"Iceta responsabilitza les elèctriques, el tripartit i el govern de Pujol de les conseqüències de la nevada"

Picture wikipèdia

 

Puix que 14 de març no és a casa nostra l'April fool's day haig de sospitar que és cosa de la edat i de la memòria.

Aquest xicot no recorda la exposició que feu la 'Comisaria' Loyola de Palacio  'long time ago'

"1. Apagones y paquete de infraestructura Empezaré por un análisis de los apagones en Europa y las medidas que hay que tomar como consecuencia.

Los recientes apagones ocurridos en Europa han suscitado críticas y se ha empezado a debatir el tema de la seguridad del abastecimiento energético. En este debate, algunos han aludido a una relación con el mercado interior.

Es más que evidente que los apagones no pueden achacarse razonablemente al proceso de liberalización del mercado o a la creación de un mercado interior de la electricidad.

Por supuesto, ninguna red eléctrica puede ser un 100% inmune a los cortes. Los diversos apagones en Europa han probado la existencia de fallos técnicos y de errores humanos.

En especial, lo ocurrido en Italia y Suiza ha revelado la falta de comunicación entre los operadores de redes de transmisión, lo que resulta inaceptable, esté liberalizado o no el mercado de la electricidad. Asimismo, el hecho de que se hubiera instalado un fusible incorrecto en una subestación de Londres no me parece que esté muy relacionado con la cuestión de la estructura del mercado.

En Suecia y Dinamarca, la razón principal del apagón  fue también un fallo técnico.

No obstante, estos incidentes nos dan pie a reflexionar sobre el efecto del nuevo marco de seguridad del abastecimiento. Está claro que la competencia altera la manera de invertir en los mercados de la electricidad y el gas, como deben reconocer los Estados miembros. Hay que determinar y eliminar cualquier obstáculo innecesario a nuevas inversiones.   Estoy convencida de que debemos poder reaccionar eficazmente a nivel comunitario ante estos sucesos.

En el orden del día de la Comisión ya figura desde hace mucho tiempo la seguridad del abastecimiento como un tema prioritario, tal como indica claramente el Libro Verde sobre la seguridad del abastecimiento que propuse a la Comisión en noviembre de 2000.

Creo que hay que tomar medidas urgentes a raíz de lo ocurrido.

La Presidencia italiana comparte esta opinión y hemos acordado tratar prioritariamente de la seguridad de las redes energéticas en la próxima reunión del Consejo de Ministros de Energía en diciembre. "

Benvolgut Miquel  són paraules  escrites i publicades  a Brusel.les, 3 de novembre de 2003.  Loyola de Palacio era aleshores 'Vicepresidenta de la Comisión Europea, encargada de Transportes y Energía'  i presentava el document  'Los próximos desafíos para la Europa de la Energía'

Jutgi vostè mateix que s'ha fet des d'aleshores en aquest i en tans altres afers. Jo he pagat religiosament els meus impostos, taxes i delmes.

Vostè i els seus els han malbaratat en temps de bonança.  I ara que van mal dades, a data d'avui encara faig per continuar pagant.

Pareix que vostès s'entossudeixen a malbaratar, espolsar-se les puces i pasar-me de nou la factura.

Miri senyor Miquel cap empresa del mon que vulgui sobreviure, donaria feina a la gent que ens gestiona avui els cabals públics  a casa nostra.

Això no fa ni millors ni més bons als seus competidors.

Senzillament li recordo que cadascú ha de ser responsable del que és a les seves mans.

I de moment hi ha qui viu a les fosques per la incompetència i la mediocritat dels qui han de gestionar la 'res publica' .

Li recordo que al Japó per molt menys hi ha qui s'avergonyeix i suplica aplicar-se un seppuku exemplar.

Confio que aquestes notes il·luminin el seu camí de roses i espines.

"Partirono le rondini
dal mio paese freddo e senza sole,
cercando primavere di viole,
nidi d´amore e di felicità.
La mia piccola rondine partì,
senza lasciarmi un bacio,
senza un addio partì.

Non ti scordar di me,
la vita mia legata è a te.
Io t´amo sempre più,
nel sogno mio rimani tu.
Non ti scordar di me,
la vita mia legata è a te.
C´è sempre un nido
nel mio cor per te,
non ti scordar di me!"

Benvolguda:

Primer de tot agrair-li que vostè, hagi llegit aquest “bloc” el qual està signat per l’autor.  

Sueca o no, miri per on, sóc “un home que estimo a les dones”. No sé si es pot dir el mateix del personatge, per mitjà del qual vostè s’amaga: si estima o no als homes.  

També, en el cas que vostè sigui dona jove (1978, naixament literari del seu personatge) i amb coneixements acadèmics o no de sociologia, l’article només pretén informar, no formar. Encara que per fer-ho, això d’informar, s’ha d’estar format, cosa que l’evidència ens mostra que és una excepció en els àmbits més periodístics.  La informació és més formativa quan l’ús de terminologia  és coneguda i  tothom comparteix el seu significat.

A més com vostè sap molt bé, no podem entrar en l’àmbit d’allò que es considera certesa o incertesa en les poc rigoroses “ciències socials”.  Sóc del parer que el qualificatiu més legítim és d“estudis o Alts Estudis Socials”. La ciència és un terme que s’ha de reservar per disciplines amb mètodes rigorosos de contrastació i predicció. Per tant, la sociologia, l’economia, per molt argumentari estadístic, les probabilitats mai són efectives, en tot cas, aproximatives amb uns marges d’errors elevats i en conseqüència poc fidedignes. Tal com l’evidència ens ho demostra. De totes maneres, hi ha altres mètodes, com és l'"observació de camp" amb o sense intervenció, i en tot, l'"estudi en profunditat", també conegut com "itineraris de vida", els quals la majoria de les anàlisi ens dóna molts més matitzos de la realitat, per ésser de naturalesa més comprehensiva i no tant descriptiva com l'estadística. A més més, la història és imprescindible per qualsevol que vulgui adentrar-se al món d'allò que anomenem "social".

Com vostè ha comprovat no hi ha ambició de fer ciència, sinó només un exercici de “lectura” des de l’humil postura d’un estudiós, de la complexa realitat que ens envolta, que dit sigui de pas,  heurísticament és la postura filosòfica de la ciència: el plaer d’entendre i saber. 

Tothom ha errat algun cop a la vida. I probablement ha pagat un preu molt alt pel seu error. Una decissió que afavoria algú que després ens ha traït...Estendre la mà per ajudar a algú altre que s’havia despenjat i que estira de tu intentant que t’estimbis en el seu abisme...  

Molts personatges il·lustres van cometre errors i se’n va sortir de manera més que digna.

Ara bé, de perfils de fracassats n’hi ha molts. Un petit tastet, per si sabeu d’algú que respongui al retrat... 

Individuos cuyo único denominador común es el fracaso (escolar, familiar, laboral) y que se aglutinan en colectivos para hacer un frente contra la sociedad que “les ha maltratado”.

Así nace una banda o “pandilla”. Ése es el primer paso. El segundo es buscar un enemigo reconocible para ponerle cara y ojos a su “infortunio”. Puede ser alguien que les obstaculiza su supuesto ascenso social o que intercepta la difusión de su imagen pública. Puede ser alguien que les obliga a cumplir unas normas... 

No hay cosa que una más que un objetivo común contra el que luchar, ya que estos individuos analizados independientemente no tienen afinidades culturales, ni aficiones semejantes, ni orígenes sociales parecidos, ni estudios similares... sólo les une el enemigo común.

Suelen ser personas que han padecido un “shock” emocional, un revés en sus propósitos personales o proyectos profesionales, que han visto truncada su carrera por la aparición de terceros que los han desbancado, que tienen deudas pendientes con particulares o con la justicia por negocios mal enfocados, que tienen problemas para relacionarse socialmente o que simplemente han fracasado en su relación de pareja y que su “ser” cobra razón en el momento en que se enfrentan con agresividad a otros.

Viven abocados al victimismo y cuando toman concìencia de su problema intentan superarlo desde técnicas de autoayuda —que se acaban convirtiendo en técnicas de autoengaño— porque al final suelen logran abrirse una ventana al exterior gracias a la actividad que generan desde el enojo. Ese es su motor.

Por decirlo de otra forma solo “son” en tanto que están “en contra de” y se activan a través de las señales que interpretan que les envía el “enemigo”.

Estos ítems son los que definen a las bandas juveniles pero también a otro tipo de grupos que tienden redes de complicidad entre los individuos que los integran como son las señas identitarias (logos, un “look” diferencial de tribu...) y que muestran a los demás a través de cualquier plataforma que tengan a mano.  

De manera aislada son incapaces de actuar. Es el sentimiento de pertenencia a un determinado colectivo lo que les hacer sentirse fuertes. Por eso buscan constantemente el asentimiento del resto de la tribu y así reforzar sus vínculos. 

De ahí que corran emails advirtiendo de la arbitrariedad con que actúan algunos de estos colectivos. ¿Conocen ese que nos alerta de que no demos las luces de aviso si vemos que un coche circula con los faros apagados porque es la señal que esperan sus ocupantes para atacarnos? 

Michael Moore ya tiene material para la siguiente película. 

A tots els altres, no deixeu de llegir El libro de los fracasos heroicos. Continueu segons el camí que us marqui el vostre sentit comú. Les bandes juvenils acaben ballant pels terrats o a les escales d'incendi i, sempre, barallades entre elles com les de West Side Story.

El Pensamiento Organizativo es una propuesta técnica al conflicto social de principios del siglo XX. 

Los autores comparten la ilusión, ciertamente ingénua, de que la ciencia posee la capacidad de resolución sea cual sea la índole de la problemática. Es con esta voluntad, digamos paradigma, los autores que representan el pesamiento organizativo comparten la voluntad de resolver el conflicto social en la nueva sociedad española, que ambiciona desarrollarse bajo criterios de modernidad industrial.  

A principios del siglo XX nuestra sociedad estaba atenta, como lo está hoy en dia, de las innovaciones de cualquier tipo que se daban en nuestro entorno. No es de estrañar que el método científico de produccióm de F. W. Taylor y coetaneamente las innovaciones organizativas de Henry Ford fueran conocidas casi de inmediato, como también las propuestas falisteristas que inspiraron el programa económico de determinadas fuerzas políticas.   

En una sociedad ciertamente conflictiva, las ánimas más sensibles y cultivadas coincidían en la implantación de los nuevos sistemas organizativos en la industria en general y, en las fábricas en particular. Fuese mediante la aplicación de los sistemas generalmente denominados taylorista, fordista, falisterista, pues resolverían “técnicamente” la problemática social entre las clases tradicionales que estructuran y estratifican la sociedad capitalista industrial. La argumentación se fundamentaba en que los aumentos retributivos eran proporcionales al incremento de la productividad, paralela a una disminución de precios contribuyendo a un reparto más equitativo de la riqueza, a través de la adquisición de bienes elaborados mediante los criterios de racionalidad del trabajo.  

Por consiguiente, la implantación de los nuevos sistemas organizativos ponían al alcance bienes de difícil acceso a la población trabajadora: automóviles, lavadoras, neveras. Dicha circunstancia es lo que se ha convenido denominar ilusión organizativa, concepto sociológico paralelo al concepto economico de ilusión presupostaria.  El pensamiento organizativo construye diversos modelos de sociedad, pero coinciden en la necesidad de un sistema distributivo mucho más equitativo, aplicando las“tecnologias” sociales conocidas hasta aquel momento.

La “innovación” fue lo que nosotros llamamos racionalización de trabajo, sea desde la pespectiva taylorista, fordista o falisterista. Buen ejemplo de este último modelo de sociedad lo encontramos en el concepto del antiguo Parque Móbil Ministerial de la calle Cea Bermudez de Madrid.  

Todos los autores que hasta el momento se han analizado, sean estudiosos de la temàtica, profesores, investigadores, incluso diletantes, aportan desde diversos ámbitos y disciplinas interpretaciones del trabajo organizado con una intención propositiva de como se deberia de construir su modelo de sociedad industrial 

Josep Mª Cortès Martí

Escenaris incerts: Barcelona i Badalona

S’observen segons les tendències que ens mostren els estudis d’intenció de vot un escenari molt incert tant Barcelona com a Badalona. Les dues ciutats presenten moltes incògnites, però fent una mica de prospectiva domèstica, l’escenari de vot i les possibles aliances a Barcelona, sembla ara per ara que CiU confirma les expectatives reals d’arribar a l’alcaldia, sempre però amb minoria.

A Badalona el PP amb la seva política de populisme respecte el fet migratori panseix la rosa socialista, on el PP pot arribar a l’alcaldia, això sí, pactant amb CiU.

Sóc del parer que CiU renunciarà a moltes coses per ocupar la casa consistorial barcelonina. Seria una fita històrica en tota regla per a la federació nacionalista. El preu és  probablement un pacte amb el PP. Per districtes, el PSC s’imposa en sis (Ciutat Vella, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i Sants-Montjuïc), CiU ho fa en tres (Sarrià-Sant Gervasi, Eixample i Gràcia) i el PP és la primera força -per només cinc vots d’avantatge respecte a CiU- en Les Corts. PSC supera només a CiU en 50.000 vots.

Si es dóna aquest escenari hi ha qui és de l’opinió que PP demanarà l’alcaldia de Badalona. En clau badalonina les forces vives, els del centre, no volen estar aïllades nacionalment, preu que Pujol els hi va fer pagar per l’alcaldia de Blanc i d’Arqué. PSC és majoria en els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, encara que només assoleix la majoria absoluta a Santa Coloma de Gramenet (55% dels vots), l´Hospitalet, El Prat (ICV, governa en els ajuntaments, però està en quart lloc), Sant Adrià de Besòs i Sant Boi. El PP guanya a CiU en la majoria de municipis de la primera corona, amb l’excepció de  Sant Cugat, 8 punts sobre PSC. Com també Berga, Igualada i Vic

Escenari previsible: Santa Coloma de Gramenet

L’”estudi de camp” del nostre municipi presenta unes característiques d’escenari molt més previsible, tanmateix pot donar-se un altre. Si anem pas per pas i analitzem aquells components que d’una manera o altra influencien en el vot. Per un costat el sentiment nacional, és a dir població que sent molt catalana o molt espanyola i al mig totes les combinacions possibles. Per un altre l’adscripció ideològica, que per ésser ortodoxes, va de l’esquerra a la dreta, o viceversa, amb totes gradacions que es desitgin. I també l’historial de la nostra col·lectivitat. Veiem-ho:  

L’aspecte nacionalista català està molt limitat per una part poc nombrosa de la població, molts d’edat avançada, que s’autoanomenen “els de tota la vida”. Apel·latiu que defineix l’origen i no provinents de les migracions, sobretot de la segona meitat del segle XX. El seu estrat social està format actualment per petits i mitjans propietaris urbans i menestralia en diversos rams de la indústria i el comerç. Una bona part dels seus descendents, molts d’ells professionals i no residents, participen de manera limitada en els moviments associatius de la vila. Només en comptades excepcions, partícips de celebracions de caire tradicional i de fort sentiment identitari. A l’altra banda de l’eix nacional, aquells que se senten bàsicament més espanyols que catalans, en tant presenten les característiques següents: descendents de la segona onada immigratòria, no es troben representats pels partits d’arrel autòctona, constituïts per una població de petits professionals, autònoms i treballadors de petites empreses de sectors madurs (metal·lúrgic, construcció, transport, comerç)

A Santa Coloma, en l’’aspecte ideològic predomina el sentiment d’esquerra. Població que fonamentalment es troba representada per operaris de les grans fàbriques metal·lúrgiques dels polígons industrials de Barcelona i de la seva àrea d’influència, també professionals de grans organitzacions de provisió de serveis de mitjà i alt valor afegit. Els votants que se situen en l’eix contrari, la dreta, independent del seu origen geogràfic coincideixen fonamentalment en l’escala professional i de propietat i mostren escassa fidelitat al partit, no a l’opció, en relació al tipus d’eleccions.

Per què, en principi sembla més previsible?

Crec que la història civil de la Vila és prou eloqüent. Les reivindicacions per manca de serveis imprescindibles, l’acolliment de les famílies per part de parròquies “conciliadores”, suposen un fort sentiment de pertinença al territori i una socialització “evangèlica” cap a l’esquerra de l’espectre polític, cosa que explica la fidelitat de vot durant aquests trenta anys de democràcia, a l’opció anomenada tradicionalment d’esquerra en les municipals.

En democràcia els quatre alcaldes, que han guanyat les eleccions, pertanyen a formacions polítiques d’esquerra o de progrés. Si analitzem els perfils dels alcaldes podem observar les següents característiques i transformacions que en certa mesura ens revelen els canvis de la societat colomenca:

Mn. Lluís Hernàndez (PSUC-IC) reflecteix perfectament la situació d’aquell moment. L’església conciliadora “fabrica” líders polítics que evangelitzen en clau d’esquerra, fins el punt que la seva personalitat es converteix en personatge públic i coneixedor de la situació de la seva “comunitat”. El seu mandat va durar dotze anys (1979-1991)

Sra. Manuela de Madre (1954) també és un perfil que sorgeix en el moment de la transició i què, molts com ella, participen de manera vehement en política. Santa Coloma tiene nombre de mujer, lema encunyat pel periodista  Pere Farreras, és resultat d’un procés incipient de maduresa democràtica. I articula un discurs que manifesta la necessitat d’arrelament i de reconeixement dels descendents d’aquella immigració “obligada” del règim anterior. Les necessitats de transformació es cristal·litzen en el mandat juntament en un procés de modernització de tot l’estat encapçalat pel PSOE des de 1982. És alcaldessa per onze anys (1991-2002). I traspassa el poder a Bartomeu Muñoz al·legant motius de salut.

Sr. Bartomeu Muñoz i Calvet (1957), fill del “caramelero” que arriba a ser alcalde en les acaballes del règim franquista i al començament d’un de nou. Tot un exemple de mobilitat social ascendent, el pare els situa. S’observa,  doncs, un nou perfil de polític “fabricat” dins dels mecanismes institucionals democràtics i que coneix de primera mà la complexitat de gestió d’una societat moderna que demanda serveis de qualitat a l’anomenat sector públic. La seva experiència com alcalde comença  el 2002 i acaba el 2009 pel PSC-PSOE.

Sra. Núria Parlon Gil (1975), representa la nova generació de catalans de l’ Espanya democràtica. Descendent d’aquells, immigrats, els “nous catalans” de Candel, reflecteix l’èxit de la societat  espanyola i sobretot catalana davant les dificultats que va suposar aquella onada de població sense recursos en un territori sense estructures.  Dona i jove,  universitària i “new look” afronta una situació de canvi. D’un model ja construït a un model que s’ha de construir: l’estat de benestar mai l’havíem tingut. Ara per tant, els nous perfils que hem fet, que hem fabricat, entre tots, més preparats i més alts, tenen els instruments intel·lectuals i materials per bastir un model de societat que segurament es fonamentarà en els següents pilars: cohesió, competitivitat, creativitat i qualitat, valors que han d’inspirar el socialisme del segle XXI.

A ningú se li escapa que la situació econòmica és complexa i el debat polític molt complicat. Aquest ambient s’ha estès per tot arreu i la nostra vila no és cap excepció. Ho hem viscut tots plegats, un estat d’excepció, però ara mirem endavant i per tant farem un exercici de prospectiva “domèstica”.Si estudiem els resultats durant les últimes eleccions, el socialisme va perdent vot en els municipis metropolitans, que conjuntament es llegeix per un augment de l’abstenció. El vot d’esquerra és sempre un vot més ideològic i per tant més sensible.

Universos i constel·lacions 

A Santa Coloma hi ha bàsicament tres formacions, entre plataformes i partits, que en certa mesura es troben en el camp de joc de l’esquerra. Entenen com esquerra, aquell ideari que ve definit per les preferències de: cohesió en lloc de benefici, treball en lloc d’especulació, comptes clars en lloc de corrupció, servei en lloc de producte.

El sistema solar de l’esquerra presenta una disposició d’astres, on el PSC-PSOE és el sol envoltat per una lluna que és ICV i per un meteorit imprevisible que es GG. Pel que fa referència la dreta, sens dubte el seu sistema solar està compartit per dos sols que augmenten el volum o el disminueixen en relació a l’inflament o desinflament de l’univers. En les municipals el rei és el PP, segona opció més votada. En les autonòmiques CiU és un sol-solet, en canvi, en les estatals sembla ser un astre que necessita l’atracció d’un sol. En les últimes municipals la tendència de Convergència (sense Unió) és transformar-se en un cometa erràtic.

Si s’analitzen les estadístiques de les eleccions municipals previsiblement s’observa una abstenció més alta que sens dubte perjudicarà al PSC-PSOE, ICV en una tendència descendent, i els més desencisats votin opcions més radicalitzades. Probablement PP avançarà, CiU viurà de l’impuls de les autonòmiques si guanya el novembre d’enguany, i si no és així, s’ha de veure, segons la meva opinió, probablement quedi amb un o dos regidors. I les opcions més dretanes són una incògnita, encara que la dreta sempre és més racional i rendibilitza més el seu vot.

Crec, en el meu modest entendre, a Santa Coloma de Gramenet, si la situació no es complica en excés, els resultats seran favorables a la nova alcaldessa. Ara bé, el joc aritmètic del mecanisme electoral pot proporcionar un manteniment  i per tant, un nombre de regidors semblant a l’actual legislatura, però, segurament s’hauran perdut vots. L’escenari en conclusió, és un PSC-PSOE estable en el nostre municipi, que haurà de buscar complicitats diplomàtiques en relació als panorames polítics que esdevindran.

Josep Mª Cortès Martí

El passat 11 de febrer, el Ple extraordinari de l’Ajuntament de Santa Coloma va aprovar que Oscar García Dávila seria el nou gerent de l’empresa municipal Gramepark, amb una retribució de 120.000 € anuals. Segons l’alcaldessa, Núria Parlon, aquest és un "salari que s’ajusta al mercat laboral". També va afirmar que el gerent anterior, Manuel Sierra, cobrava 135.000 € anuals i "mai no havien aparegut objeccions sobre el seu sou".

En l’últim ple municipal ordinari de l’1 de febrer de 2010, l’alcaldessa també va respondre les crítiques sobre la retribució de 85.000 € del nou director de Comunicació de l’Ajuntament dient que era el preu de mercat, que les retribucions mitjanes de càrrecs iguals o assimilats dels municipis de més de 50.000 habitants de la província de Barcelona eren superiors, i que si l’anterior cap de premsa guanyava "només" 67.000 €, era perquè no era titulat com el nou.

Les afirmacions de l’alcaldessa, són, com a mínim discutibles. Ja el juliol de l’any 2007, quan es va saber que els dotze primers càrrecs de confiança renovats tenien retribucions que sumaven 925.307,22 € anuals, es van sentir veus crítiques que, alhora que consideraven que tots els servidors públics han de tenir sous dignes i d’acord amb la importància de la feina que fan, demanaven revisar a la baixa aquestes retribucions.

La senyora Núria Parlon hauria d’aclarir que significa "salari que s’ajusta al mercat laboral" referit a un servidor públic, a un funcionari o a un càrrec de confiança política en una democràcia participativa. El president del govern de l’Estat espanyol tindrà l’any 2010 una retribució anual de 91.982,40 € (7.662,20 € mes), i un ministre del seu govern guanyarà 81.155,04 € (6.762,92 € mes). Són sous dignes i d’acord amb la importància de la feina que fan.

L’ingrés mensual mitjà dels 600 alts executius de les 35 empreses de l’IBEX és de 60.000 €. A això feia referència quan l’alcaldessa parlava d’ajustar-se al mercat laboral? Els ciutadans volem que els nostres representants polítics i tots els servidors públics, funcionaris, òrgans superiors, llocs directius i d’assessorament de l’Administració i de les empreses públiques tinguin retribucions dignes dins de l’austeritat. Ja hem patit un alcalde milionari i plutòcrata i volem que els servidors públic visquin dignament del les seves retribucions. Però, l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet té molts càrrecs de confiança política i alts càrrecs d’empreses municipals amb retribucions superiors a les d’un ministre del govern de l’Estat. La senyora Núria Parlon hauria d’aplicar criteris d’austeritat i revisar a la baixa aquestes retribucions.

Actualment hi ha un límit màxim per a la pensió o pensions públiques que pugui rebre una persona (34.526,80 € íntegres anuals per al 2010), però no existeix un límit màxim en les retribucions d’òrgans superiors i llocs directius de l’Administració pública. Crec que seria raonable establir aquest límit màxim. En el cas de Santa Coloma de Gramenet, una ciutat que mai ha estat rica i que, l’any 2006, tenia una renda per habitant d’11.105 € (el 58 % de la renda per habitant a Sant Cugat del Vallès), aquest límit màxim podria ser de 69.053, 60 € (el doble de la pensió màxima) que és un sou molt digne i d’acord amb la importància de la feina que aquests càrrecs fan.

Blanditia, non imperio, fit dulcis Venus.  ..... La tenerezza e non l'autoritarismo fanno nascere l'amore!.  ..... La tendresa ans no l'autoritarisme fan  nàixer l'amor!.

I perquè aquest pensament ?

Potser per la lectura recuperada d'un article  publicat a l' European Accounting Review Vol. 18, No 4  667-695, 2009 titulat:

Efectivament un enunciat excel·lent  per introduir el traball de recerca de David Naranjo-Gil, Victor S. Maas, i  Frank G.H. Hartmann, amb interessants aportacions:

• 'The decision to innovate   reflects a rational trade-off between the expected costs and benefits' ( Chenhall, 2003; Tilema, 2005 ) .
• 'CFOs differ in their support for MAS innovation, focusing on the CFO'S age, tenure and educational background
• (there are ) factors that provide organizations with an incentive for innovation and factors that determine organization's ability  and willingness to change.
• MAS innovation depends on the age, tenure and educational background of the CFO

Malgrat aquest estudi es centra en uns perfils executius molt determinats ja podem apuntar que resulta extrapola-ble a  moltes organitzacions on la resistència al canvi i a la innovació esdevé un mur quotidià.

Retornem a l'academicisme tot apuntant que :

• 'In a broad sense, management accounting innovation has been defined as the adoption of a management accounting technique or tool that is new to the adopting organization (cf. Daft, 1978; Damanpour, 1991).' ....
• ' In particular, this study focuses on three such innovations: the Balanced Scorecard (BSC, Kaplan and Norton, 1996; Ax and Bjornenak, 2005), Activity-Based Costing (ABC, e.g. Shields, 1995) and benchmarking  (Elnathan et al., 1996).'

• The first category of characteristics concerns the factors that determine the potential benefit of adopting innovative MAS.
• The second category of factors concerns the extent to which organizations rationally adapt to situational needs

Hi ha però un apriorisme necessari:

' ...  adoption and use of new management systems requires that responsible managers recognize the need for innovation and initiate the necessary change (Bantel and Jackson, 1989; Elenkov et al., 2005) '

i diferents apropaments organitzatius a la realitat:

' Prospector-type organizations  are characterized by their dynamism in seeking new market opportunities and their urge and capability to develop new products and to find creative new responses to suit customers’ demands.

Defender-type organizations, on the other hand, are more reactive than proactive market players. '

Els autors suggereixen apunts com:

• Organizations that pursue a prospector strategy will make more  extensive use of innovative MAS.
• ..  firms which experience performance downturns are more likely to take risks and to adopt innovations.
• ' As age increases, flexibility decreases and rigidity and resistance  to change increase (Wiersema and Bantel, 1992). Older managers thus prefer security and generally support the present status quo, while younger managers like to take risks and to initiate new projects that might advance their careers (Finkelstein and Hambrick, 1996; Tihanyi et al., 2000; Young et al., 2001) '
• Thus, managers who have spent a substantial part of their career in organizations are likely to have developed a power basis, social networks and work routines that they do not want to put at risk, even if they believed that innovation and change would be in the interest of the organization (Wiersema and Bantel, 1992; Finkelstein and Hambrick, 1996; Young et al., 2001).

Efectivament pareix que la edat i la persistència incrementen el conservadurisme i la resistència al canvi

• H3a: Organizations that have a relatively young CFO will make more extensive use of innovative MAS.
• H3b: Organizations that have a relatively short tenured CFO will make more extensive use of innovative MAS.
• H3c: Organizations that have a CFO with a relatively business-oriented educational background will make more extensive use of innovative MAS.
• H4: The positive effect of a prospector strategy on the use of innovative MAS is more pronounced for organizations with younger, less tenured and more business-oriented CFOs.
• H5: The negative effect of historical performance on the use of innovative MAS is more pronounced for organizations with younger, less tenured and more business-oriented CFOs.

El treball aporta un documentat estudi de camp i una extensa referència bibliogràfica que confirmen les hipòtesi de treball. 

Cal, però, entendre que sempre és possible moure el món avui tot somiant el demà.