El soroll del món (emmudit)

En defensa pròpia

A la mateixa hora que el duet Millet-Montull entrava a declarar a la ciutat judicial i que Josep Maria Pelegrí deia que UNIÓ no tenia res a veure amb un finançament irregular (estrany concepte de coalició el d'en Pelegrí en desmarcar-se de les sigles dels seus companys CDC), la diputada popular Montserrat Nebrera posava a disposició del partit el seu escó i presentava la seva baixa com afiliada al Partit Popular a través d’una carta adreçada a Mariano Rajoy que ha fet pública a través de la premsa escrita i en declaracions a TV3 i a diverses emissores de ràdio.  

A un any del congrés del seu partit, on li van deixar clar quin era el seu lloc, i a poc més de les properes autonòmiques, Nebrera —que va arribar al PPC de la mà del seu admirat Josep Piqué— ha mostrat una coherència digna de la intel.ligència que la precedeia.  

Quan hom no hi està d’acord amb la línia que marca el teu partit sigui a nivell local, autonòmic o estatal el que ha de fer és renunciar a l’escó.

Ara bé cal puntualitzar:    

1)     Montse Nebrera ja sabia on es posava. Sabia que ella —igual que en Piqué— no passarien de ser cua de lleó a un partit com per exemple CIU i en canvi amb el seu currículum, els seus contactes i la seva vis escènica seria cap de ratolí en una formació com és el Partit Popular a Catalunya.

 2)     Amb l’actitud messiànica de salvapàtries i de tenir la clau per resoldre els enigmes de l’univers, ha declarat que ha anat a parlar amb diversos partits. Hem d’entendre que quan ha vist que no s’acomplien les seves expectatives  ha anat a picar altres portes a veure qui l’acollia? Lleig, oi?  

3)     Acusa de sucursalista el seu partit i diu que no reconeix l’autoritat d’Alicia Sánchez Camacho com la cap visible i que les seves interlocucions han de ser únicament amb la cúpula del PP. Diuen veus molt autoritzades que a Madrid ningú no li ha agafat el telefon i que l’atac de banyes és de tal magnitud que ho focalitza contra la màxima representant del PP a Catalunya. 

4)     Afirma en declaracions a tots els mitjans de comunicació que la política a nivell autonòmic del PP no coincideix amb la seva manera de fer, que ella hagués optat per unes altres estratègies. Quin partit amb una mica de sentint comú i de força programàtica continuaria aixoplugant dins les seves files algú que escampa el seu desacord amb les decisions dels òrgans representatius? Potser la seva “dimissió” ha estat un “disc sol·licitat”?  

5)     I ens podriem arribar a preguntar: No se n’havia adonat fins ara? O hem de pensar que la plataforma d'ascensió que representa ser càrrec electe és massa llaminera per renunciar-ne? Hi ha algú capaç d'invertir i dedicar el temps que és càrrec electe a la seva promoció personal i a que es conegui el seu nom pensant en un sucós rendiment futur? Més lleig encara, oi? Quants casos deu haver-n’hi de semblants? Tenia algun tutor que la portes de la maneta? En Piqué? No! És massa llest per caure de quatre grapes en una “missió” que li hagués deixat les sabates plenes de fang.  

6)     Ara fa uns dies arribaven a les mans de qui suscriu les galerades d’un títol amb clares ressonàncies verdaguerianes En legítima defensa. L’autora és Montse Nebrera. El grup editorial que hi ha darrere sap fer anar molt i molt bé els fils d'això tan intangible del marquèting.

Vés que no hagi estat tot plegat una bonica interpretació del Minuetto e Finale con vibratto de la Pulcinella de Stravinsky amb l’orquestració i arranjaments de la pròpia Nebrera...