El soroll del món (emmudit)

Lectures estivals per reflexionar

Ara que molts ja hem iniciat el parentesi estival potser és un bon moment per recuperar, assaborir i reflexionar sobre lectures que vam deixar pendents a l'espera d'un temps de més calma.

Un excel·lent crític televisiu col·laborador de la premsa escrita degana em comentava la seva devoció per un llibre que rellegeix cada dos anys. Tot va sorgir perquè el seu cap de redacció el va demanar que parlés de l’evolució de les comunitats digitals vers aquesta mena de “sancotxo” que consisteix a col.locar diferents persones en un escenari concret i fer que convisquin. Una mena de producte semblant a aquells simuladors de realitat virtual.

Què se n’ha fet de les comunitats o poblats “sims”? I de Second Life?  

Second Life va ser el programa multimèdia més “in” l’any 2006. Creat per Linden Research Inc. els “residents” o “avatars” es mostraven a través d’uns dibuixos tridimensionals que es modelaven a gust de l’usuari. Es podrien triar trets físics, caracter, estudis, professió. És a dir, qualsevol ciutadà d’infanteria es podia inventar una segona vida feta a la mida dels seus somnis: el gras era prim, la rossa era morena, el paleta era enginyer i la tímida era la triomfadora de les festes. N’hi ha casos molt simpàtics: vd. Gaspar Llamazares)  

Dels prop de 14.000.000 d’inscrits a començament del 2009 un 63% avui estan innactius. Què ha passat? Una altra bromera de l’eina (que no Déu) anomenada Internet? Una altra moda fugissera? O potser és que quan tanquem la sessió i ens posem davant el mirall la imatge que ens retorna és  massa cruel? Els equips de psicòlegs hi investiguen encara.

El 1962 —quan Espanya celebrava el “25 anys de pau”— a l’estat de Puerto Rico un jove de Nova Orleans va escriure en clau de sàtira una de les obres mestres de la literatura contemporània Una conxorxa d’enzes // La conjura de los necios.

El protagonista, Ignatius Really, és un dels perfils psicològics literaris  més monumentals i delirants que han nascut de la ploma d’un escriptor, després del Quixot de Cervantes. I com el Quixot, creu que està cridat a salvar el món, que és l’elegit per acomplir una “missió”. D’aspecte descuidat i tancat en un univers megalòman, egocèntric, mitòman, amb incapacitat per la relació social i la vida quotidiana, Ignatius es dedica a analitzar el seu entorn i a escriure en els seus quaderns les solucions més estrambòtiques i pelegrines que segons ell han de rescatar la humanitat de l’estultícia que la tenalla. Des de la il.lusió (òptica) de que és expert en qualsevol disciplina i ajudat per la Mirna Mynkoff —a qui ningú s’escolta tret del propi Ignatius— empren una sèrie d’activitats absolutament extravagants i es proposa uns objectius tan absurds i inasolibles com els del cavaller manxec quan pretenia abatre uns gegants que eren molins.

El microcosmos d’Ignatius té com a escenari el barri francès de Nova Orleans on es dónen cita prostitutes, immigrants, homosexuals, comunistes, hippies, delinqüents i negres “lliberts” de segona generació. El xoc davant la sordidesa de la vida real que representen aquests personatges estereotipats, fa encara més evident la seva distorsió de la realitat que alguns han volgut veure com el ressentiment d’aquell que s’autoexclou del seu col·lectiu, per tornar al cap d’un temps a revelar la veritat suprema.

Després de llegir Una conxorxa d’enzes ens queda la joia impagable de l’humor amb què està escrita, però també la certesa que som qui som i no uns altres. Venen ganes de visitar la Nova Orleans en reconstrucció després de la devastació de l’huracà Kathrina. Però sobretot venen ganes de resseguir la petja del pobre il·lús de l’Ignatius que es va creure la seva pròpia mentida. Una mentida que només ell alimentava i que el feia sentir-se important i donava sentit a la seva vida.

El creador d’Ignatius Really va ser John Kennedy Toole i es va suïcidar ficant un tub que anava des de la sortida de fums fins la finestreta del seu cotxe. La seva mare, una dona insistent i (del model “mosca vironera”) va aconseguir que l’editor Walter Percy (ell explica aquesta anècdota en el pròleg del llibre) llegís Una conxorxa d’enzes en només una nit i que l’edités convertint-la en una novel.la d’èxit que va aconseguir el Pulitzer de l’any 1981 per J.K. Toole a títol pòstum.

Però el que és gairebé segur és que si John Kennedy Toole hagués decidit continuar entre nosaltres s’hauria descarregat el Second Life i hi hauria creat un home gras que menjaria hot dogs pel carrer Constantinoble de Nova Orleans i que es diria Ignatius Really.

O qui sap? Potser seria el típic veí que malda per ser president de la comunitat de propietaris. O el pare saberut que es presenta voluntari per presidir l’Ampa. O aquell company de feina que es fa targetes de visita a la màquina del metro amb càrrecs llarguíssims i de professions que ningú no sap ben bé que són. O potser formaria part d’una associació, entitat o partit polític i aprofitaria els aires d’obertura i la bonhomia dels companys de files per donar ales al seu somni utòpic de salvar l’espècie humana.

Utilitzaria també les teories de desenvolupament personal i coaching ontològic del tercer mil·lenni com l’Ignatius? Optaria per aquella falsa humilitat i aquell posat mesell guarnit de somriures beatífics que molts atribueixen als monjos soldats de l’orde de la qual n’és patró justament Sant Ignasi. (“Del toro manso líbreme Dios…”)

Si encara no heu llegit Una conxorxa d’enzes no us la perdeu. I si en algun moment us hi trobeu reflectits, o coneixeu algú proper amb els símptomes de l’Ignatius correu a comprar-li un exemplar. Potser encara hi sou a temps. Perquè d’Ignatius Really —el personatge de ficció— no n’hi haurà cap altre, d’igual. La resta, són imitacions del Second Life. Éssers virtuals.