Castellano Català
Castellano Català "Escriure és escoltar el soroll del món" (Jean-Marie Gustave Le Clézio)
A la mateixa hora que el duet Millet-Montull entrava a declarar a la ciutat judicial i que Josep Maria Pelegrí deia que UNIÓ no tenia res a veure amb un finançament irregular (estrany concepte de coalició el d'en Pelegrí en desmarcar-se de les sigles dels seus companys CDC), la diputada popular Montserrat Nebrera posava a disposició del partit el seu escó i presentava la seva baixa com afiliada al Partit Popular a través d’una carta adreçada a Mariano Rajoy que ha fet pública a través de la premsa escrita i en declaracions a TV3 i a diverses emissores de ràdio.
A un any del congrés del seu partit, on li van deixar clar quin era el seu lloc, i a poc més de les properes autonòmiques, Nebrera —que va arribar al PPC de la mà del seu admirat Josep Piqué— ha mostrat una coherència digna de la intel.ligència que la precedeia.
Quan hom no hi està d’acord amb la línia que marca el teu partit sigui a nivell local, autonòmic o estatal el que ha de fer és renunciar a l’escó.
Ara bé cal puntualitzar:
1) Montse Nebrera ja sabia on es posava. Sabia que ella —igual que en Piqué— no passarien de ser cua de lleó a un partit com per exemple CIU i en canvi amb el seu currículum, els seus contactes i la seva vis escènica seria cap de ratolí en una formació com és el Partit Popular a Catalunya.
2) Amb l’actitud messiànica de salvapàtries i de tenir la clau per resoldre els enigmes de l’univers, ha declarat que ha anat a parlar amb diversos partits. Hem d’entendre que quan ha vist que no s’acomplien les seves expectatives ha anat a picar altres portes a veure qui l’acollia? Lleig, oi?
3) Acusa de sucursalista el seu partit i diu que no reconeix l’autoritat d’Alicia Sánchez Camacho com la cap visible i que les seves interlocucions han de ser únicament amb la cúpula del PP. Diuen veus molt autoritzades que a Madrid ningú no li ha agafat el telefon i que l’atac de banyes és de tal magnitud que ho focalitza contra la màxima representant del PP a Catalunya.
4) Afirma en declaracions a tots els mitjans de comunicació que la política a nivell autonòmic del PP no coincideix amb la seva manera de fer, que ella hagués optat per unes altres estratègies. Quin partit amb una mica de sentint comú i de força programàtica continuaria aixoplugant dins les seves files algú que escampa el seu desacord amb les decisions dels òrgans representatius? Potser la seva “dimissió” ha estat un “disc sol·licitat”?
5) I ens podriem arribar a preguntar: No se n’havia adonat fins ara? O hem de pensar que la plataforma d'ascensió que representa ser càrrec electe és massa llaminera per renunciar-ne? Hi ha algú capaç d'invertir i dedicar el temps que és càrrec electe a la seva promoció personal i a que es conegui el seu nom pensant en un sucós rendiment futur? Més lleig encara, oi? Quants casos deu haver-n’hi de semblants? Tenia algun tutor que la portes de la maneta? En Piqué? No! És massa llest per caure de quatre grapes en una “missió” que li hagués deixat les sabates plenes de fang.
6) Ara fa uns dies arribaven a les mans de qui suscriu les galerades d’un títol amb clares ressonàncies verdaguerianes En legítima defensa. L’autora és Montse Nebrera. El grup editorial que hi ha darrere sap fer anar molt i molt bé els fils d'això tan intangible del marquèting.
Vés que no hagi estat tot plegat una bonica interpretació del Minuetto e Finale con vibratto de la Pulcinella de Stravinsky amb l’orquestració i arranjaments de la pròpia Nebrera...
La 58ena edició del premi Planeta de novel.la (el segon premi literari més ben dotat econòmicament a nivell mundial després del Nobel) proclama com a guanyadora dels 600.000 euros l’asturiana Angeles Caso amb l’obra Contra el Viento.
Caso (que va ser una cara molt familiar en els informatius de RTVE en l’era Calviño-Miró dels 80) ja va resultar finalista del mateix premi l’any 1994 quan el va rebre Camilo José Cela per La Cruz de San Andrés . Després vindria l'acusació de plagi per part d'una escriptora que havia presentat a concurs una novel.la d’argument molt similar al que signava Cela i de la qual hi havia fragments pràcticament iguals.
Contra el viento ens dóna una mirada sobre els sentiments que experimenten dones immigrants que han d’abandonar les seves famílies per tenir cura de les dels primer món. Nens, ancians, llars propis que són substituïts pels d’altres i que acaben incorporant al seu àlbum de fotos de vida personal.
Interessant aquesta perspectiva, però també la que denuncia pràctiques que pateixen aquestes dones als seus països d’origen com l’abandonament imposat dels seu estudis, els matrimonis pactats, les lapidacions o l’ablació de clítoris i que un cop aquí per un fals respecte a les “seves cultures i tradicions” som incapaços de gestionar des de la legalitat i concienciar que una cosa és el folclore i altra molt diferent els drets humans.
Sabem del cert que a Santa Coloma darrere les mostres de color, de gatronomia i de danses que programen els col.lectius d’immigrants i que són la representació d’una creences, d’uns costums que acollim amb els braços oberts, també hi ha veus –de dones- silenciades per una por que no els permet expressar moltes d’aquestes injustícies. Caldrà posar fil a l’agulla...de fet ja hi som.
Tornem al Planeta. Durant el discurs d’agraiment que pronunciava Angeles Caso, el també escriptor i jurat del premi Planeta Pere Gimferrer, ha patit una lipotimia i ha hagut de ser traslladat en ambulància fins l’Hospital Clínic.
L’alcaldable per Barcelona i metge en actiu, Xavier Trias, que era entre els convidats, ha prestat els primers auxilis i sembla ser que la seva intervenció ha estat decisiva en l’atenció de l’afectat.
Veient actuar algú (a qui normalment sentim en declaracions sobre ordenances, infraestructures o seguretat ciutadana) en altre faceta molt més “mudana” i molt més humana em fa pensar en un polític que té una formació acadèmica i una professió que el lliga a la realitat social i que no el fa dependre de la política com a font d’ingressos.
Quants en podriem comptar del mateix perfil que s’hi dediquin per convicció, per compromís i per ideologia? Quants que no s’hagin professionalitzat dins la politica i no tinguin altre referent vital allà on tornar? Quants que no vegin la política com una “feina” remunerada o com a mitjà d’una ascensió social que per “motu propi” o per currículum no haguéssin assolit mai a la vida?
Amb els dits d’una mà, ja fariem? No diria tant…Siguem optimistes: Potser amb els de les dues.
El pitjor és que aquests de segona filera seran qui en un futur no gaire llunyà hauran d'intentar resoldre els veritables problemes que van més enllà d'anar fent encaixades de mans i cops a les espatlles per fer ressonar el rellotge d'or. Problemes que -com els de les dones que ja han quedat epigrafiats (ampliarem aquest tema, aviat) en el paràgrafs anteriors- són només la punta del iceberg i això és el que importa realment.
Malauradament no tenim gaire confiança en la capacitat de reacció davant d'una "lipotimia social" dels que només miren per la seu interès personal i no del col.lectiu (propi o forani) al qual representen.
El griots africans impregnats de saviesa canten a ritme de la kora un vell ensenyament:
"No arriba abans qui corre més.
No arriba més lluny qui més s'ensenya.
No té més salut qui viu aferrat com un paràsit a l'arbre que fa més ombra.
No serà més estimat aquell que es penja del poderós per escalar la gran muntanya.
Qui arribarà serà aquell que té la veritat, la rectitud i l'honestedat hostatjades a casa seva i té clar el lloc cap on va"
NB: L'enhorabona a Angeles Caso que, per cert, ja parlava d'Hipàtia d'Alexandria a "Las olvidadas" abans que Amenabar la posés de moda. Bon treball, Las olvidadas i molt vigent. Ja hi tornarem.
Si les mans fetes per l’art gastronòmic d’en Fermí Puig haguéssin tirat un pessic de pólvores narcotitzants a l’àpat que el Drolma servia avui en una sala del Majestic on es presentava el segon volum de les memòries del President Pujol demà no sortiria al carrer ni un sol diari, ni es podria veure o sentir cap informatiu.
El bo i millor del món periodístic hi era present per sentir primer al Director del grup 62 Fèlix Riera, parlant d’aquesta entrega que en fa dos de la trilogia total i després al protagonista: Jordi Pujol.
Riera ha definit les parts en què estan dividides les memòries utilitzat els temps verbals:
Si el primer volum arriba fins el 1980, respon al verb ÉSSER, Qui sóc? i parla de l’etapa de la formació personal, política i intel.lectual, aquest segon marca el final de cicle l’any 1993 i parla de FER, per això es titula “Temps de construir” i ve a contestar la famosa pregunta que li va formular al president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas “Què puc fer pel meu país?”
Després, amb una sala absolutament plena tot i que l’accés era molt restringit, Pujol ha iniciat el seu parlament, proper, planer, reflexiu amb aquell discurs que et fan tenir la certesa que ets davant no només d’un testimoni sino d’un dels protagonistes de la història recent del nostre país.
Poques persones tenen aquesta capacitat de convocatòria. Poques tenen la seva dimensió, en tots el sentits, també és cert.
Pujol no ha deixat res per verd: Per la moqueta del Majestic i regats per un vi esplèndid –català- han anat desfilant Múgica, el Rei i el 23-F, Suarez, Roca, Mas, Gonzalez (amb qui es va reunir a la casa de la família Duran Farell per explicar-li el fet diferencial català però que continua sense entedre-ho ni li agrada) Aznar (a qui ha qualificat de “Comte Duc d’Olivares del segle XXI, un castellano viejo però un home de paraula”, el darrer llibre de Cercas, que ha recomanat reiteradament, la frase “Pujol enano habla castellano” bramada pels militants del PP a les portes de Gènova abans de comprovar que no sumaven majoria i que va esdevenir en “Pujol, guaperas, habla como quieras” (por el interés te quiero Andrés) els records dels seus llibres anteriors mecanografiats “tu els vas passar a màquina te’n recordes, Marta?”, la seva obsessió per la fragmentació del nacionalisme català i per si el centre de gravetat ha d’estar aquí o a Madrid, Montilla, la desafecció, la crisi… i anècdotes, moltes anècdotes.
Com a bon cristià sap que la millor manera de mantenir l’atenció d’un auditori són les parabòles, els “exemplos” que ens mostra Don Juan Manuel a El Conde Lucanor et de Patronio,
Per això ens ha explicat que per determinar la qualitat de l’aigua del Ter preguntava a partir d’on es podien pescar truites o que el millor baròmetre per saber si som en temps de crisi és consultar un notari: si està registrant crèdits personals o venent solars, mala cosa, si, en canvi, està registrant societats oli en un llum.
Les més sucoses:
A un any de les autonòmiques va fer avisar el responsable d’obres del túnel de Bracons i li va dir: “perfora com si t’hi anés la vida, perquè si aquests formen tripartit la gent de la comarca es queda sense túnel”
La molt coneguda del barri de les Oliveres de la nostra ciutat quan l’any 1980 un grup de veïns indignats, decebuts i irats contra el govern municipal per un tema d’habitatges van pensar que tant responsable dels seus mals era l’alcalde com el president de la Generalitat i van apedregar el cotxe oficial durant una visita.
Quan el xòfer va arrencar i el guarda de cos va blocar les portes, Pujol els va fer girar cua, va fer obrir, va baixar i s’hi va acarar “no per fer el fatxenda” diu “sino perquè no es pot apedregar el cotxe ni la persona que representa l’òrgan sobirà de govern d’un país”. Asseguren els testimonis que hi éren que els que cridaven van emmudir i que van poder dialogar. La fotografia de l’interior ho corrobora. Aquest fet queda recollit a la pàgina 38 dins el capítol “No llancem les engrunes” I com no, després que ningú es veiés amb cor (per no utilitzar una altra expressió) algú ha dit amb la boca petita com li havia afectat el “cas Millet”.
El President Pujol fa anys que corre món. És gat vell, però no ha defugit ni ha tirat de l’ “això avui no toca”. Ans al contrari. No ha esmentat les donacions a la Fundació Trias Fargas, però si que ha parlat del nepotisme i de les pràctiques tan habituals de col.locar el cosí, la filla, l’amiga o el germà. De crear clans amb suposat poder els fils del qual mouen entre dos o tres de manera que els noms que figuren sobre un paper, són això, figurants, titelles de drap que estan allà per fer gruix i donar sentit a la maniobra per a la qual han estat triats. I exemples de mala fe, de mala praxis i de capciositat i de cretinisme patològic, en tenim a grapats, a fora i a casa.
I per acabar amb el cas Millet ha confessat que li provocava “dolor” que “no cal tenir cap consideració amb qui ha fet coses mal fetes” (genial la frase i el contigut, digne de reflexió) però que “convé que a Catalunya no ens quedem amb la idea de què tot funciona malament”.
Llavors -tot referint-se al judici de l’exprimer ministre francès Dominique de Villepin pel cas Clearstream- ha pronunciat la frase que vaticino que serà un dels titulars i destacats de la premsa de demà: “La “grandeur de la France” no quedarà afectada pel judici igual que no ho ha de quedar la moral de Catalunya pel cas Millet tot i ser un país petit”.
Un gran home petit, aquest Pujol.
