jcm61

Totxo i ensenyament.

15/05/2008

El sistema d'ensenyament pren el qualificatiu de sistema, perquè s’estructura en parts diferents però connectades, sota el criteri d’edat biològica i d’àrea de coneixement: infantil i primària: nens; secundària obligatòria: adolescents, batxillerat o mòduls professionals: joves; graus, màsters i doctorats: joves-adults i adults ja madurs. S’ha d’encabir també, aquella part del sistema que es dirigeix a les persones que per qualsevol motiu no han pogut seguir els seus estudis, és a dir, les escoles d’adults en les seves diferents modalitats fins arribar a l’accés per a majors de vint-i-cinc anys. La universalització de l’educació, juntament amb la sanitat, conformen els pilars de tota societat que es defineix de democràtica i avançada. Des de la finalització de segona guerra mundial a l’Europa de la primera comunitat, i en el cas espanyol a partir de la instauració de règim democràtic, les polítiques portades pels diferents governs respectaren el pacte social, això vol dir l’acord entre les diferents classes socials. Per mitjà de polítiques fiscals i despesa pública s’intentà respectar el principi d’equitat i també de llibertat, valors que encara són els fonaments de les societats democràtiques del món occidental. Qualsevol persona resident d’un estat nacional avançat, independentment del seu origen social, encara té garantitzat l’accés -universal, per a tothom s’entén- als serveis educatius i sanitaris. Crec que aquest assoliment ha estat un fita que mai s’ha assolit en la història de les nostres societats. Una innovació social de primer ordre on quasi tothom, més o menys tenia dret a un mínim de benestar social.

En aquests moments s’observa un canvi de tendència, de pèndol. Abans el pèndol, durant l’època del pacte social, es trobava cap a l’esquerra, ara cap a la dreta, o sia, que les classes socials no troben o no saben trobar l’acord o el pacte. Ja no es valora tant l’equitat com la llibertat. La llibertat de fer diners s’entén, i tenir el dret de no declarar-los, o en tot cas no gravar-los excessivament perquè el “capital” no es “desincentivi”. Ara els governs del món occidental estan més preocupats per la llibertat de mercat que per l’equitat social. L’educació en aquest moment, ja no figura com un instrument d’equitat, sinó que el “mercat que és molt intel·ligent” l’ha de regular, perquè assegura l’eficiència dels recursos invertits. Aquest criteri, obviament, és el mateix que ha portat a una situació inassumible a la majoria de població que necessita un habitatge. S’ha especulat amb un dret com l’habitatge –posem ara l’educació- a on el que més ha interessat als gestors públics és la formació de grans beneficis a promotors i a banquers. Ara com s’ha vist que el “totxo” ja no és prou rendible, probablement, l’educació ara, la sanitat després, poden ser sectors econòmics que generin grans plusvàlues ja que tothom els necessita. Tothom vol fer negoci amb un dret com l’educació: bancs pels préstecs que hauran de demanar aquells que desitgin estudiar, empreses informàtiques (programari) i editorials (llibres) que vendran el seu producte al màxim preu que permeti el mercat. (Aquesta nova situació formarà un sector econòmic de gran rendibilitat que asseguri l’eficiència dels recursos invertits). Aquest criteri, és el que ara predomina en el joc polític, i s’ha de ser molt prudent davant d’asseveracions que ens poden portar a una situació semblant a la que es viu ara en el mercat immobiliari. Si em permeteu la frivolitat, volen tenir totxos per dominar-los millor.

A reveure.

Beduí Metropolità.

Terres Marginals i Òptims d'Equilibri

12/04/2008

Personalment crec que Santa Coloma de Gramenet és un exemple d’allò que l’il·lustre agent borsari anglès d’origen jueu, David Ricardo, anomenava terres marginals i de rendiments decreixents. Quan ens referim a terres marginals són aquelles que per la seva situació o capacitat productiva no produeixen plusvàlua. Aquest municipi situat geogràficament a la frontera natural -segons Pau Vila: riu, serralades- de la comarca del barcelonès, degut a la seva orografia natural no era la terra de més puixança del pla.

La més pròspera es trobava a les Corts, terra orientada a migdia, solana, protegida per Sant Pere Màrtir, una suau pendent cap a mar. Avui dia li anomenen Pedralbes. Una altra zona del pla prou cotitzada pels seus rendiments, fou la gran esplanada de Sant Martí, malgrat que foren aiguamolls, foren assecades, plantaren blat. Allà es construí el rec comtal. Rec que per cert, anava a parar pel voltant de l’actual parc de la Ciutadella. Lloc d’indianes i densament poblat. Convertit més tard en la ciutadella per un monarca de la saga borbònica. Terra per cert, Sant Martí, de grans rendiments. Habitualment aquest tipus de terres, tal com ens diu l’historiador llenguadocià Pierre Vilar, permeteren la posterior industrialització de Catalunya; grans rendiments, grans plusvàlues, invertides a la indústria. La recapilització es realitza per mitjà de la manufactura, però també de la revalorització del sòl. Pesem que la vila Olímpica ha viscut aquest fenomen, però convertint els rendiments decreixements d’aquella indústria manufacturera a uns rendiments creixents i especulatius de la indústria residencial -costat del mar- i noves indústries de la creació i la innovació -indústries netes, que encara revolaritzen més el sòl- que creen valor.

Santa Coloma de Gramenet com alguna vegada he dit i escrit, és un lloc que la naturalesa no li ha estat prou generosa des de la perspectiva capitalista. Només la banda del riu, propietat de la saga Castellarnau, llinatge matern de Josep Mª de Segarra, eren les millors terres -Torrevalldovina- ara abrusades per l’avinguda Santa Coloma, carrer Sant Joaquim, Cultura, Pompeu Fabra etc. A més moltes de les antigues famílies propietàries eren de llinatge nobiliari, de tipus rendista, i no eren, a diferència de les del pla, comerciants. A Badalona per exemple, es dóna un fenomen semblant al Cap i Casal. Ací, per diverses raons els petits propietaris es beneficien de la necessitat d’assentament i habitatge de les diferents onades migratòries. La més forta durant el règim franquista. Poc ordre i molt de desconcert a l’hora de definir el model de ciutat.

Ara, crec que és un moment molt dolç per aquest municipi. Deixat de la mà l’especulació va destrossar el que podia haver-se convertit amb una de les ciutats més boniques de la comarca barcelonina. Riu, muntanya, i ara mar, i també les rondes, encara que les pobres palmeres malden per sobreviure, l’han posat en un lloc més òptim en el mapa i també, malgrat la estigmatització que encara perviu, en l’imaginari col·lectiu. Aquesta remodelació de la ciutat ha estat també, en aquest cas, sense entrar en més detalls, gràcies a les persones que hi viuen. Ara bé, la natura humana és molt complexa (La tesi de fons, preveu que la meritocràcia eixampla la mesocràcia i aquesta, fiscalment munyida, és base de prosperitat, cultura i convivència) i com diu un dels economistes més singulars del nostre petit país, Fr. Roca, seguint a Heilbroner, les ciutats es transformen segons el òptims d’equilibri. En tant significa; necessitats pressupostaries, necessitats socials, necessitats de benefici. No obstant, cal tenir ben present que aquesta gran remodelació s’ha fet amb diner públic. Però, el que molesta és que molts dels beneficis s’han internat en algunes butxaques particulars, més aviat poques. Fent “safareig” el més probable que ben relacionades. En aquest últim punt, amic Cristòfol, si no ho he mal interpretat, convergim en l'esperit social.

Beduí Metropolità

Adéu-siau Pica-pica o Branquiquíton

04/04/2008

Benvolgut i estimat beduí metropolità llegint, divinitat grega de la fertilitat masculina, també conegut com a Príap, i presentat pel que veig en el seu Bloc o blog de vós, senyoria, amb el pseudònim Príncipe Azul:

Pel que he vist estimat bloguista, ja li han fet a vós un comentari sobre l’origen del nom Príap. El bloguista Cristòfol Josep Borges Figuerola li ha recomanat fins i tot un llibre sobre la teogonia grega. Ara il·lustríssima li falta el de Príncipe Azul. Pel que sembla l’origen del personatge és d’una llegenda romanesa que s’anomena “Príncep Blau de la Llàgrima”. El color blau del príncep era degut al seu origen aristocràtic, de sang blava, apel·latiu que se’ls donava als membres de llinatge nobiliari perquè la seva pell no era colrada, sinó ben blanca, no com la dels homes i de les dones que treballaven al camp. Malgrat que, la seva popularització actual ve de la mà dels contes de Blancaneus i la Ventafocs filmografiats per Walt Disney

Apreciat Príncipe Azul, en el seu últim escrit en el bloc “Salmo de amor: arbret arranats Pica-pica” fa referència un lloc realment romàntic de la nostra ciutat comtal: els jardins del poeta Eduard o Eduardo Marquina -de fet bona part de la seva producció literària és en castellà- tocant a la coneguda plaça Francesc Macià, abans Calvo Sotelo, en honor del ministre de foment primoriverista, artilugi principal de l’ideari econòmic del que seria uns anys després el règim franquista. No sé si allò de ser de color blau hi té alguna cosa a veure. Perdoni’m el meu atreviment.

Els jardins coneguts en aquell temps com Turó Park, com molt bé diu vostè -en aquella banda de Sant Gervasi, encara que li diguin Pedralbes, que no ho és- un dels propietaris urbans era el Sr. Josep Bertrand, nom d’un assossegat carrer de darrera del parc, que cedí els terrenys a la ciutat. Aquella zona ajardinada inaugura el 1934, fou obra de l'arquitecte paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí. En el seu interior es poden contemplar escultures d’Eloisa Cerdà i Josep Clarà. Les característiques del parc són per prendre exemple del que podrien ser els parcs i jardins de la nostra ciutat: recons de bosc mediterrani, també plàtans d’una alçada considerable, grans til·lers i nenúfars surant a l’estany ovalat que perfumen el parc. Recordo que a finals de l’any 2005 uns veïns de la nostra ciutat SC+ van fer-hi una visita per prendre nota de com hauria de ser la vegetació i la frondositat del parc de Can Zam.

A mi personalment m’agradaria molt aquest exemple del parc del poeta Eduardo Marquina per la plaça de la Vila. La nostrada plaça, però, es recompten vuit palmeres canàries; una palmera washingtònia; dues magnòlies; quatre xipresos al marge del carrer Sant Carles i un altre a un extrem de la plaça, tocant a la plaça Trias, o sia cruïlla de la rambla Sant Sebastià i l’Avinguda de la Generalitat; també unes robínies a prop del carrer del Padró; quatre pins escarransits al marge del carrer Sant Carles; diverses moreres al salt d’aigua, davant del Passeig d’en Llorenç Serra; lledoners diversos; set arbrers molt petitets que poden ser uns arbres del paradís en front dels Pica-pica arenats. L’ajuntament ho justifica en “L’Ajuntament Informa” en la plana tres, per ser una espècie nociva pel paviment de la Plaça i ha decidit substituir-los per lledoners.

Amb això m’acomiado excel·lència i no voldria ser pas poc curial amb vós Príncipe Azul pel meu testimoniatge.

Beduí metropolità, jcm61.

Up & Down: ciutat i mitjans

16/03/2008

No hi ha dubte que la societat d’ara és molt diferent a la de fa uns anys. Abans, parlo de quan les noves tecnologies de la comunicació es limitaven al telèfon. També la televisió. Però aquella televisió era més aviat un NO-DO. Després van venir molts canals. La ràdio fa fer una eclosió democràtica i també en certa mesura els mitjans escrits. Internet s’ha incorporat també com a mitjà de comunicació de masses. Ha permès entre d’altres coses accelerar la informació. Però, el més important, al meu entendre, ha potenciat la participació dels ciutadans fent-los no tant silenciosos -recordem la “massa silenciosa” de Le Bon-, ja que quasi tothom pot dir la seva, tal com podem llegir i veure en els blocs, on els ciutadans decideixen -pengen- allò que mereix ser publicat. En tant que l’oferta de continguts s’ha incrementat exponencialment. Els “mitjans de comunicació de masses”, han vist com el ciutadà agafava protagonisme, la xarxa d’internet ho ha permès, i paral·lelament els idearis consignats pels protagonistes de la societat han perdut relativament pes. Només dic relativament.

Això en certa mesura significà un canvi a una certa democratització dels mitjans de comunicació de masses. Dic només certa, ja que a ningú se li escapa que tots els mitjans de comunicació s’ajusten a un ideari en relació a les fonts de qui els financia. Tots sense excepció. No cal esmentar les capçaleres dels diaris. Més o menys tots ho sabem o ho ensumem. Per posar exemples: Mundo o Cope tenen un ideari molt ben definit. El País o la SER o la Cuatro també. Catalunya també participa d’aquest corrent. Diguem TV-3 durant l’era pujolista i tota la corporació com instrument propagandístic d’una manera d’entendre Catalunya i Espanya. També BTV i la COM, no s’escapen d’aquest escanyussament. Ara bé, cadascú en aquest mercat mediàtic llegeix, escolta i veu allò que més li agrada. És un mercat bastant “transparent” en la seva demanda, no tant en la seva oferta, probablement internet fa que l’oferta es democratitzi, pel que he explicat més amunt.

Fa poc, gràcies també als mitjans, s’ha difós qui ha estat guanyador del premi de premsa local. Ha estat una de les moltes capçaleres de premsa gratuïta, d’àmbit municipal o supramunicipal, concretament local. I ha estat una sorpresa: Sóc, ha guanyat. Suposo que tots hem d'estar orgullosos de què aquest mitjà editat a Santa Coloma de Gramenet hagi guanyat. El setmanari de proximitat Sóc, socperiodista.com, s’ha emportat el premi Tasis Torrent de premsa comarcal per la seva filosofia de participació ciutadana en les seves informacions. Va ser aquest proppassat divendres dia 14 de març a Granollers. El premi està convocat per la Diputació de Barcelona. També va guanyar Ona poètica de Ràdio Arenys, Zona Delta de Gavà televisió, la pàgina WEB de Ràdio Berga. No obstant, s’ha de tenir ben clar, per no ser excessivament perspicu, la correlació d’idearis i de forces dels protagonistes.

Amb això, vull fer un aclariment, aquest article, no anava de mitjans de comunicació sinó de moviments socials. I crec, que el tema ve al cas, donada la polèmica amb “miquelito” i el “nenedelopera” que formen part, pel que s’ha comentat, d'un moviment social que aspira tenir quota de poder polític, això si, local. No poso el nom del moviment, quasi tothom el coneix. Però a ningú se li escapa que la proliferació de moviments socials, com a alternativa als protagonistes de l’escenari polític actual, és el resultat de la desconfiança que generen els partits polítics actuals i de retop els seus gestors. I això es veu pel s’escriu el qual té una motivació ben fonamentada per cada interlocutor; Si els carrers són pels vianants, si un conciutadà no ha estat ben atès pel sistema de salut pública, unes mares es queixen perquè els seus fills no han entrat a l’escola que aspiraven. Totes les motivacions són legítimes, i com a ciutadans no podem perdre el sentit de què la història a favor dels que estan a “down” s’ha fet només quan s’ha tingut consciència col·lectiva de què hi ha alguna cosa que s’ha de canviar. El canvi mai ve pels de “up”. No ho necessiten i no ho volen, hi posaran tot els mitjans que estiguin a l’abast.

¿Us enrecordeu d’aquella famosa discoteca “Up & Down”. Els de dalt, asseguts, prenent alguna cosa al voltant d’una bonica tauleta romàntica mentre observaven els que ballaven a baix?

Beduí metropolità

Up&Down

16/03/2008

Up & Down

No hi ha dubte que la societat d’ara és molt diferent a la de fa uns anys. Abans, parlo de quan les noves tecnologies de la comunicació es limitaven al telèfon. També la televisió. Però aquella televisió era més aviat un NO-DO. Després van venir molts canals. La ràdio fa fer una eclosió democràtica i també en certa mesura els mitjans escrits. Internet s’ha incorporat també com a mitjà de comunicació de masses. Ha permès entre d’altres coses accelerar la informació. Però, el més important, al meu entendre, ha potenciat la participació dels ciutadans fent-los no tant silenciosos -recordem la “massa silenciosa” de Le Bon-, ja que quasi tothom pot dir la seva, tal com podem llegir i veure en els blocs, on els ciutadans decideixen -pengen- allò que mereix ser publicat. En tant que l’oferta de continguts s’ha incrementat exponencialment. Els “mitjans de comunicació de masses”, han vist com el ciutadà agafava protagonisme, la xarxa d’internet ho ha permès, i paral·lelament els idearis consignats pels protagonistes de la societat han perdut relativament pes. Només dic relativament.

Això en certa mesura significà un canvi a una certa democratització dels mitjans de comunicació de masses. Dic només certa, ja que a ningú se li escapa que tots els mitjans de comunicació s’ajusten a un ideari en relació a les fonts de qui els financia. Tots sense excepció. No cal esmentar les capçaleres dels diaris. Més o menys tots ho sabem o ho ensumem. Per posar exemples: Mundo o Cope tenen un ideari molt ben definit. El País o la SER o la Cuatro també. Catalunya també participa d’aquest corrent. Diguem TV-3 durant l’era pujolista i tota la corporació com instrument propagandístic d’una manera d’entendre Catalunya i Espanya. També BTV i la COM, no s’escapen d’aquest escanyussament. Ara bé, cadascú en aquest mercat mediàtic llegeix, escolta i veu allò que més li agrada. És un mercat bastant “transparent” en la seva demanda, no tant en la seva oferta, probablement internet fa que l’oferta es democratitzi, pel que he explicat més amunt.

Fa poc, gràcies també als mitjans, s’ha difós qui ha estat guanyador del premi de premsa local. Ha estat una de les moltes capçaleres de premsa gratuïta, d’àmbit municipal o supramunicipal, concretament local. I ha estat una sorpresa: Sóc, ha guanyat. Suposo que tots hem d'estar orgullosos de què aquest mitjà editat a Santa Coloma de Gramenet hagi guanyat. El setmanari de proximitat Sóc, socperiodista.com, s’ha emportat el premi Tasis Torrent de premsa comarcal per la seva filosofia de participació ciutadana en les seves informacions. Va ser aquest proppassat divendres dia 14 de març a Granollers. El premi està convocat per la Diputació de Barcelona. També va guanyar Ona poètica de Ràdio Arenys, Zona Delta de Gavà televisió, la pàgina WEB de Ràdio Berga. No obstant, s’ha de tenir ben clar, per no ser excessivament perspicu, la correlació d’idearis i de forces dels protagonistes.

Amb això, vull fer un aclariment, aquest article, no anava de mitjans de comunicació sinó de moviments socials. I crec, que el tema ve al cas, donada la polèmica amb “miquelito” i el “nenedelopera” que formen part, pel que s’ha comentat, d'un moviment social que aspira tenir quota de poder polític, això si, local. No poso el nom del moviment, quasi tothom el coneix. Però a ningú se li escapa que la proliferació de moviments socials, com a alternativa als protagonistes de l’escenari polític actual, és el resultat de la desconfiança que generen els partits polítics actuals i de retop els seus gestors. I això es veu pel s’escriu el qual té una motivació ben fonamentada per cada interlocutor; Si els carrers són pels vianants, si un conciutadà no ha estat ben atès pel sistema de salut pública, unes mares es queixen perquè els seus fills no han entrat a l’escola que aspiraven. Totes les motivacions són legítimes, i com a ciutadans no podem perdre el sentit de què la història a favor dels que estan a “down” s’ha fet només quan s’ha tingut consciència col·lectiva de què hi ha alguna cosa que s’ha de canviar. El canvi mai ve pels de “up”. No ho necessiten i no ho volen, hi posaran tot els mitjans que estiguin a l’abast.

¿Us enrecordeu d’aquella famosa discoteca “Up & Down”. Els de dalt, asseguts, prenent alguna cosa al voltant d’una bonica tauleta romàntica mentre observaven els que ballaven a baix?

Miguelito Pitti

16/02/2008

Estimat Miguelito

Moltes vegades les llegendes són faules que poden tenir com a inspiració la realitat. Per exemple el personatge de Miguelito del còmic de Mafalda. De fet el personatge de Miguelito Pitti, és un nen que ja al mateix moment de néixer es va donar un cop al cap, cosa que el va deixar marcat per tota la vida. Com a fet més rellevants de la seva història en les tires còmiques de Mafalda, és que el pobre va ser tancat al manicomi per dir que els marcians ja estaven entre nosaltres. De totes maneres estimat interlocutor, Miguelito, li transcric la carta que Miguelito va escruire a Mafalda, no té pèrdua. I li convido que ho llegeixi entre línies. Ah! els punts suspensius són les vinyetes del còmic.

Querida Mafalda: en este día tan especial me acordé de tu cumpleaños...¡ cómo pasa el tiempo! Nacimos en el corazón de un país que soñaba. ¡ cúantas utopías! ¡ cuántos deseos de crecer, de mejorar las cosas ! Nos tocó convivir con un tiempo de hombres creativos: Luther King,Che Guevara, Juan XXIII, John Kennedy; nos tranmitieron el sentido de la justicia, el valor de los sentimientos,la maravillosa aventura de pensar con la propia cabeza....:

Ayer me preguntaba por nuestra amiga Libertad, aquella pequeñita que un día encontraste en una playa, no me acuerdo si era Santa Teresita o Mar de Tuyu, me acuerdo todavía cuando la presentaste a tus padres....

Era vivaracha y quemadita por el sol de febrero. ¿ dónde vive Libertad? ¿ es verdad que la mataron durante la dictadura? Dicen que la torturaron y su cuerpo despareció en el Río de la Plata.....

Me cuesta pensar que se murieron sus sueños. ¿ y si vive ? ¿estará filosofando sobre la fragilidad de las cosas y el sentido de la vida?...

¿ Qué fue de Susanita? ¿ se casó? ¿ Pudo realizar su vocación de ser madre? La imagino viviendo en alguna ciudad de provincia, paseando del brazo del marido (un hombre bajo y calvo) en una tarde de verano, contenta con sus hijos y cuidando el primer nieto, realizada como tantas comunes mujeres...

Supe de Manolito,que perdió sus ahorros durante el corralito y no soportó tanta crisis. Los últimos días lo vieron cabizbajo, nurmurando palabras incoherentes, abandonado como un mendigo en una estación de trenes, triste y abatido como tantos........

Sé que Felipe vive en La Habana, que probó con el cine, que tiene un taxi y habla a los turistas de Fidel y de la Revolución con el mismo entusiasmo que cuando vivía en Buenos Aires....

A Guille, tu hermano, lo escuché tocar, hace poco,en la Scala de Milán. Vive en Ginebra, nunca se arrepiente de haber emigrado en los últimos años de Alfonsín,me contó que es feliz con su nueva pareja.....

Y vos, querida amiga, ¿cómo estás? Hace tanto tiempo que no tengo noticias tuyas. Sé,por otros que sigues escuchando la radio, que lees los diarios del mundo, que te duele el Irak como te dolía Vietnam, sé que trabajas para la FAO por los pueblos del hambre, que estás indignada por la prepotencia de Bush. Me llegó tu pedido de juntar medicinas para los Médicos sin Fronteras, sé que siguen las reuniones en tu casa de París,que estás confundida, inquieta y preocupada por el futuro del mundo.....

En fin, Mafalda, sé lo suficiente como para saber que seguís viva, viva en el alma, niña como siempre... De parte mía sigo escribiendo siempre, renegando porque me falta tiempo; creyendo como siempre, en el valor de la sinceridad, perdiendo oportunidades por manifestar mis ideas. Algunos días estoy triste y deprimido, pero puede siempre más la alegría que la tristeza...

El mundo no mejoró mucho desde la época en que vivíamos juntos en nuestra patria....

A veces, cuando miro el globo terráqueo, encuentro tu mirada, pienso en todos aquellos que lo miran como vos, en los ojos de los que protestan, de los que no se conforman, y de los que viven en la atmósfera del optimismo y de la justicia....

Esos ojos, junto a los míos, te desean un buen día, querida amiga, por otros cuarenta años tan intensos y jóvenes como los que has vivido. Un beso grande de tu amigo que te quiere como siempre. MIGUELITO.

Per cert el convido a que llegeixi en el meu Bloc els articles que tracten sobre la ciutat i tal com la veig:

“El Nadal en un Satèl·lit” http://gramenet.blocsciutadans.net/jcm61/38538 i

"Nenúfares batracios i carpas"
http://gramenet.blocsciutadans.net/jcm61/37378

Adéu-Siau

Autoestima

30/01/2008

Aclariments i reflexions sobre el model de ciutat: SC+

El proppassat dia de 22 de febrer en el Centre Excursionista del Puig Castellar, es va debatre el model de ciutat per a Santa Coloma de Gramenet. Es van exposar diferents punts de vista de com hauria de ser la ciutat i els seus barris, així com les potencialitats i les limitacions de la ciutat. Tanmateix, abans d’explicar el procés que viu Santa Coloma de Gramenet, em veig en la necessitat de puntualitzar els conceptes de ciutat, urbanisme i model de ciutat, per així centrar la temàtica d’una manera més precisa.

Santa Coloma de Gramenet és una ciutat ja que; primer: hi ha un assentament prolongat en el temps d’una població certament nombrosa; segon: un fort arrelament en les relacions socials, ja instituïdes; i tercer: aprofitament intens, dens i funcional del territori. La ciutat per poder-la estudiar s’ha d’entendre des de dos perspectives bàsiques: pel seu urbanisme físic, però sobretot pel seu urbanisme sociològic. Això vol dir que per compendre Santa Coloma de Gramenet s’ha conèixer per les inquietuds dels que hi viuen, pels projectes que engeguen les seves forces vives, per les cultures que la defineixen, pel seu dinamisme emprenedor, pel seu civisme en la convivència i respecte a les normes, per les seves institucions, la seva arquitectura, en definitiva pel seu urbanisme.

Les accepcions clàssiques d’urbanisme miraven sempre al futur. Era un urbanisme propositiu referint-se a la formalització morfològica d’una ciutat. Les ciutats utòpiques de Saint-Simon, Fourier, Robert Owen per posar els urbanistes més coneguts, coincidien en el desig d’una ciutat endreçada com a mitjà per una societat millor. Aquesta idea, malgrat tot, està vigent i és el que ens mou al canvi. Les idees són molt importants en l’urbanisme ja que orienten cap a on hem d’anar. Ara bé, per urbanisme en un sentit ampli també s’ha d’entendre com aquella disciplina que reflexiona sobre l’assentament urbà i alhora ordena i estructura una ciutat per mitjà d’una sèrie d’instruments legislatius. Amb això vull dir, que hi ha una Santa Coloma de Gramenet propositiva, una Santa Coloma que es desitja, la qual per fer-se realitat ha d’entrar en el joc polític i legislatiu. Es podria dir, per acabar aquest apartat, que l’urbanisme és fer política, ensems la cristal·lització de la idea que tinguem conjuntament de com ha de ser la ciutat.

Finalment, el concepte model de ciutat és un terme que s’ha utilitzat en el debat polític durant aquests últims anys amb l’ànim de fer participar i també d’implicar a la gent en la gestió municipal. En aquest debat quan es parla de model es refereix concretament a la dotació d’una ciutat en equipaments, en infraestructures i en serveis, relacionat en segon terme a la seva densitat i la seva morfologia. Abans però de detallar-ho, hi ha dos models o tipus fonamentals: la ciutat compacta o mixta, amb una elevada concentració d'activitats i serveis (i per tant, també, de demografia), i la ciutat difusa o dispersa, amb una baixa densitat de població i un gran consum d'espai. Des d'una òptica sostenibilista el model de ciutat compacta "sense arribar a densitats excessives" resulta el més apropiat. No obstant, podem trobar més models de ciutat, segons les característiques abans esmentades d’equipament, de funcionalitat, de serveis, de morfologia i de densitat:

Ø Ciutat compacta: model densament urbanitzat, amb una distribució homogènia d'equipaments, infraestructures i serveis

Ø Ciutat difusa: s'estén de manera heterogènia, ocupant molt espai, una densitat de població baixa i una especialització urbanística funcional. Sovint va associada també amb una segregació social.

Ø Ciutat diversa: distribució homogènia dels equipaments, infraestructures i serveis en l'espai urbà.

Ø Ciutat especialitzada: distribució funcional dels espais urbans. En cada sector predomina una activitat o un tipus d'habitatge diferenciat del dels altres sectors

Ø Ciutat integrada: l'espai urbà s'integra funcionalment tota la diversitat d'usos funcionals, serveis i pobladors

Ø Ciutat segregada: existeixen diversos espais urbans especialitzats en usos, serveis i habitants, que es troben dispersats

Ø Ciutat policèntrica: no existeix un domini territorial ni funcional d'un sector urbà. Existeixen diferents nuclis compactes, diversos i integrats amb un mateix pes.

De tots aquests models el que més s’ajusta a Santa Coloma de Gramenet és de ciutat compacta, amb les característiques següents: densament poblada, barris heterogenis, a prop d’una capital. No obstant, ens en falta un de model, el qual encara es troba en l’imaginari col·lectiu, que és la de ciutat satèl·lit. I en certa mesura en el debat i en el carrer es percep aquest sentiment, que es pot explicar com l’autoestima de la ciutat.

L’estany del Príncipe Azul

16/01/2008

El blogista que signa com a miguelito m’ha inspirat a escriure aquestes ratlles sobre el que penso d’aquest tema. El nostre ben informat blogista ens diu que “Sembla que els símptomes de desacceleració econòmica i la temença a la dificultat de poder vendre els habitatges poden haver precipitat la decisió d’aturar o ralentitzar el procés de l’obra. Aquesta aturada podria forçar l’Ajuntament a moure fitxa i concedir encara més prerrogatives al holding multimilionari per tal que aquest no aturi les obres”. N’estic totalment d’acord en aquest paràgraf dins de la més estricta ortodòxia econòmica. Continua dient que “l’Ajuntament, un cop venuts els terrenys al holding privat, té poca cosa a dir i podria ser que es veiés obligat a fer concessions poc desitjables per a la ciutat. Es pot esperar qualsevol cosa: augment d’alçades o de volumetria i, en conseqüència, pèrdua de l’escassa zona verda que estava projectada al voltant del complex” . Totalment factible aquesta alternativa. I finalment acaba dient que: “Els antics terrenys de la Joia de la Corona han estat víctimes d’una de les pràctiques especulatives més sonades que s’han vist a Santa Coloma en els darrers anys. Aquest terreny públic, molt valuós per la seva situació estratègica, va ser malvenut a una empresa privada durant el mandat 1999-2003 (...) I així és. Una gran operació especulativa, una gran veritat, la qual només es pot explicar per les dinàmiques coaligades entre economia i política. De tot això, el blogista Principe Azul interpreta que l’augment de l’abstenció és degut a aquesta manera d’entendre la gestió política. Amb molta cruesa diu: “Hace tiempo que se nota un cierto desafecto por la política y los políticos. Y trato de encontrar una explicación. Creo que la cuestión tiene un fuerte calado, ya que nuestro sistema de participación en las decisiones de la sociedad se encuentra fuertemente violado. El porqué posiblemente se encuentra por las presiones que los protagonistas del capitalismo ejecutan. Hablando de manera llana, el ejemplo lo tenemos en ayuntamientos donde el soborno se ha vuelto el proceso de gestión más habitual como también la financiación de los partidos políticos. Los medios lo han difundido a saciedad”. Aquesta afirmació és molt dura. Però es veu totalment contrastada quan el blogista miguelito diu “’actual projecte va ser aprovat pel govern de la ciutat (PSC, ICV-EUiA i CiU) durant el darrer mandat (2003-2007)”, ja que aquests partits -empreses de programes polítics- han estat durant molts anys els executors de la gestió i que en la seva manera de fer ha suposat un allunyament entre ciutadania i política (encara que el PP no surti és tant culpable com els altres de la desil·lusió del ciutadà vers la política). No és d’estranyar, doncs, que en aquest moment el ciutadà recerqui altres maneres de fer i entendre la política, on els partits tradicionals ja no siguin els instruments vertebradors de la democràcia. Sinó, moviments socials en què persones de diferents sensibilitats s’ajuntin per resoldre els problemes que més afecten a la majoria de la societat. No voldria acabar, sense citar la resposta a un del blogistes que s’anomena “sapo” ja que es molt probable que ens trobem davant d’una situació molt semblant a l’estany del “Principe Azul”: A los batracios solo les salva el número. Y en el mundo de la política los batracios se encuentran en una posición de debilidad frente las carpas con escamas de diversos colores, mucho más rápidas y voraces. Lo que me preocupa más, es que el jardín de nenúfares se transforme en palacios de Goliat. Porque alrededor de cada palacio habrá batracios que tengan necesidad de croar, saltar y alimentarse de los insectos que antes deambulaban por el estanque. Y seguramente, la servidumbre de los palacios no les permitirá la entrada. No se si me he explicado con suficiente lisura.

A reveure

El Nadal en un satèl·lit

13/12/2007

En l’Informatiu de l’ajuntament, els diferents regidors portaveus dels partits que conformen el consistori, com és tradicional, escriuen en l’apartat “opinió” els seus punts de vista sobre el pols de ciutat. Hi ha un, però, que m’ha copsat l’atenció, perquè m’ha obligat a reflexionar sobre el model de ciutat en la qual vivim. L’article en qüestió porta per títol: “Pregunta: amb la N de Nadal…” i parla entre d’altres temes interessants, sobre satèl·lits, és a dir, ciutats satèl·lits. Això m’ha obligat a preguntar-me: ¿És realment una ciutat satèl·lit Santa Coloma de Gramenet?. La resposta és que aquest terme no s’ajusta a la realitat actual de la ciutat.

És una evidència que les ciutats s’han de refundar i repensar si volen créixer. La possibilitat de què SC es converteixi en un satèl·lit depèn en bona mesura dels mateixos colomencs i de les polítiques aplicades. De fet, tal com es perfilen les realitats urbanes actuals, sembla que en lloc de la ciutat dispersa, es pretén retornar a les ciutats compactes. On la gent no trigui en excés per desplaçar-se: anar al supermercat o la botiga, anar a treballar i a divertir-se, anar a l’escola, a la biblioteca o a l’auditori. En conseqüència, es tracta de recanviar el punt de vista cap aquesta gran ciutat, això si, sense perdre la seva identitat, encara que les identitats es transformen com tot el que és viu.

De la mateixa manera, el concepte de satèl·lit és un terme, què no s’adiu per la Santa Coloma de Gramenet d’avui. Per ciutat satèl·lit s’entén un espai urbà sense autonomia i d’exclusió social; una ciutat buida de serveis, desendreçada i bruta; on la vida comunitària és inexistent i aliena de tot que passa. Aquest terme, sincerament no descriu la ciutat on vivim. Estem dins un territori geogràfic urbà ampli però densament connectat en el centre: La plaça Catalunya ens arriba en vint minuts per posar només un petit exemple quotidià. Fa anys que moltes ciutats del voltant de Barcelona es van anomenar ciutats satèl·lit pel seu creixement descontrolat. A resultes d’allò, vivim en una metròpolis que s’ajusta a la comarca del Barcelonès i una mica més. Molt compacte amb espais econòmics i socials molt definits d’una gran intensitat d’ús. Santa Coloma, de la mateixa manera que Horta, són per a molts dels que hi viuen, unes parades de metro. Formen part de la Barcelona real, no de “Barcelonès” imaginàries, on Santa Coloma de Gramenet també té la seva fantasia onírica -la Santa Coloma de les maduixes i l’hortet- relats de “pessebre” que responen a realitats viscudes i enyorades, però que només tenen sentit en el record.

Cebrià de Montoliu, urbanista, ja el 1911, en el seu llibre "Las modernas ciudades y sus problemas", considerava, que la ciutat es desenvolupa en dues direccions, la xarxa viària fonamental i la zonificació com a forma immediata de la intervenció municipal. Es pot constatar que la xarxa viària hi és: TMB, Tubsal, juntament amb les connexions: B-20, C-32, rondes. Aquest punt no es pot obviar quan es parla del municipi. Santa Coloma, per sort, es troba molt ben situada. I és un actiu que s’ha de saber explotar per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Només una anècdota, a grans trets, el projecte de les rondes i la zonificació del territori de Barcelona i els pobles agregats, és de 1903, preveient les innovacions viàries. Leon Jaussely guanyà el concurs en aquell any. El Pla Jaussely contemplava l’enllaç de l’eixample amb la resta de pobles agregats. Torribera ja responia a aquest criteri de zonificació.

Santa Coloma és probable que en aquest moment visqui una situació similar a la que van viure fa vora cent anys els pobles del pla: Sant Martí de Provençals, Gràcia, Hostafrancs-Sants, Sant Andreu, Les Corts, Horta, Sarrià-Sant Gervasi. Es va contemplar que connectar-los i annexionar-los amb l’eixample era la solució més satisfactòria. Una de les causes, sens dubte, la revolució del transport que va apropar la serralada i els dos rius. En aquell moment, en nom del progrès, era la solució que es va considerar més adequada. Aquesta política d’agregació es va portar a terme no sense dificultats. A hores d’ara veiem d’allò més normal que Barcelona arribi des d’el turo de Sant Pere Màrtir fins a Vallbona. Sarrià, últim municipi agregat, una de les raons que es van dilucidar fou la connexió directa del poble residencial amb la Plaça de Catalunya per mitjà del ferrocarril de Sarrià. Aquesta circumstància és paral·lela a Santa Coloma de Gramenet i la resta de municipis que conformen l’entremat del metropolità. No es pot oblidar que la majoria de població que hi resideixen, ho fan per proximitat a la gran ciutat entre altres raons. A més, la vida quotidiana de molts dels que fan la Barcelona real està inserida en un espai que sobrepassa a les fronteres municipals. No crec, que per Santa Coloma sigui positiu obviar aquesta realitat. Sinó en tot cas forçar-la buscant una funcionalitat específica dins d’aquest espai per no convertir-se en una ciutat satèl·lit.

La funcionalitat d’aquesta ciutat s’ha de trobar en les seves potencialitats actuals, que les té i les passo a enumerar: primer és una ciutat que està connectava a vint minuts del centre de decisions de Barcelona sobretot, i Catalunya de retop; gaudeix d’unes connexions supramunicipals de primer ordre; d’unes parts de la ciutat que ben endreçades són de les més privilegiades per viure-hi; d’un entorn immediat a la muntanya de Sant Mateu i per extensió serralada de Marina, a les platges de Sant Adrià i el Fòrum; dues institucions que poden reforçar la seva funcionalitat: el campus Torribera lligat amb l’Hospital de l’Esperit Sant especialitzant-se en docència i en el camp de la recerca nutricional. A més d’uns equipaments, que poden millorar-se, enfocats als residents i especialment a les famílies. Me’n deixo molts d’actius, però només aquests que he exposat poden donar-nos una orientació cap a on pot anar Santa Coloma de Gramenet. Crec que a hores d’ara, és reforçar la residència de qualitat a bon preu respecte al centre. I dic a bon preu, en sentit comparatiu respecte a les zones més cèntriques de l’àmbit barceloní.

Hi ha un altre aspecte; repensar la manera de com s’ha de gestionar aquest espai metropolità caracteritzat per la gran densitat demogràfica i unes necessitats de serveis molt específiques. Aquesta circumstància obliga a qüestionar-nos si és factible que ho gestioni un ajuntament i un alcalde, donant resposta a allò que l'autor anomena com a "satèl·lit". L'objectiu prioritari millorar l’eficàcia de la gestió territorial a la vegada que, plantejar-nos com s'ha d’organitzar el poder polític d’una gran metròpolis. Molts dels districtes i municipis del Barcelonès tenen més població que qualsevol comarca catalana Per exemple Sant Martí de Provençals té més població que el Tarragonès. I Santa Coloma de Gramenet té més que la comarca de l’Alt Empordà. L’Alt Empordà té una superfície de 1342 Km2 i Santa Coloma no arriba als 8 km2. Això vol dir, que hem de repensar el model de ciutat que volem perquè ens hi juguem molt.

Nenúfares, batracios y carpas

29/11/2007

Querido y estimado ciudadano:

La ciudad, la polis, es el lugar donde tiene lugar la política. Las calles, la gente, el tráfico, reflejan los aciertos y los errores de este juego político. La Santa Coloma, aquella “Santaco” que usted habrá conocido de calles sin asfaltar; de edificaciones ajenas al gusto; de una ausencia de urbanismo; de una segregación total. Aquella de Singuerlin y “vaquilla”, del “catorce treinta” robado y “Correas”. Hoy, afortunadamente, ha sido reemplazada con esfuerzo de todos. Las condiciones de vida de la ciudad han mejorado en términos generales: hay sanidad pública, ahora con un hospital estrenado “l’Esperit Sant”; escuelas públicas y institutos públicos, con muchos problemas, pero se tienen, piense usted que en esta ciudad no hay ningun centro educativo privado de cierta relevancia, y los que hay son concertados; en proyecto las “escoles bressol”; en transporte -TMB, Tubsal- efectuan un buen servicio; una red de conexión con el centro y la corona anexa, muy potente: B-20, C-32, rondas; el “Besòs”, antes una cloaca, ahora un paseo que conecta montaña y mar; actuaciones urbanas de regeneración del espacio de la ciudad; una política de vivienda pública, con enormes dificultades en su aplicación: para cada vivienda pública, por principio, debe ser cofinanciada por dos de venta libre; bibliotecas y dos más en proyecto; el campus universitario de Torribera. Toda esta infraestructura municipal está.

Y le digo, esta ciudad nunca será seleccionada por ser un jardín donde los batracios (ranas, sapos) nadan entre nenúfares, pero ha mejorado muchísimo gracias a la gestión de unos gobiernos locales que precisamente no se definen como de derechas, es probable que de izquierdas tampoco. No digo nombres. Es una cuestión de perspectiva. Y creo que usted estará de acuerdo conmigo en este punto. Otra cosa es que, como usted expone de motu propio, en el jardín de nenúfares donde los batracios croan y saltan, hayan carpas incluso tortugas que sobreviven gracias a ellos. A los batracios solo les salva el número. Y en el mundo de la política los batracios se encuentran en una posición de debilidad frente las carpas con escamas de diversos colores, mucho más rápidas y voraces. Lo que me preocupa más, es que el jardín de nenúfares se transforme en palacios de Goliat. Porque alrededor de cada palacio habrá batracios que tengan necesidad de croar, saltar y alimentarse de los insectos que antes deambulaban por el estanque. Y seguramente, la servidumbre de los palacios no les permitirá la entrada. No se si me he explicado con suficiente lisura.


Y saboreando aquella canción de Serrat; “El era un auténtico príncipe azul, más estirado y apuesto que un maniquí..que habitaba un palacio como el de Sisi...que salia en la revistas del corazón. Cuando bebía una copa de más, la rompía a maleficios a besos...y tuvo su alteza problemas por eso...un reflejo que a luna se le escapo...en la palma de un nenúfar la descubrió...y rana se quedó”. No sé si apostilo con descomedimiento. Por cierto, Manel, que conozco y admiro, no tiene hijos, eso si, una Vespa la tiene. La Loli, que también conozco, trabaja en la Diputación de Barcelona. Yo también tengo una Vespa con la que voy al trabajo a diario y tengo hijos. Y finalmente le agradezco haber leído mi “blog” y sus palabras de halago respecto mi persona.

Beduí Metropolità