Castellano Català
Castellano Català "Escriure és escoltar el soroll del món" (Jean-Marie Gustave Le Clézio)
Temps era temps hi havia un rei que era coix.
Per fer mèrits, els cortesans, servils i obsequiosos que esperaven obtenir els seus favors, sempre s’hi acostaven fent el coix. I tots els habitants i servents de palau des de l’avantsala fins la zona de servei anaven coixos.
Tot i això, un genitlhome, a qui ningú havia advertit dels estranys costums de la cort, caminava sense coixejar. L’home va passar pel costat del rei més dret que una vara de medir.
A la gran sala del tron tots els presents, des dels macers fins els alabarders passant pels cortesans, se’n reien d’amagat. Tots, llevat del rei que es va enfurismar de valent.
— Gentilhome! Què vol dir això? —Va increpar a l’home imprudent el rei— M’ha semblat que no coixegeu!
— Us equivoqueu, senyor —respongué el gentilhome— Creieu-me. Tinc els peus tan adolorits per la feina i les treptitjades que pateixo de tots els vostres cortesans que el que em passa… és que en coixejo de tots dos!
Agafat en préstec del folclorista francès Gustave Nadaud (1820-1893) i aplicable a qualsevol situació. Pose’m pel cas… un plenari municipal?
Si les pluges torrencials que prediu el Meteocat (aquest encara ho és de “cat” no com el full informatiu municipal que ja ha passat a complaure els tertulians de Jimenez Losantos), doncs això que si les tempestes no fan aparició en escena, demà ja podem posar els geranis als balcons, el clavell al “canalillo” i el barret de “rejoneador” i disposar-nos a rebre el nostre pla Marshall particular, perquè ens visita el conseller de Medi ambient i habitatge de la Generalitat de Catalunya.
Què se n’ha fet d’aquell alcalde amable, paradigmàtic i estimat per propis i foranis? Ja sap on ve? El gabinet de protocol de la conselleria no l’ha advertit?
Ell que és un defensor a ultrança de l’habitatge de promoció pública es deixarà fotografiar amb una de les obres que representen el paradigma de l’especulació amb un percentatge de vivenda de renda lliure que pràcticament triplica la protegida? No hi havia res més per inaugurar que fos més correcte políticament? No sé... un carril de les pistes de can Zam, un ascensor de la L-9... Ah no, que això no és habitatge públic! I el Cúbics, ho és?
Benvolgut Baltasar et refresco un post amb proposta per la jornada inaugural i com diria el mestre de Verges “No abarateixis el somni”
“CÚBIX” DE RODES (16 de juliol de 2009)
Aquesta setmana hem llegit a la premsa gratuïta, la notícia sobre Cúbics, el més gran projecte urbà colomenc de les darreres dècades.
Aquests rotatius sense cost, que trobem bàsicament als seients o les papereres del metro, a les consultes mèdiques, a les immobiliàries i a sobre de les neveres de gelats i dels dispensadors de tabac dels bars es solen fer ressò dels comunicats que els passen els gabinets de premsa dels ajuntaments, que són aquelles corretges de transmissió de la voluntat dels governants tan proclius a celebrar inauguracions de trams o col.locació de primeres pedres.
Més endavant ja vindran els preceptius encartats que tan malmeten l’erari públic i que trobarem dins els rotatius de més tirada. De moment ens conformem amb la bonica recreació en foto virtual que ens mostra com quedarà allò que encara no està construÏt.
La informació però és un micro-espai publicitari de l’empresa constructora, en tota regla que un lector crític i format descobrirà ràpidament.
En lloc de donar informacions d’interès a qui no conegui Santa Coloma, —com la ubicació d’aquest complex que inclourà l’edifici més alt del municipi— el que apareix de forma més notòria és el telefon i la web de la promotora per si algú està interessat a demanar informació i que no reproduiré de nou aquí per raons òbvies. La corretja de transmissió s’ha d’acabar on s’ha d’acabar.
A l’article ens dónen altres continguts, no penseu… ens diuen que és un premi FAD.
Amb l’arquitectura i el disseny sigui industrial, d’interiors o tèxtil es dóna un fenomen molt curiós: les tendències.
En un mateix any veiem que els models d’automòbil de diferents firmes tenen semblances en la línia de la carrosseria o en els elements de l’habitacle.
En el món de la costura un consell d’experts del món de la comunicació, del periodisme i de la sociologia decideixen amb dos anys d’anticipació els colors que portarem a la roba o si durem sandàlies com les dels soldats romans de l’Astèrix.
Daniel Estulin, el rei de la conspiranoia, diria que darrere de tot hi ha el Club Bilderberg, però qui suscriu no es pronuncia al respecte.
Podriem deduir que David Chipperfield i Fermín Vázquez autors del projecte arquitectònic de la Ciutat judicial de Barcelona i els germans Terradas i Eduardo Souto de Moura creadors de Cúbics han rebut les mateixes influències que els han fet dissenyar dos complexos pràcticament iguals?
Si tracem un eix de simetria imaginari al bell mig de Barcelona tindrem a banda i banda (Llobregat i Besós) les dues entrades a la gran urbs ornamentades per això que els francesos a Paris fan amb els Arcs de triomf (per cert, el de la Defènse és la coronació del deliri chauvinista). I em pregunto:
Stulin es preguntaria: I si algun esperit imbuït de la febre metropolitana volgués que L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet esdevinguessin les portes d’entrada a la Gran Barcelona amb aquesta mena de ruscos que veiem créixer dia a dia al Parc Europa?
Els extrarradis (abans suburbis) de les grans ciutats (en temps dels alcaldes Porcioles, Viola, Massó, Socias Humbert i fins i tot de l’actual president de Caixa Catalunya, Narcís Serra) han estat tradicionalment els llocs on els premiats amb el FAD podien veure com es materialitzaven els seus projectes. Era part del premi.
Al barri de la Marina (abans Zona Franca sense ser-ho) la topominia popular rebateja els noms solemnes amb que els creadors treuen de fonts les seves obres i se les acaba coneixent com El Convent per la forma de les finestres o La Pantera rosa pel color de la façana, per posar dos exemples.
Santa Coloma no s’en escapa. La zona enjardinada que abans fora el cemetiri vell (i que algú amb molt poc coneixement de català va anomenar Jardins -en plural- d’Ernest Lluch) ha sucumbit a un nom horrorós: “El parque los muertos”, així tal com sona, sense la preposició "de", la plaça Manelic "la del borreguito" ...
Què passarà doncs amb el nom Cúbics? Quallarà tal qual? Li canviarem la S per una X final i li direm CúbiX per emulació al futurista nom de Màtrix? L’acabarem coneixent com EL RATLLADOR per la forma de mandolina pel formatge o de ratllador de verdures que té?
Els consistoris de majoria socilista es van fer famosos en els 80 gràcies a les places dures, el paradigma de les quals és la del Països Catalans davant de l’estació de Sants. Ara la tendència són els cubs amb finestretes d’un gust dubtós i d’un eclecticisme uniformitzador del tot avorrit que ja ha deixat testimonis lamentables en la reconstrucció (ells en diuen “esponjament”) de barris com el raval barceloní.
Ara Santa Coloma esdevé ciutat acollidora i pren el testimoni dels suburbis barcelonins on ja no queda lloc per les provetes i es converteix en banc de proves en l’àmbit de l’arquitectura com ho és i ho serà en altres experiments demogràfics, urbanístics i de mobilitat que veurem prendre forma a Can Zam ben aviat. Us imagineu quin gran aparcament "disuassori" sortiria al costat de la Damm i a tocar de l'estació de la L-9 amb què donar servei servil a la gran Barcelona? Quin gran "tanto" per un alcalde de la primera corona metropolitana!!!!
Donats com som en aquest país a celebrar les coses amb castells de focs i una bona dosi de traca final, m’imagino que l’ajuntament de la nostra ciutat creara una “Comissió de festes d’inauguració del Cúbics” i em permeto humilment una sèrie de suggeriments gratuïts per aquella gloriosa jornada (convida la casa).
1) Els dos gratacels que s’alçaran a banda i banda podrien ser les xanques d’una immensa escultura a l’estil del Colós de Rodes. Així podriem allargar el projecte durant uns anys fins que algun escultor amic la tingués feta.
2) El número central de l’espectacle de circ podria ser que un funambulista travessés des de l’edifici de l’antic escorxador al de l’altra banda del Parc Europa. El convidat podria ser Phillipe Petit que ara està en plena promoció de la pel·líula Man on Wire. El semaler (no busqueu accepcions que no toquen) que duria el funambulista hauria de sostenir a cada un dels dos extrems sengles arxivadors amb els pressupostos municipals per donar-li un toc de performance "modernilla" (La metàfora està servida)
3) I si ho volem fer encara més vistós l’autoritat encarregada de tallar la cinta podria descendir en parapent des del Turó del Pollo i amb una gran cisalla tallaria el cable (un cop el funambulista hagués arribat a l’altra banda, és clar) com es feia amb les cintes que inauguraven pantans.
4) Si Demetri surt fugint com va passar a Rodes i no trobem escultor amic podem demanar-li a l’actual acalde de la ciutat grega, el senyor Hatzis Hatziefthimiou, que ens passi la targeta de Gert Hof. El creador alemany ha de reconstruir la que va ser una de les set meravelles del món antic que media 30 metres d’alçada però l’ha de fer d’una mida que vagi dels 60 al 100 metres.
S’equivoca l’alcade Hatzierfthimiou pensant que s’en surt millor qui la té més llarga? La resposta la trobareu a les matinades dels canals de televisió locals i els videos del Jes-extender.
Aquí de moment ens conformarien amb Phillipe Petit.
Sis vots han tingut la culpa.
A no ser que optem per la insubmissió fiscal, els catalans haurem de continuar pagant allò del qual n'estan exempts gran part dels altres fills de la gran Espanya.
La iniciativa abanderada pel grup de CIU per eliminar la taxa de l'impost de successions entre familiars directes va ser rebutjada al Congrés dels Diputats el mateix dia que Solbes sortia per la porta que dóna a la Carrera de San Jerònimo.
Ai que en som de beneits... en època de crisi com podem pretendre que el govern central prescindeixi del seu principal nodridor d’actius?
I parlant de crisi: novetat editorial! Un llibre de Francesc Cabana que sempre és motiu de celebració.
Docte i alhora divulgatiu Cabana ens ha explicat a través de l’assaig i de la novel·la la història econòmica de Catalunya, sobretot la dels darrers cent anys.
Ara ho fa amb les claus de la crisi econòmica centrada al Principat. Una coberta en blanc i negre amb les siluetes de moltes, moltíssimes grues. De la més centrada en penja una senyera.
Títol: La cultura de la cobdícia. Edita Pòrtic i les 125 pàgines fan de bon llegir a través d’exemples concrets, d’anècdotes i dades acumulades durant anys.
Dades processades i analitzades per algú que sí que en sap d’economia. Sens dubte la figura de Francesc Cabana emergeix per sobre de tots els que ara s’apugen al carro del saber econòmic amb recursos tan previsibles com citar Keynes cada dos frases o dir que es van formar a l’ombra dels ensenyaments de Malthus, Pareto o Locke. Quant ens falta encara, companys…!
Si tirem de la nostra vena jesuïta i continuem rebent estopa amb la cara de qui a sobre està content... doncs miri, cadascú se les haurà amb els seus gustos masoquistes.
Si per contra aprenem de les faules portugueses com aquesta de Gonçalo M.Tavares (de qui Saramago va dir que no tenia dret a escriure tan bé amb només 35 anys) titolada El Gatet, potser encara serem a temps de fer sentir una veu maltractada durant segles que arribi a qui només ens veu com la caixa on es guarda el canvi.
“Hi havia un gatet que cada dia, arribat el capvespre s’acostava al seu amo i li llepava les sabates amb la seva llengua minúscula.
Un dia, després de superar la seva timidesa i certa precaució higiènica, l’home va decidir descalçar-se per comprovar si el gat li llepava els peus com ho feia amb les sabates.
Va ser llavors quan el tigre, que portava anys disfressat de gat, va decidir que havia arribat el seu moment i, en lloc de llepar, va menjar”
(Gonçalo M. Tavares. El Sr. Brecht - O bairro)
Bon profit, gatet!
De la “maceració” i la reflexió arrenquen els pensaments més pregons.
Com fan els bons cuiners convé deixar macerar qualsevol espectacle ens admiri o ens provoqui perplexitat i/o conmiseració.
Tot fent una mirada enrere per veure què ens ha deixat la Diada, el “pòster” que hauriem de penjar a la paret si fóssim adolescents dels anys 70 seria una convocatòria als diaris feta des de les institucions catalanes on no apareix la senyera (¿?)
Tenint en compte que aquestes institucions estan liderades per un tripartit que escenifica les seves “performances" com si fossin les ”Supremes" no és d'estranyar qualsevol extravagància d'aquesta magnitud.
Al pòster li hauriem d'afegir una polèmica sobre l’antisemitisme i el pro palestinisme (Noah qui t’ho havia de dir...) i una nomenclatura que converteix la Diada Nacional de Catalunya en la festa de la capitalitat mediterrània o una “patotxada” semblant.
En la seva línia, vaja…
Afortunadament queden veus més sensates que (com passa amb l’oli que sempre sura per damunt l’aigua) retronen amb la força que atorga la honestedad, la honradesa i que ho fan amb valentia i amb coneixement de causa per sobre de la ignorància, la barroeria i -si se’m permet la llicència- la “bocamolleria”.
D’aquelles primeres (les sensates, les honestes i les rigoroses) en vam tenir mostra a diversos llocs de la nostra ciutat.
Busqueu a les parets dels vells racons on van quedar impresses i mireu de sentir-les.
Són un bàlsam i revulsiu contra l’estultícia i contra la violència que brandeix qui no té ni la base, ni la formació, ni l’alçada moral per fer valer els seus tristos i rònecs arguments.
Fora de Santa Coloma, riu enllà i ja a les portes del cap i casal, d’aquelles primeres (les sensates, les honestes les que apel.len a la història d’aquest país petit) em van poder sentir una de sola al Parc de la Ciutadella (en la performance trígemino-univitel.lina) com una raresa enmig de tanta parafernalia quincallera.
Parlo de la impagable veu de Joan Margarit.
De les altres (les que insulten, les que no coneixen el concepte respecte, diàleg o tolerància) en tenim mostres a diari. Si les voleu reconèixer quan les sentiu en un acte, festa col.lectiva o celebració, només heu de sintonitzar un canal televisiu dels que emeten “telescombraria”. Sonen igual. Tenen el mateix lèxic pudent i el mateix to enrogallat de llauna rovellada.
No intenteu posar cara a aquestes veus. Totes són iguals. Gestos contrets, amargats, que amaguen el seu malestar sota un somriure maquillat, forçat…
No val la pena que perdeu el temps davant els espectacles lamentables que solen organitzar. No els fotografieu per alimentar les seccions de successos o els vídeos de primera en la categoria de baralles (“Endevé Sole que te meto con el mechero”)
Ells sols queden ben retratats.
En canvi invertiu uns minuts a reflexionar sobre Meditació de Vil.la Joana. Paga la pena. Aireja l'empudegadora olor de la gallinassa i renta la possible pàtina que hagin deixat en les vostres oïdes els brams dels cèrvols durant la “berrea”.
Meditació de Vila Joana
http://www.divshare.com/download/8470026-b43
Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure, sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat el van arrossegar, cansat i trist, amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.
En Verdaguer ha trobat la por de perdre aquesta llengua que és feta a mida de la poesia, aquesta llengua que li dec a ell, sòrdid home d’església, el meu Baudelaire sense “L’albatros”, primera alzina fosca cremada al foc d’aquest país difícil.
-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.
Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers. I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.
Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts. Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és, avui, la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats de sota la mirada impertorbable de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure, de pedra o bronze, en els escuts enormes presidint les façanes de l’estat.
El cos posat de front, el cap de rigorós perfil, les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt d’arrencar les entranyes.
Dominar sense dormir
.-Quin aire respiràveu, aus colossals amb urpes, per decidir el que en dèieu “Unitat de Destí”?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles. Que la vostra mirada ja no és ni severa, ni ferotge, ni rapinyaire.
Però, encara se sent aquella olor de corral, de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!
Joan Margarit
Poema inèdit, transcrit directament de la lectura que va fer ahir Joan Margarit a l'acte de la Diada al Parc de la Ciutadella.
L’estiu que aviat ens deixarà no ha estat gaire clement amb el món de les lletres. Primer va ser la polèmica veu de Baltasar Porcel la que va emmudir. Pocs dies després del solstici ens deixava en Lluís Serra i Pablo (Llullu) fill del bon amic Màrius Serra i protagonista de l’excel·lent llibre Quiet.
Despres va ser el professor Sabater Pi “pare” adoptiu de Floquet de neu. Antoni Rabinad autor de Memento Mori i llibreter de vell al mercat de Sant Antoni es va absentar de la mà del també escriptor i editor de Proa Isidor Cónsul.
Estiu d’absències, d’amargor i d’evidència de què caminem de bracet amb aquesta companya que és la mort.
Estiu d’articles als diaris on les ànimes pobres d’esperit han tornat a utilitzar aquell antic i suat recurs de redactar panegírics a major glòria del traspassat tot incloent-hi un passatge on recreen una conversa mantinguda amb el finat durant la qual aquell deixava anar elogis a dojo sobre l’obra o la personalitat del signant del tipus: “llavors en un apart, quan ningú no ens sentia em va dir: els teus llibres seran un dia lloats pel gran públic per la gran qualitat literària i per la mestria estilística amb què estan escrits”. I dit això el que signa prosegueix parlant de la gran amistat que l’unia amb el difunt.
És tan decebedor descobrir el llautó sota la lluentor del que hauria de ser or…
Passa el mateix amb el sentit de pertinença a un grup. La necessitat de formar part de la història d’un col.lectiu, de compartir històries comunes, ens fa fabular i autoenganyar-nos fins a l’extrem d’assegurar que vam ser presents en esdeveniments en els quals no hi vam participar.
Si tothom que assegura haver assistit a la manifestació de la primera diada de l’onze de setembre a Sant Boi de Llobregat hi hagués anat realment, el terme municipal hagués fet curt per enquivir-hi tanta gent.
Si a aquests mateixos manifestants els sumem els que diuen que van anar l’any següent (1977) a la que es va celebrar a Barcelona, ni el carrer Broadway de Manhattan que fa ratlla 25 quilòmetres hagués estat suficientment llarg per acollir aquella gernació.
Si tothom que jura i perjura haver corregut davant dels “grisos” durant els darrers anys de la dictadura ho hagués fet realment, el Ministeri de l’Interior encara estaria pagant hores extres als cossos antiavalots.
Un personatge de Brescia -que no té gaire cosa a fer, no ens enganyem- va comptabilitzar i mesurar totes les relíquies esparses pel món cristià que en teoria pertanyen a la Vera Creu. Si les unissim amb Super Glue la creu on va morir Jesús faria la mateixa alçada que les torres del WTC del districte financer de Nova York.
Quan les bases trontollen, quan els fonaments han rebut un sotrac o quan simplement necessitem crear-nos un personatge amb el qual conviure perquè el que arrosseguem sota la pell no ens agrada és molt comú recórrer a autobiografiar-nos i fer muntatges fotogràfics amb un Photoshop mental per tal d’afegir la nostra cara a un grup en una data concreta encara que en aquell moment fóssim a una altra banda de la qual probablement no podrem tornar mai per molt que ens hi esforcem.
La impostació en la veu amb registre informatiu que imprimien els periodistes de l’època i els topònims, noms d’institucions o de carrers encara castellanitzats ens dónen dades més fiables que aquell milió i mig d’assistens que amb els anys s’ha sabut que no van ser tants. Al final, el temps posa les coses, les dades i les persones al seu lloc i el que perdura és l’esperit i la veritat que cadascú atresora al seu interior.
Tu hi vas ser? Jo si.
Feliç diada!
