-1991)
Sra. Manuela de Madre (1954) també és un perfil que sorgeix en el moment de la transició i què, molts com ella, participen de manera vehement en política. Santa Coloma tiene nombre de mujer, lema encunyat pel periodista Pere Farreras, és resultat d’un procés incipient de maduresa democràtica. I articula un discurs que manifesta la necessitat d’arrelament i de reconeixement dels descendents d’aquella immigració “obligada” del règim anterior. Les necessitats de transformació es cristal·litzen en el mandat juntament en un procés de modernització de tot l’estat encapçalat pel PSOE des de 1982. És alcaldessa per onze anys (1991-2002). I traspassa el poder a Bartomeu Muñoz al·legant motius de salut.
Sr. Bartomeu Muñoz i Calvet (1957), fill del “caramelero” que arriba a ser alcalde en les acaballes del règim franquista i al començament d’un de nou. Tot un exemple de mobilitat social ascendent, el pare els situa. S’observa, doncs, un nou perfil de polític “fabricat” dins dels mecanismes institucionals democràtics i que coneix de primera mà la complexitat de gestió d’una societat moderna que demanda serveis de qualitat a l’anomenat sector públic. La seva experiència com alcalde comença el 2002 i acaba el 2009 pel PSC-PSOE.
Sra. Núria Parlon Gil (1975), representa la nova generació de catalans de l’ Espanya democràtica. Descendent d’aquells, immigrats, els “nous catalans” de Candel, reflecteix l’èxit de la societat espanyola i sobretot catalana davant les dificultats que va suposar aquella onada de població sense recursos en un territori sense estructures. Dona i jove, universitària i “new look” afronta una situació de canvi. D’un model ja construït a un model que s’ha de construir: l’estat de benestar mai l’havíem tingut. Ara per tant, els nous perfils que hem fet, que hem fabricat, entre tots, més preparats i més alts, tenen els instruments intel·lectuals i materials per bastir un model de societat que segurament es fonamentarà en els següents pilars: cohesió, competitivitat, creativitat i qualitat, valors que han d’inspirar el socialisme del segle XXI.
A ningú se li escapa que la situació econòmica és complexa i el debat polític molt complicat. Aquest ambient s’ha estès per tot arreu i la nostra vila no és cap excepció. Ho hem viscut tots plegats, un estat d’excepció, però ara mirem endavant i per tant farem un exercici de prospectiva “domèstica”.Si estudiem els resultats durant les últimes eleccions, el socialisme va perdent vot en els municipis metropolitans, que conjuntament es llegeix per un augment de l’abstenció. El vot d’esquerra és sempre un vot més ideològic i per tant més sensible.
Universos i constel·lacions
A Santa Coloma hi ha bàsicament tres formacions, entre plataformes i partits, que en certa mesura es troben en el camp de joc de l’esquerra. Entenen com esquerra, aquell ideari que ve definit per les preferències de: cohesió en lloc de benefici, treball en lloc d’especulació, comptes clars en lloc de corrupció, servei en lloc de producte.
El sistema solar de l’esquerra presenta una disposició d’astres, on el PSC-PSOE és el sol envoltat per una lluna que és ICV i per un meteorit imprevisible que es GG. Pel que fa referència la dreta, sens dubte el seu sistema solar està compartit per dos sols que augmenten el volum o el disminueixen en relació a l’inflament o desinflament de l’univers. En les municipals el rei és el PP, segona opció més votada. En les autonòmiques CiU és un sol-solet, en canvi, en les estatals sembla ser un astre que necessita l’atracció d’un sol. En les últimes municipals la tendència de Convergència (sense Unió) és transformar-se en un cometa erràtic.
Si s’analitzen les estadístiques de les eleccions municipals previsiblement s’observa una abstenció més alta que sens dubte perjudicarà al PSC-PSOE, ICV en una tendència descendent, i els més desencisats votin opcions més radicalitzades. Probablement PP avançarà, CiU viurà de l’impuls de les autonòmiques si guanya el novembre d’enguany, i si no és així, s’ha de veure, segons la meva opinió, probablement quedi amb un o dos regidors. I les opcions més dretanes són una incògnita, encara que la dreta sempre és més racional i rendibilitza més el seu vot.
Crec, en el meu modest entendre, a Santa Coloma de Gramenet, si la situació no es complica en excés, els resultats seran favorables a la nova alcaldessa. Ara bé, el joc aritmètic del mecanisme electoral pot proporcionar un manteniment i per tant, un nombre de regidors semblant a l’actual legislatura, però, segurament s’hauran perdut vots. L’escenari en conclusió, és un PSC-PSOE estable en el nostre municipi, que haurà de buscar complicitats diplomàtiques en relació als panorames polítics que esdevindran.
Josep Mª Cortès Martí
El transport és un “producte” necessari pel bon funcionament de la nostra societat. Abans dels grans avenços tecnològics de la nostra era la tracció a sang era l’única manera de transportar i distribuir.
Durant més de mil anys vehicles equipats amb rodes de fusta i més endavant, recobertes per llandes metàl.liques, propulsats per tracció a sang: rucs, mules, “maxos”, cavalls i bous. En aquest moment, als inicis d’un nou mil·lenni, el fregadís desgastador provocat per les rodes d’una tartana damunt les allisades llambordes és una experiència inhabitual, una raresa, digna d’arqueòlegs que desenterren vies romanes i carrers medievals.
Si en aquell moment la domesticació dels animals de “tir” fou una innovació de primer ordre, paral·lelament el dièsel ha esdevingut una invenció que ha permès racionalitzar la propulsió com també la "distribució" de persones i el repartiment de mercaderies.
El motor dièsel a Catalunya fou conegut i aplicat ben d’hora. L’inventor Rudolf Dièsel vengué a finals del segle XIX la patent a l’empresa suïssa. A Catalunya es comencen a construir a principis del segle. Motors coneguts sota l’apel·latiu motors “d’olis pesats” foren fabricats per diferents empreses. Les aplicacions d’aquests motors, abans de convertir-se en el propulsor dominant de cotxes i camions, s’utilitzaren com a motors industrials per a ferrocarrils i vaixells i també com a generadors d’electricitat.
La importància d’aquest tipus de motor, innovació tècnica de primer nivell, ha permès intensificar alhora desubicar, avui deslocalitzar, activitats productives de tot tipus, donat l’abaratiment del transport i de retop el tonatge de càrrega desplaçada. Catalunya donades les característiques de la seva estructura social, economia i de mercat, la “producció de transport” sempre ha estat una activitat tradicional.
Empreses navilieres, consignatàries, de transport per carretera, han tingut i tenen una forta implantació. Actualment donada la complexitat d’elaboració de la distribució es defineix el “producte distribució” segons els mitjans que s’utilizen, siguin els de transport o d'emmagatzematge.
Així, la logística, defineix les següents formes de transport:
Transport Ferroviari: Transport per ferrocarril de mercaderies d'un lloc a altre portat a terme per una empresa ferroviària per compte aliè, mitjançant retribució econòmica.
Transport Multimodal: Designa el moviment de mercaderies usant dues o més maneres de transport entre llocs distints.
Transport Intermodal: És un tipus de transport multimodal, que designa el moviment de mercaderies en una mateixa unitat o vehicle utilitzant successivament dos o més maneres de transport sense manipular la mercaderia en els intercanvis de manera.
Transport Combinat: És el transport intermodal de mercaderies en el qual els recorreguts principals es realitzen habitualment amb tren, via navegable o travessia marítima i amb el mínim recorregut possible per carretera, exclusivament en l'etapa inicial i/o la final.
Ferroutage: És el transport que combina les maneres de ferrocarril i carretera.
Josep Mª Cortès Martí (agraïment a Locus..)
A poc a poc anem descobrim la trama de corrupció dels polítics, personatges públics, arrestats per la justícia espanyola. Tot farà el seu curs, però de moment estan imputats per delictes molt greus. Com he dit en aquestes planes “electròniques” sens dubte és un dels episodis més tristos de la nostra vila. I és obvi que estigui prenent les dimensions que està prenent, malgrat l’estranyesa de l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, segons declaracions del seu advocat. Ultratge i humiliació a la ciutadania són uns dels sentiments que es poden percebre d’aquest lamentable espectacle de corrupció dels càrrecs electes. La gravetat dels fets, a part dels delictes, és l’estafa a la legitimitat otorgada i l’ús pervers a la confiança dipositada. S’han vulnerat els principis més sagrats de la democràcia. La incidència en l’opinió pública poden suposar canvis en les tendències de vot; en blanc, indiferent i abstenció. Transformacions en el discurs polític; populisme, ultraisme, radicalisme. Modificació del ventall de partits existents: plataformes, escissions, extremisme. Els partits han d’actuar en celeritat i diligència. Primer de tot suspendre de militància i càrrecs als imputats, malgrat la presumpció d’innocència, com a recurs diplomàtic, però res més. I sobretot l’agrupació de PSC de Santa Coloma de Gramenet, ja es pot plantejar una nova comissió gestora, una nova executiva i una modificació de l’organigrama de persones amb perfils que denotin honradesa, voluntat de servei, i que visquin en el municipi per assabentar-se de primera mà de les necessitats dels veïns. I sobretot a allunyant-se de l’estigma de l’agrupació com a oficina de col·locació. Això senyors, significa enderrocar l’”edifici” per construir-ne un de nou. I així, com a suggerència enderrocar els “cubics” deshonestos. La resta dels partits del consistori també han d’actuar. No hi ha prou en treure’s les culpes de què ja ho havien denunciat en els plens. L’únic que denota és una manca de professionalitat en qüestions jurídiques, comptables, del tot imprescindibles per aquell que vulgui dedicar-se a la representació política. Però el més greu també, és el desenfocament d’alguns dels nostres representants, respecte a la realitat que viuen, confonen desig en realitat. Possiblement és la manca de capacitat d’estructurar un model de ciutat competitiva davant d’un escenari que res té a veure amb el discurs “comarcalista” del règim pujolià. Josep Mª Cortès Martí
Cebrià de Montoliu i de Togores (1873-1923): menestralia industrial Nascut a Mallorca en el si de l’aristocràcia terratinent tarraco-mallorquina, se’l coneix sobretot per la seva participació com a secretari de la Societat Cívica Ciudad Jardín, més que pel seu vessant de bibliotecari en el Museu Social i polemitzador sobre el taylorisme. Cebrià Montoliu Togores -segons sembla deixà el “de” aristocràtic per a Eugeni Ors endavant d’Ors- publica el 1916 El sistema de Taylor y su crítica.
Opuscle de setanta-cinc planes altament documentades sobre el sistema organitzatiu de Frederick Winslow Taylor, on es destil·la tota una visió de la societat. La crítica se centra en dos grans punts; el primer en el sistema taylorià, el segon en els efectes econòmics i socials. El taylorisme per a ell és un corrent ideològic reformador de la patronal d’efectes desastrosos per la societat.
Defèn amb la mateixa perspectiva d’urbanista, el treball. Era partidari d’una societat menestral en el sentit de que cada persona un ofici. De la mateixa manera que en la Ciutat Jardí la població gaudeix de l’entorn urbà endreçat i de qualitat que permet una vida social equilibrada. El treball per tant, ha de suposar enriquiment psíquic com també identitat social. El taylorisme, en canvi és sinònim de ciutats dormitori i d’empobriment psíquic, de treball repetitiu i anònim.
Seguidor dels urbanistes Patrick Geddes i Ebenezer Howard, el 1910 va l’Exposició de Berlín i a la de Düsseldorf on entre amb contacte amb Werner Hegemann coneixedor de l’urbanisme nord-americà. El 1913 va Bélgica a l'Exposició de Construcció Cívica de Gant, on coincideix amb Patrick Geddes. D’aquests viatges organitzà un seguit de conferències a l’Ateneu Barcelonès i a Madrid. Montoliu marxà finalment als EE.UU on fou professor de la universitat de Wasburn i promotor de la “ciutat orgànica” a Fairhope, estat d’Alabama. Morí a Alburquerque, Nou Mèxic.
