jcm61

Terres Marginals i Òptims d'Equilibri

12/04/2008

Personalment crec que Santa Coloma de Gramenet és un exemple d’allò que l’il·lustre agent borsari anglès d’origen jueu, David Ricardo, anomenava terres marginals i de rendiments decreixents. Quan ens referim a terres marginals són aquelles que per la seva situació o capacitat productiva no produeixen plusvàlua. Aquest municipi situat geogràficament a la frontera natural -segons Pau Vila: riu, serralades- de la comarca del barcelonès, degut a la seva orografia natural no era la terra de més puixança del pla.

La més pròspera es trobava a les Corts, terra orientada a migdia, solana, protegida per Sant Pere Màrtir, una suau pendent cap a mar. Avui dia li anomenen Pedralbes. Una altra zona del pla prou cotitzada pels seus rendiments, fou la gran esplanada de Sant Martí, malgrat que foren aiguamolls, foren assecades, plantaren blat. Allà es construí el rec comtal. Rec que per cert, anava a parar pel voltant de l’actual parc de la Ciutadella. Lloc d’indianes i densament poblat. Convertit més tard en la ciutadella per un monarca de la saga borbònica. Terra per cert, Sant Martí, de grans rendiments. Habitualment aquest tipus de terres, tal com ens diu l’historiador llenguadocià Pierre Vilar, permeteren la posterior industrialització de Catalunya; grans rendiments, grans plusvàlues, invertides a la indústria. La recapilització es realitza per mitjà de la manufactura, però també de la revalorització del sòl. Pesem que la vila Olímpica ha viscut aquest fenomen, però convertint els rendiments decreixements d’aquella indústria manufacturera a uns rendiments creixents i especulatius de la indústria residencial -costat del mar- i noves indústries de la creació i la innovació -indústries netes, que encara revolaritzen més el sòl- que creen valor.

Santa Coloma de Gramenet com alguna vegada he dit i escrit, és un lloc que la naturalesa no li ha estat prou generosa des de la perspectiva capitalista. Només la banda del riu, propietat de la saga Castellarnau, llinatge matern de Josep Mª de Segarra, eren les millors terres -Torrevalldovina- ara abrusades per l’avinguda Santa Coloma, carrer Sant Joaquim, Cultura, Pompeu Fabra etc. A més moltes de les antigues famílies propietàries eren de llinatge nobiliari, de tipus rendista, i no eren, a diferència de les del pla, comerciants. A Badalona per exemple, es dóna un fenomen semblant al Cap i Casal. Ací, per diverses raons els petits propietaris es beneficien de la necessitat d’assentament i habitatge de les diferents onades migratòries. La més forta durant el règim franquista. Poc ordre i molt de desconcert a l’hora de definir el model de ciutat.

Ara, crec que és un moment molt dolç per aquest municipi. Deixat de la mà l’especulació va destrossar el que podia haver-se convertit amb una de les ciutats més boniques de la comarca barcelonina. Riu, muntanya, i ara mar, i també les rondes, encara que les pobres palmeres malden per sobreviure, l’han posat en un lloc més òptim en el mapa i també, malgrat la estigmatització que encara perviu, en l’imaginari col·lectiu. Aquesta remodelació de la ciutat ha estat també, en aquest cas, sense entrar en més detalls, gràcies a les persones que hi viuen. Ara bé, la natura humana és molt complexa (La tesi de fons, preveu que la meritocràcia eixampla la mesocràcia i aquesta, fiscalment munyida, és base de prosperitat, cultura i convivència) i com diu un dels economistes més singulars del nostre petit país, Fr. Roca, seguint a Heilbroner, les ciutats es transformen segons el òptims d’equilibri. En tant significa; necessitats pressupostaries, necessitats socials, necessitats de benefici. No obstant, cal tenir ben present que aquesta gran remodelació s’ha fet amb diner públic. Però, el que molesta és que molts dels beneficis s’han internat en algunes butxaques particulars, més aviat poques. Fent “safareig” el més probable que ben relacionades. En aquest últim punt, amic Cristòfol, si no ho he mal interpretat, convergim en l'esperit social.

Beduí Metropolità