Castellano Català
Castellano Català "Escriure és escoltar el soroll del món" (Jean-Marie Gustave Le Clézio)
Si les mans fetes per l’art gastronòmic d’en Fermí Puig haguéssin tirat un pessic de pólvores narcotitzants a l’àpat que el Drolma servia avui en una sala del Majestic on es presentava el segon volum de les memòries del President Pujol demà no sortiria al carrer ni un sol diari, ni es podria veure o sentir cap informatiu.
El bo i millor del món periodístic hi era present per sentir primer al Director del grup 62 Fèlix Riera, parlant d’aquesta entrega que en fa dos de la trilogia total i després al protagonista: Jordi Pujol.
Riera ha definit les parts en què estan dividides les memòries utilitzat els temps verbals:
Si el primer volum arriba fins el 1980, respon al verb ÉSSER, Qui sóc? i parla de l’etapa de la formació personal, política i intel.lectual, aquest segon marca el final de cicle l’any 1993 i parla de FER, per això es titula “Temps de construir” i ve a contestar la famosa pregunta que li va formular al president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas “Què puc fer pel meu país?”
Després, amb una sala absolutament plena tot i que l’accés era molt restringit, Pujol ha iniciat el seu parlament, proper, planer, reflexiu amb aquell discurs que et fan tenir la certesa que ets davant no només d’un testimoni sino d’un dels protagonistes de la història recent del nostre país.
Poques persones tenen aquesta capacitat de convocatòria. Poques tenen la seva dimensió, en tots el sentits, també és cert.
Pujol no ha deixat res per verd: Per la moqueta del Majestic i regats per un vi esplèndid –català- han anat desfilant Múgica, el Rei i el 23-F, Suarez, Roca, Mas, Gonzalez (amb qui es va reunir a la casa de la família Duran Farell per explicar-li el fet diferencial català però que continua sense entedre-ho ni li agrada) Aznar (a qui ha qualificat de “Comte Duc d’Olivares del segle XXI, un castellano viejo però un home de paraula”, el darrer llibre de Cercas, que ha recomanat reiteradament, la frase “Pujol enano habla castellano” bramada pels militants del PP a les portes de Gènova abans de comprovar que no sumaven majoria i que va esdevenir en “Pujol, guaperas, habla como quieras” (por el interés te quiero Andrés) els records dels seus llibres anteriors mecanografiats “tu els vas passar a màquina te’n recordes, Marta?”, la seva obsessió per la fragmentació del nacionalisme català i per si el centre de gravetat ha d’estar aquí o a Madrid, Montilla, la desafecció, la crisi… i anècdotes, moltes anècdotes.
Com a bon cristià sap que la millor manera de mantenir l’atenció d’un auditori són les parabòles, els “exemplos” que ens mostra Don Juan Manuel a El Conde Lucanor et de Patronio,
Per això ens ha explicat que per determinar la qualitat de l’aigua del Ter preguntava a partir d’on es podien pescar truites o que el millor baròmetre per saber si som en temps de crisi és consultar un notari: si està registrant crèdits personals o venent solars, mala cosa, si, en canvi, està registrant societats oli en un llum.
Les més sucoses:
A un any de les autonòmiques va fer avisar el responsable d’obres del túnel de Bracons i li va dir: “perfora com si t’hi anés la vida, perquè si aquests formen tripartit la gent de la comarca es queda sense túnel”
La molt coneguda del barri de les Oliveres de la nostra ciutat quan l’any 1980 un grup de veïns indignats, decebuts i irats contra el govern municipal per un tema d’habitatges van pensar que tant responsable dels seus mals era l’alcalde com el president de la Generalitat i van apedregar el cotxe oficial durant una visita.
Quan el xòfer va arrencar i el guarda de cos va blocar les portes, Pujol els va fer girar cua, va fer obrir, va baixar i s’hi va acarar “no per fer el fatxenda” diu “sino perquè no es pot apedregar el cotxe ni la persona que representa l’òrgan sobirà de govern d’un país”. Asseguren els testimonis que hi éren que els que cridaven van emmudir i que van poder dialogar. La fotografia de l’interior ho corrobora. Aquest fet queda recollit a la pàgina 38 dins el capítol “No llancem les engrunes” I com no, després que ningú es veiés amb cor (per no utilitzar una altra expressió) algú ha dit amb la boca petita com li havia afectat el “cas Millet”.
El President Pujol fa anys que corre món. És gat vell, però no ha defugit ni ha tirat de l’ “això avui no toca”. Ans al contrari. No ha esmentat les donacions a la Fundació Trias Fargas, però si que ha parlat del nepotisme i de les pràctiques tan habituals de col.locar el cosí, la filla, l’amiga o el germà. De crear clans amb suposat poder els fils del qual mouen entre dos o tres de manera que els noms que figuren sobre un paper, són això, figurants, titelles de drap que estan allà per fer gruix i donar sentit a la maniobra per a la qual han estat triats. I exemples de mala fe, de mala praxis i de capciositat i de cretinisme patològic, en tenim a grapats, a fora i a casa.
I per acabar amb el cas Millet ha confessat que li provocava “dolor” que “no cal tenir cap consideració amb qui ha fet coses mal fetes” (genial la frase i el contigut, digne de reflexió) però que “convé que a Catalunya no ens quedem amb la idea de què tot funciona malament”.
Llavors -tot referint-se al judici de l’exprimer ministre francès Dominique de Villepin pel cas Clearstream- ha pronunciat la frase que vaticino que serà un dels titulars i destacats de la premsa de demà: “La “grandeur de la France” no quedarà afectada pel judici igual que no ho ha de quedar la moral de Catalunya pel cas Millet tot i ser un país petit”.
Un gran home petit, aquest Pujol.
Los comentarios están cerrados para esta anotación
