jcm61

Adéu-siau Pica-pica o Branquiquíton

04/04/2008

Benvolgut i estimat beduí metropolità llegint, divinitat grega de la fertilitat masculina, també conegut com a Príap, i presentat pel que veig en el seu Bloc o blog de vós, senyoria, amb el pseudònim Príncipe Azul:

Pel que he vist estimat bloguista, ja li han fet a vós un comentari sobre l’origen del nom Príap. El bloguista Cristòfol Josep Borges Figuerola li ha recomanat fins i tot un llibre sobre la teogonia grega. Ara il·lustríssima li falta el de Príncipe Azul. Pel que sembla l’origen del personatge és d’una llegenda romanesa que s’anomena “Príncep Blau de la Llàgrima”. El color blau del príncep era degut al seu origen aristocràtic, de sang blava, apel·latiu que se’ls donava als membres de llinatge nobiliari perquè la seva pell no era colrada, sinó ben blanca, no com la dels homes i de les dones que treballaven al camp. Malgrat que, la seva popularització actual ve de la mà dels contes de Blancaneus i la Ventafocs filmografiats per Walt Disney

Apreciat Príncipe Azul, en el seu últim escrit en el bloc “Salmo de amor: arbret arranats Pica-pica” fa referència un lloc realment romàntic de la nostra ciutat comtal: els jardins del poeta Eduard o Eduardo Marquina -de fet bona part de la seva producció literària és en castellà- tocant a la coneguda plaça Francesc Macià, abans Calvo Sotelo, en honor del ministre de foment primoriverista, artilugi principal de l’ideari econòmic del que seria uns anys després el règim franquista. No sé si allò de ser de color blau hi té alguna cosa a veure. Perdoni’m el meu atreviment.

Els jardins coneguts en aquell temps com Turó Park, com molt bé diu vostè -en aquella banda de Sant Gervasi, encara que li diguin Pedralbes, que no ho és- un dels propietaris urbans era el Sr. Josep Bertrand, nom d’un assossegat carrer de darrera del parc, que cedí els terrenys a la ciutat. Aquella zona ajardinada inaugura el 1934, fou obra de l'arquitecte paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí. En el seu interior es poden contemplar escultures d’Eloisa Cerdà i Josep Clarà. Les característiques del parc són per prendre exemple del que podrien ser els parcs i jardins de la nostra ciutat: recons de bosc mediterrani, també plàtans d’una alçada considerable, grans til·lers i nenúfars surant a l’estany ovalat que perfumen el parc. Recordo que a finals de l’any 2005 uns veïns de la nostra ciutat SC+ van fer-hi una visita per prendre nota de com hauria de ser la vegetació i la frondositat del parc de Can Zam.

A mi personalment m’agradaria molt aquest exemple del parc del poeta Eduardo Marquina per la plaça de la Vila. La nostrada plaça, però, es recompten vuit palmeres canàries; una palmera washingtònia; dues magnòlies; quatre xipresos al marge del carrer Sant Carles i un altre a un extrem de la plaça, tocant a la plaça Trias, o sia cruïlla de la rambla Sant Sebastià i l’Avinguda de la Generalitat; també unes robínies a prop del carrer del Padró; quatre pins escarransits al marge del carrer Sant Carles; diverses moreres al salt d’aigua, davant del Passeig d’en Llorenç Serra; lledoners diversos; set arbrers molt petitets que poden ser uns arbres del paradís en front dels Pica-pica arenats. L’ajuntament ho justifica en “L’Ajuntament Informa” en la plana tres, per ser una espècie nociva pel paviment de la Plaça i ha decidit substituir-los per lledoners.

Amb això m’acomiado excel·lència i no voldria ser pas poc curial amb vós Príncipe Azul pel meu testimoniatge.

Beduí metropolità, jcm61.