Castellano Català
Castellano Català "Escriure és escoltar el soroll del món" (Jean-Marie Gustave Le Clézio)
Avui que es commemora la suposada arribada de l’home a la lluna i que cada cop són més les veus de la comunitat científica que qüestionen la veracitat de la informació que van transmetre els mitjans de comunicació, podiem recordar els “factòtums” d’això que en diem comunicar-nos.
La manipulació dels continguts i sobretot la forma en què ens hi arriben són el pal de paller de politòlegs, caps de comunicació i responsables de marquèting i publicitat.
Tot té un prinicpi un origen i en el món de la comunicació a banda de Sapir, Saussure, Chomsky i el més nostrat Sebastià Serrano hi ha Marshall Mcluhan.
Si utilitzem termes com Gal·làxia Marconi o ens movem en Poblats còsmics li devem a les aptituds visionàries d’aquest canadenc que va formular les bases de la comunicació de masses des d’un rigorós estudi que analitza la nostra relació amb “la tribu” i que estructura les seves conclusions partint de les nostres excel·lències com a posseïdors de la capacitat de la parla (verbal), de com neix l’escriptura i de com la tecnologia ajuda a l’extensió i difussió dels nostres pensaments.
McLuhan mica en mica va anar fonamentant els principis de la teoria de la comunicació i ho va fer mentre estudiava el que realment l’atreia que era la necessitat que tenim de perpetuar-nos a través de la paraula. Escriure per entendre el món que ens envolta, per expressar als altres allò que en batega a les tripes (fins i tot més visceral que el cor dels romàntics). Allò que en definitiva ens dóna projecció o que almenys ens ho sembla.
L’artista Andy Warhol ho va resumir l’any 1968 en una sola frase:
“Sigui a través del canal que sigui (la televisió llavors irrompia amb força) en el futur tothom tindrà els seus 15 minuts de glòria”
I la va encertar.Però a vegades allò que pensem que és la fama, la glòria i els seus peatges ens arriben sense saber-ho i —dissortadament en molts casos—sense tenir prou fonaments per aguantar l’embranzida. Hi ha qui tindria feina per omplir-los, els 15 minuts.
A l’Edat mitjana cap persona que intervenia en una obra magna de tipus artístic signava la seva part del treball. Així ens han arribat retaules, frescos, talles de fusta creades per mans anònimes, perquè l’esperit gremial simplement no necessitava tenir un cap visible. El reconeixement era pel col.lectiu.
Els monjos que elaboraven aquelles petites (en tota l’extensió de la paraula) meravelles que són els beatus o els “amanuensis” que traduien textos clàssics o sagrats en són un bon exemple.
La magnífica troballa que són les glosses emilianenses van sorgir de la feina voluntària d’un monjo que va decidir anar escrivint a peu de pàgina i sobretot en els marges aclariments en el que després ha servit per estudiar l’evolució del llatí vulgar a la península ibèrica i que segons quin sigui l’historiador serveix com a moment per datar el castellà (“piomoistes”) o bé el de l’euskera (que té molt més pes i més lògica).
(Aquesta pràctica dels aclariments, no obstant, convé aplicar-la amb mesura. Massa cites textuals i massa notes a peu de pàgina poden convertir un text amb pretensions d’amè en un exercici farragós de puja i baixa sense solta ni volta)
La plataforma, la finestra que suposa una exposició pública és una eina perillosa, de doble tallant, segons com sigui el subjecte que s’exposa a ésser conegut.
D’ONG, de poca loquacitat, de baixar de la figuera, de parlar pel mòbil durant un ple, de “concanetaciones” i sobretot de signar documents sense saber què signem ens il·lustren els regidors de Santa Cruz:
L’ombra, el segon pla, sovint ajuda a tapar, a maquillar mancances, però en el moment en què fem el pas i sortim al balcó les nostres paraules, els nostres actes, les nostres declaracions, els nostres escrits, la nostra imatge en definitiva, passa a ser matèria pública i per tant objecte d’anàlisi i de crítica.
És convenient doncs que si la bugada que hem d’estendre al fil d’aram no està prou neta o no fa prou goig la pengem al celobert on els veïns ja saben quin peu calcem i així evitarem posar en evidència i en entredit la bona imatge de tota una comunitat.
I parlant d’imatge: no us perdeu la sublim interpretació de la bonica cançó: "Corazón de dinero" de Los Concejales. Consti en acta plenària que em refereixo a la del grup musical. Als altres tipus de “concejales” ja els assessoraran els seus prototips de Marshalls Mcluhans voluntariosos, als quals des d’aquest racó que proporcionen 2 folis de glòria a doble espai, els desitjo molta perseverància, paciència i un bona vacuna contra la coïssor que provoca el ridícul.
En els nostres calendaris i agendes conviuen aniversaris de derrotes, d’independències, de declaracions d’estats, de proclamacions de mandataris, reis, bisbes i papes… i també d’alçaments —militars o no—.
En un dia com el de demà que per uns és de festa de quelcom que es va deixar perdre i per altres d’infaust record per les conseqüències posteriors, podriem reflexionar sobre la figura dels dictadors i les seves misèries personals.
Les biografies de Hitler i de Franco ens parlen de pares autoritaris, d’abandonament de la llar familiar i de violència domèstica contra fills i esposa.
Les biografies asseguren que Hitler i Franco eren monòrquids (carència que compartien amb Napoleó). Franco va perdre un testicle a la Guerra d’Àfrica i Hitler a la batalla de Somme durant la primera gran guerra. Tots dos portaven malament el tema de l’escasa estatura, tots dos tenien una veu aflautada i tots dos tenien ínfules de creadors artístics. Quantes coincidències…
Els paisatges pintats per Hitler no tenen parió. La poesia dedicada a la figura de la mare que va escriure el 1923 segur que va presidir més d’una cuina bàvara en els anys 30 i l’argument signat per Franco sota el pseudònim de Jaime de Andrade que va donar lloc a la pel·lícula Raza i que va dirigir José Luis Saenz de Heredia era el decàleg de capçalera de qualsevol espanyolet que volgués conservar la pell.
Veiem alguns exemples de què un cop el camí cap el poder està lliure de perills el geni inconmensurable que tot dictador porta a dins treu cap per la primera escletxa que hi troba:
Àfrica
Per conèixer la gernació dels actuals un títol indispensable és l’impecable assaig que l’antropòleg Albert Sánchez Piñol va escriure abans de La pell freda i de Pandora al Congo i que es titula “Pallassos i monstres”. Sánchez Piñol se centra en la brutalitat i la crueltat dels dictadors africans i no deixa res per verd.
Xina
A molta distància —pel que fa a qualitat literària— que no en mostres d’autoritarisme tenim les asiàtiques amb Mao Zedong, amb una obra poètica i uns tractats sobre pensament filòsofic dignes de menció.
Sudest asiàtic
Sense moure’ns d’Àsia trobem, el més que prolífic Kim Il sung de Corea del Nord que segons els seus arxivers porta escrits al voltant de 18.000 volums. L’especialitat d’en Quimet (és fill d’un altre Kim) són els discursos per millorar el mètode i l’estil de treball dels quadres. Potser el veiem d’aquí res en algun curs d’estiu d’aquestes acadèmies que formen futurs experts en gestió empresarial.
Iran
Del món musulmà no podem passar per alt la visió mística de l’Ayatollah Khomeini. Un altre dictador que també va passar una infantesa amb tensions a la llar d’una família, la seva, que descendia en línia directa de Fàtima la filla del profeta Mahoma.
Europa (Balcans)
Si anem fem via cap a casa i travessem els Balcans ens espera (ara amb barba i convertit en gurú sanador i consultor espiritual d’ànimes perdudes) Radovan Karadzic, que alternava la creació poètica amb la feina de cicerone. Expliquen que afeccionat com és al tir quan rebia les visites de delegats soviètics els convidava a enfilar-se a un turó de Pale des del qual es divisa tot Sarajevo i els oferia la possiblitat que féssin punteria amb qualsevol cosa que es bellugués… No continuo. L’horror el deixo a discreccio de cadascú.
Als americans (que haberlos haylos) ja els dedicarem un altre article.
La qüestió és: quin resort s’activa perquè algú que està signant penes de mort escrigui amb la mateixa ploma cants d’amor, semblances de la lluna plena o bé odes a la mare?
Quina mena de sang freda s’ha de tenir per enviar a milers de persones a les cambres de gas i després pintar la verdor dels prats dels afores de Postdam?
I quina classe de cinisme gasta aquell que ha aconseguit arribar al poder a base de cops d’estat o de mentides mogut per l’afany d’alimentar la vanitat i que té com únic interès el lucre personal, per després mostrar devocions marianes, penjar-se la medalla del sant que toca i si convé entrar sota pal·li a les esglésies?
Per no fer esclatar la bufeta de la fel em quedo amb la imatge de Charles Chaplin tot ridiculitzant Adolf Hinckel —trasumpte del Hitler real— a “El gran dictador” obra mestra del cinema de tots els temps.
Per demà? El desig que “l’Alzamiento” sigui de coses que ens proporcionin més alegries que les que ens va reportar aquell altre de trista memòria d’un llunyà 1936.
Aquesta setmana hem llegit a la premsa gratuïta, la notícia sobre Cúbics, el més gran projecte urbà colomenc de les darreres dècades.
Aquests rotatius sense cost, que trobem bàsicament als seients o les papereres del metro, a les consultes mèdiques, a les immobiliàries i a sobre de les neveres de gelats i dels dispensadors de tabac dels bars es solen fer ressò dels comunicats que els passen els gabinets de premsa dels ajuntaments, que són aquelles corretges de transmissió de la voluntat dels governants tan proclius a celebrar inauguracions de trams o col.locació de primeres pedres.
Més endavant ja vindran els preceptius encartats que tan malmeten l’erari públic i que trobarem dins els rotatius de més tirada. De moment ens conformem amb la bonica recreació en foto virtual que ens mostra com quedarà allò que encara no està construÏt.
La informació però és un micro-espai publicitari de l’empresa constructora, en tota regla que un lector crític i format descobrirà ràpidament. Enlloc de donar informacions d’interès a qui no conegui Santa Coloma, —com la ubicació d’aquest complex que inclourà l’edifici més alt del municipi— el que apareix de forma més notòria és el telefon i la web de la promotora per si algú està interessat a demanar informació i que no reproduiré de nou aquí per raons òbvies. La corretja de transmissió s’ha d’acabar on s’ha d’acabar.
A l’article ens dónen altres continguts, no penseu… ens diuen que és un premi FAD.
Amb l’arquitectura i el disseny sigui industrial, d’interiors o tèxtil es dóna un fenomen molt curiós: les tendències. En un mateix any veiem que els models d’automòbil de diferents firmes tenen semblances en la línia de la carrosseria o en els elements de l’habitacle. En el món de la costura un consell d’experts del món de la comunicació, del periodisme i de la sociologia decideixen amb dos anys d’anticipació els colors que portarem a la roba o si durem sandàlies com les dels soldats romans de l’Astèrix.
Daniel Estulin, el rei de la conspiranoia, diria que darrere de tot hi ha el Club Bilderberg, però qui suscriu no es pronuncia al respecte.
Podriem deduir que David Chipperfield i Fermín Vázquez autors del projecte arquitectònic de la Ciutat judicial de Barcelona i els germans Terradas i Eduardo Souto de Moura creadors de Cúbics han rebut les mateixes influències que els han fet dissenyar dos complexos pràcticament iguals?
Si tracem un eix de simetria imaginari al bell mig de Barcelona tindrem a banda i banda (Llobregat i Besós) les dues entrades a la gran urbs ornamentades per això que els francesos a Paris fan amb els Arcs de triomf (per cert, el de la Defènse és la coronació del deliri chauvinista). I em pregunto: I si algun esperit imbuït de la febre metropolitana volgués que L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet esdevinguessin les portes d’entrada a la Gran Barcelona amb aquesta mena de ruscos que veiem créixer dia a dia al Parc Europa?
Els extrarradis (abans suburbis) de les grans ciutats (en temps dels alcaldes Porcioles, Viola, Massó, Socias Humbert i fins i tot de l’actual president de Caixa Catalunya, Narcís Serra) han estat tradicionalment els llocs on els premiats amb el FAD podien veure com es materialitzaven els seus projectes. Era part del premi.
Al barri de la Marina (abans Zona Franca sense ser-ho) la topominia popular rebateja els noms solemnes amb que els creadors treuen de fonts les seves obres i se les acaba coneixent com El Convent per la forma de les finestres o La Pantera rosa pel color de la façana, per posar dos exemples.
Santa Coloma no s’en escapa: la zona enjardinada que abans fora el cemetiri vell (i que algú amb molt poc coneixement de català va anomenar Jardins -en plural- d’Ernest Lluch) ha sucumbit a un nom horrorós: “El parque los muertos”, així tal com sona, sense la preposició "de".
Què passarà doncs amb el nom Cúbics? Quallarà tal qual? Li canviarem la S per una X final i li direm CúbiX per emulació al futurista nom de Màtrix? L’acabarem coneixent com EL RATLLADOR per la forma de mandolina pel formatge o de ratllador de verdures que té?
Els consistoris de majoria socilista es van fer famosos en els 80 gràcies a les places dures, el paradigma de les quals és la del Països Catalans davant de l’estació de Sants. Ara la tendència són els cubs amb finestretes d’un gust dubtós i d’un eclecticisme uniformitzador del tot avorrit que ja ha deixat testimonis lamentables en la reconstrucció (ells en diuen “esponjament”) de barris com el raval barceloní.
Ara Santa Coloma esdevé ciutat acollidora i pren el testimoni dels suburbis barcelonins on ja no queda lloc per les provetes i es converteix en banc de proves en l’àmbit de l’arquitectura com ho és i ho serà en altres experiments urbanístics i de mobilitat que veurem prendre forma a Can Zam ben aviat.
Donats com som en aquest país a celebrar les coses amb castells de focs i una bona dosi de traca final, m’imagino que l’ajuntament de la nostra ciutat creara una “Comissió de festes d’inauguració del Cúbics” i em permeto humilment una sèrie de suggeriments gratuïts per aquella gloriosa jornada (convida la casa).
1) Els dos gratacels que s’alçaran a banda i banda podrien ser les xanques d’una immensa escultura a l’estil del Colós de Rodes. Així podriem allargar el projecte durant uns anys fins que algun escultor amic la tingués feta.
2) El número central de l’espectacle de circ podria ser que un funambulista travessés des de l’edifici de l’antic escorxador al de l’altra banda del Parc Europa. El convidat podria ser Phillipe Petit que ara està en plena promoció de la pel·líula Man on Wire. El semaler (no busqueu accepcions que no toquen) que duria el funambulista hauria de sostenir a cada un dels dos extrems sengles arxivadors amb els pressupostos municipals per donar-li un toc de performance "modernilla" (La metàfora està servida)
3) I si ho volem fer encara més vistós l’autoritat encarregada de tallar la cinta podria descendir en parapent des del Turó del Pollo i amb una gran cisalla tallaria el cable (un cop el funambulista hagués arribat a l’altra banda, és clar) com es feia amb les cintes que inauguraven pantans.
4) Si Demetri surt fugint com va passar a Rodes i no trobem escultor amic podem demanar-li a l’actual acalde de la ciutat grega, el senyor Hatzis Hatziefthimiou, que ens passi la targeta de Gert Hof. El creador alemany ha de reconstruir la que va ser una de les set meravelles del món antic que media 30 metres d’alçada però l’ha de fer d’una mida que vagi dels 60 al 100 metres.
S’equivoca l’alcade Hatzierfthimiou pensant que s’en surt millor qui la té més llarga? La resposta la trobareu a les matinades dels canals de televisió locals.
M’explica un veí de carrer que ara a l’estiu no pot dormir pel soroll de les motocicletes que circulen amb el tub d’escapament sense silenciador.
L’orografia de la nostra ciutat fa que les pujades siguin molt penoses per aquests motors de poca cilindrada i que les baixades siguin molt llamineres per aquells que volen convertir-les en un símil de les pistes negres d’esquí. De negres ho són: per la molèstia que ocasionen els “pilots” i per les pèrdues en vides humanes que han sumat al llarg dels anys.
En matèria de soroll a més de les motos, tenim més assortiment: el de les persones que quan van pel carrer no tenen en compte que quan tens algú a menys d’un metre no cal cridar-li com si estés a l’altra vorera, els que posen el televisor a tot volum, els que porten la música al cotxe com si fos la festa rave dels Monegres, els que deixen el gos al sol durant el dia o tancat en un m2 durant la nit amb el consegüent neguit de l’animal que tradueix en lladrucs insuportables, els camions que recullen els contenidors… i un llarg etcètera que ens esquitxa la nit de petits ensurts i que fan que no descansem mitja hora seguida.
Haurem de demanar hora al Dr. Estivill o a l’equip mèdic de Auschwitz que estudiava fins on és capaç d’arribar una persona a la qual no se la deixa dormir. Perque esperar que s’instal·lés de tant en tant un control de sorolls per part de la policia local com es fa a altres poblacions seria una delicadesa que evidentment no ens mereixem…
En qualsevol cas la densificació dels carrers del nostre municipi són un expositor que la Conselleria de Medi Ambient hauria de proposar perquè es catalogués de “Patrimoni de la humanitat”. Així, si mai s’ha de deixar testimoni de cara al futur de com viviem en el segle XXI en un entorn sense parcs, amb obres durant el dia, sense equipaments on anar a combatre la calor i més elements “facilitadors de la vida humana” podriem posar la nostra ciutat com a exemple. Tots aquests factors fan que ens costi de creure que Santa Coloma hagi quedat finalista en un guardó que premia la sostenibilitat. Quins elements han tingut en compte per que ni tan sols hi optés?
Afortunadament des de fa uns anys l’aire condicionat s’ha popularitzat i ha arribat també a les llars d’allò que abans ens deien “el poble”. Això però ha fet proliferar als nostres balcons i terrasses aquells aparells que provoquen més soroll, que ajuden a pujar la temperatura ambien exterior i que ens aïllen encara més.
No fa pas gaire encara es podien veure a alguns carrers de Santa Coloma persones que treien la cadira al capvespre i la feien petar amb els veïns mentre la canalla joguinejava al voltant. Ara seria ben difícil: els nois són amb un comandament jugant amb la WI, i els grans haurien de sortejar el corrent d’aire calent que surt de l’aparell d’aire condicionat i la moto del descerebrat que passa lluint la seva idiotesa a falta d’altres coses més galdoses que mostrar.
Podria repetir la frase que vaig sentir davant de la Biblioteca Municipal la nit del darrer Aplec de la sardana d’enguany: "Una altra història que s’acaba”.
Quan acaba el curs escolar i els pares han de conviure més temps amb els fills per la manca d’equipaments i per la falta de previsió del consistori en partides pressupostàries destinades a campus infantils i juvenils d’estiu fora un bon moment per plantejar-nos si estem fent bé això d’ajudar a formar altres vides.
Us heu parat a pensar per què triem la professió que tenim? Per què moltes persones fan allò que els seus pares esperaven d'ells deixant de banda la seva veritable vocació?
Educadors i psicopedagogs ens adverteixen sobre com és de pervers projectar les nostres frustacions sobre els nostres fills i convertir-los en la ballarina, el futbolista o l’advocat que no vam arribar a ser nosaltres.
François Truffaut va recollir a la pel·lícula L’enfant sauvage la història real de Víctor de Aveyron un nen que va aparèixer enmig del bosc de Saint Sernin pels volts del 1880 i que el doctor en medicina i pedagogia Jean Itard va “educar” i presentar davant el prestigiós psiquiatra Pinel amb la intenció de demostrar les teories rousseaunianes que parlen de la integració social.
La psicologia actual enlloc d’analitzar el cas del nen-Tarzán que ja ha estat feta fins el cansament ha focalitzat la mirada crítica en la figura del “mestre”. Itard va utilitzar Víctor de banc de proves, el va dissenyar, modelar i retocar com si es tractés d’un bonsai per aconseguir a través d’ell la glòria que mai va assolir “per se”. Era la seva obra, el regal que havia d’oferir als seus déus particulars. En el seu cas el col.lectiu mèdico-filosòfic francès de l’època colonial.
La figura del deixeble que es rebel·la contra el docent ha estat molt tractada en la literatura i el cinema i fins i tot ens ha deixat vocables en l’inventari lèxic com “Pigmalió” que dóna més sentit encara al concepte “escolpir” algú.
A banda de perillós pel grau d’implicació sentimental que suposa, utilitzar una criatura humana per veure materialitzats els nostres desitjos incomplerts és injust i sobretot es pot girar en contra nostra. Sempre i quan, és clar, el deixeble estigui fet d’un material noble, perquè dificilment es pot treure una bella Galatea d’una soca buida.
Quan intentes utilitzar els canals que marquen l'ortodòxia, les bones maneres, el diàleg i la diplomàcia ensopegues amb l'església que deia Dom Alonso Quijano.
No estem preparats encara. Aquí l'experiència ens ensenya que disortadament encara funciona allò de fer-se el pesadet o l'amenaça. Aconsegueix més algú tot fent la mosca vironera i provocant incomoditats que el discret que roman en segon pla i espera dels altres que es regeixin pels mateixos paràmetres de correcció.
Després d'uns dies de suspensió del servei d'aquesta plataforma que va afectar a tots els usuaris, alguns no vam poder accedir al nostre blog. El departament d'informàtica de l'Ajuntament de manera molt amable i expeditiva va fer la primera gestió i després ens va derivar cap a l'empresa subcontractada que fa de "webmaster" dels Blocs ciutadans.
Això va ser a les primeries del mes de juny. Dies i correus recordatoris amb una única primera resposta d'una empresa que deu pensar allò de "pa' lo que me queda en el convento..." Total que encara hi som.
Ara en el meu cas particular he "tunnejat" el meu "soroll" que ha estat emmudit temporalment "per raons al.lienes a la companyia" com ens diuen al metro quan es talla el servei. Ara el soroll es converteix en la remor que mai ha volgut deixar de ser. Una remor amable, desacomplexada i deshinibida que diu el que pensa sense ànim d'ofendre.
I parlant de metro, parlem del funcionament de la Línia I des que hem estrenat juliol. El retard en la freqüència i els temps d'espera a cada estació provoquen una aglomeració de tal magnitud que posen en evidència un fet que les autoritats no volen veure: Santa Coloma i Fondo són les parades receptores d'un 70% del passatge.
Potser cal mirar cap a les "perifèriques" parisenques, el VAO madrileny o les orbitals que uneixen Manhattan amb Brooklyn o amb el Queens per entendre el fenomen i mirar de posar-hi solució i així evitar els ciutadans uns trajectes penosos en extrem.
Si la L-9 aporta alguna cosa serà la dignificació d'un servei que d'altra manera es convertirà en l'indicador de la classe social de l'usuari.
Respecte al funcionament, la gestió i l'atenció d'aquesta altra finestra dels blocs -altaveu dels ciutadans- no ens estrany que a banda del molt institucional blog de l'alcalde que ni tans sols està redactat en primera persona (un poquito de por favor) i algun altre asidu de bona voluntat la participació ve a ser com la de les urnes a unes europees. Trist.
