Tothom ha errat algun cop a la vida. I probablement ha pagat un preu molt alt pel seu error. Una decissió que afavoria algú que després ens ha traït...Estendre la mà per ajudar a algú altre que s’havia despenjat i que estira de tu intentant que t’estimbis en el seu abisme...  

Molts personatges il·lustres van cometre errors i se’n va sortir de manera més que digna.

Ara bé, de perfils de fracassats n’hi ha molts. Un petit tastet, per si sabeu d’algú que respongui al retrat... 

Individuos cuyo único denominador común es el fracaso (escolar, familiar, laboral) y que se aglutinan en colectivos para hacer un frente contra la sociedad que “les ha maltratado”.

Así nace una banda o “pandilla”. Ése es el primer paso. El segundo es buscar un enemigo reconocible para ponerle cara y ojos a su “infortunio”. Puede ser alguien que les obstaculiza su supuesto ascenso social o que intercepta la difusión de su imagen pública. Puede ser alguien que les obliga a cumplir unas normas... 

No hay cosa que una más que un objetivo común contra el que luchar, ya que estos individuos analizados independientemente no tienen afinidades culturales, ni aficiones semejantes, ni orígenes sociales parecidos, ni estudios similares... sólo les une el enemigo común.

Suelen ser personas que han padecido un “shock” emocional, un revés en sus propósitos personales o proyectos profesionales, que han visto truncada su carrera por la aparición de terceros que los han desbancado, que tienen deudas pendientes con particulares o con la justicia por negocios mal enfocados, que tienen problemas para relacionarse socialmente o que simplemente han fracasado en su relación de pareja y que su “ser” cobra razón en el momento en que se enfrentan con agresividad a otros.

Viven abocados al victimismo y cuando toman concìencia de su problema intentan superarlo desde técnicas de autoayuda —que se acaban convirtiendo en técnicas de autoengaño— porque al final suelen logran abrirse una ventana al exterior gracias a la actividad que generan desde el enojo. Ese es su motor.

Por decirlo de otra forma solo “son” en tanto que están “en contra de” y se activan a través de las señales que interpretan que les envía el “enemigo”.

Estos ítems son los que definen a las bandas juveniles pero también a otro tipo de grupos que tienden redes de complicidad entre los individuos que los integran como son las señas identitarias (logos, un “look” diferencial de tribu...) y que muestran a los demás a través de cualquier plataforma que tengan a mano.  

De manera aislada son incapaces de actuar. Es el sentimiento de pertenencia a un determinado colectivo lo que les hacer sentirse fuertes. Por eso buscan constantemente el asentimiento del resto de la tribu y así reforzar sus vínculos. 

De ahí que corran emails advirtiendo de la arbitrariedad con que actúan algunos de estos colectivos. ¿Conocen ese que nos alerta de que no demos las luces de aviso si vemos que un coche circula con los faros apagados porque es la señal que esperan sus ocupantes para atacarnos? 

Michael Moore ya tiene material para la siguiente película. 

A tots els altres, no deixeu de llegir El libro de los fracasos heroicos. Continueu segons el camí que us marqui el vostre sentit comú. Les bandes juvenils acaben ballant pels terrats o a les escales d'incendi i, sempre, barallades entre elles com les de West Side Story.

LA BARBACOA 

Han asistido alguna vez a una chuletada? Coloquen su cámara cenital y observen: los que no doblan la espalda a la hora de cargar la leña o prender el fuego, los que se atrincheran tras las latas de cerveza o del mate y a base de gracietas van pasando el rato picoteando los pasaganas que van sirviendo los anfitriones y los —sobretodo “las”— que van disponiendo la mesa. Mis preferidos: los que aparecen como la Cleopatra de Asterix (de forma inesperada y sin saber de donde ha salido) cuando el cuadril se brasea sobre las parrillas y el aroma de la carne a punto de ser degustada les llega a las fosas nasales. Sé que aquí a eso se le llama “tocar cuixa”. En Argentina les llamamos advenedizos, medradores y cosas peores.

A un any del congrés del seu partit, on li van deixar clar quin era el seu lloc, i a poc més de les properes autonòmiques, Nebrera —que va arribar al PPC de la mà del seu admirat Josep Piqué— ha mostrat una coherència digna de la intel.ligència que la precedeia.  

Quan hom no hi està d’acord amb la línia que marca el teu partit sigui a nivell local, autonòmic o estatal el que ha de fer és renunciar a l’escó.

Ara bé cal puntualitzar:    

1)     Montse Nebrera ja sabia on es posava. Sabia que ella —igual que en Piqué— no passarien de ser cua de lleó a un partit com per exemple CIU i en canvi amb el seu currículum, els seus contactes i la seva vis escènica seria cap de ratolí en una formació com és el Partit Popular a Catalunya.

 2)     Amb l’actitud messiànica de salvapàtries i de tenir la clau per resoldre els enigmes de l’univers, ha declarat que ha anat a parlar amb diversos partits. Hem d’entendre que quan ha vist que no s’acomplien les seves expectatives  ha anat a picar altres portes a veure qui l’acollia? Lleig, oi?  

3)     Acusa de sucursalista el seu partit i diu que no reconeix l’autoritat d’Alicia Sánchez Camacho com la cap visible i que les seves interlocucions han de ser únicament amb la cúpula del PP. Diuen veus molt autoritzades que a Madrid ningú no li ha agafat el telefon i que l’atac de banyes és de tal magnitud que ho focalitza contra la màxima representant del PP a Catalunya. 

4)     Afirma en declaracions a tots els mitjans de comunicació que la política a nivell autonòmic del PP no coincideix amb la seva manera de fer, que ella hagués optat per unes altres estratègies. Quin partit amb una mica de sentint comú i de força programàtica continuaria aixoplugant dins les seves files algú que escampa el seu desacord amb les decisions dels òrgans representatius? Potser la seva “dimissió” ha estat un “disc sol·licitat”?  

5)     I ens podriem arribar a preguntar: No se n’havia adonat fins ara? O hem de pensar que la plataforma d'ascensió que representa ser càrrec electe és massa llaminera per renunciar-ne? Hi ha algú capaç d'invertir i dedicar el temps que és càrrec electe a la seva promoció personal i a que es conegui el seu nom pensant en un sucós rendiment futur? Més lleig encara, oi? Quants casos deu haver-n’hi de semblants? Tenia algun tutor que la portes de la maneta? En Piqué? No! És massa llest per caure de quatre grapes en una “missió” que li hagués deixat les sabates plenes de fang.  

6)     Ara fa uns dies arribaven a les mans de qui suscriu les galerades d’un títol amb clares ressonàncies verdaguerianes En legítima defensa. L’autora és Montse Nebrera. El grup editorial que hi ha darrere sap fer anar molt i molt bé els fils d'això tan intangible del marquèting.

Vés que no hagi estat tot plegat una bonica interpretació del Minuetto e Finale con vibratto de la Pulcinella de Stravinsky amb l’orquestració i arranjaments de la pròpia Nebrera...  

Caso (que va ser una cara molt familiar en els informatius de RTVE en l’era Calviño-Miró dels 80) ja va resultar finalista del mateix premi l’any 1994 quan el va rebre Camilo José Cela per La Cruz de San Andrés . Després vindria l'acusació de plagi per part d'una escriptora que havia presentat a concurs una novel.la d’argument molt similar al que signava Cela i de la qual hi havia fragments pràcticament iguals.  

Contra el viento ens dóna una mirada sobre els sentiments que experimenten dones immigrants que han d’abandonar les seves famílies per tenir cura de les dels primer món. Nens, ancians, llars propis que són substituïts pels d’altres i que acaben incorporant al seu àlbum de fotos de vida personal.

Interessant aquesta perspectiva, però també la que denuncia pràctiques que pateixen aquestes dones als seus països d’origen com l’abandonament imposat dels seu estudis, els matrimonis pactats, les lapidacions o l’ablació de clítoris i que un cop aquí per un fals respecte a les “seves cultures i tradicions” som incapaços de gestionar des de la legalitat i concienciar que una cosa és el folclore i altra molt diferent els drets humans. 

Sabem del cert que a Santa Coloma darrere les mostres de color, de gatronomia i de danses que programen els col.lectius d’immigrants i que són la representació d’una creences, d’uns costums que acollim amb els braços oberts, també hi ha veus –de dones- silenciades per una por que no els permet expressar moltes d’aquestes injustícies. Caldrà posar fil a l’agulla...de fet ja hi som. 

Tornem al Planeta. Durant el discurs d’agraiment que pronunciava Angeles Caso, el també escriptor i jurat del premi Planeta Pere Gimferrer, ha patit una lipotimia i ha hagut de ser traslladat en ambulància fins l’Hospital Clínic.  

L’alcaldable per Barcelona i metge en actiu, Xavier Trias, que era entre els convidats, ha prestat els primers auxilis i sembla ser que la seva intervenció ha estat decisiva en l’atenció de l’afectat.

Veient actuar algú (a qui normalment sentim en declaracions sobre ordenances, infraestructures o seguretat ciutadana) en altre faceta molt més “mudana” i molt més humana em fa pensar en un polític que té una formació acadèmica i una professió que el lliga a la realitat social i que no el fa dependre de la política com a font d’ingressos.  

Quants en podriem comptar del mateix perfil que s’hi dediquin per convicció, per compromís i per ideologia? Quants que no s’hagin professionalitzat dins la politica i no tinguin altre referent vital allà on tornar? Quants que no vegin la política com una “feina” remunerada o com a mitjà d’una ascensió social que per “motu propi” o per currículum no haguéssin assolit mai a la vida?   

Amb els dits d’una mà, ja fariem? No diria tant…Siguem optimistes: Potser amb els de les dues.

El pitjor és que aquests de segona filera seran qui en un futur no gaire llunyà hauran d'intentar resoldre els veritables problemes que van més enllà d'anar fent encaixades de mans i cops a les espatlles per fer ressonar el rellotge d'or. Problemes que -com els de les dones que ja han quedat epigrafiats (ampliarem aquest tema, aviat) en el paràgrafs anteriors- són només la punta del iceberg i això és el que importa realment.

Malauradament no tenim gaire confiança en la capacitat de reacció davant d'una "lipotimia social" dels que només miren per la seu interès personal i no del col.lectiu (propi o forani) al qual representen.

El griots africans impregnats de saviesa canten a ritme de la kora un vell ensenyament: 

"No arriba abans qui corre més.

 No arriba més lluny qui més s'ensenya.

No té més  salut qui viu aferrat com un paràsit a l'arbre que fa més ombra. 

No serà més estimat aquell que es penja del poderós per escalar la gran muntanya.

 

Qui arribarà serà  aquell que té la veritat, la rectitud i l'honestedat hostatjades a casa seva i té clar el lloc cap on va"

NB: L'enhorabona a Angeles Caso que, per cert,  ja parlava d'Hipàtia d'Alexandria a "Las olvidadas" abans que Amenabar la posés de moda. Bon treball, Las olvidadas i molt vigent. Ja hi tornarem.

El bo i millor del món periodístic hi era present per sentir primer al Director del grup 62 Fèlix Riera, parlant d’aquesta entrega que en fa dos de la trilogia total i després al protagonista: Jordi Pujol.  

Riera ha definit les parts en què estan dividides les memòries utilitzat els temps verbals: 

Per fer mèrits, els cortesans, servils i obsequiosos que esperaven obtenir els seus favors, sempre s’hi acostaven fent el coix. I tots els habitants i servents de palau des de l’avantsala fins la zona de servei anaven coixos.

Tot i això, un genitlhome, a qui ningú havia advertit dels estranys costums de la cort, caminava sense coixejar.   L’home va passar pel costat del rei més dret que una vara de medir.  

A la gran sala del tron  tots els presents, des dels macers fins els alabarders passant pels cortesans, se’n reien d’amagat. Tots, llevat del rei que es va enfurismar de valent. 

 —      Gentilhome! Què vol dir això? —Va increpar a l’home imprudent el rei— M’ha semblat que no coixegeu! 

 —      Us equivoqueu, senyor —respongué el gentilhome— Creieu-me. Tinc els peus tan adolorits per la feina i les treptitjades que pateixo de tots els vostres cortesans que el que em passa… és que en coixejo de tots dos!   

Agafat en préstec del folclorista francès Gustave Nadaud (1820-1893) i aplicable a qualsevol situació. Pose’m pel cas… un plenari municipal?

Si les pluges torrencials que prediu el Meteocat (aquest encara ho és de “cat” no com el full informatiu municipal que ja ha passat a complaure els tertulians de Jimenez Losantos), doncs això que si les tempestes no fan aparició en escena, demà ja podem posar els geranis als balcons, el clavell al “canalillo” i el barret de “rejoneador” i disposar-nos a rebre el nostre pla Marshall particular, perquè ens visita el conseller de Medi ambient i habitatge de la Generalitat de Catalunya.   

Què se n’ha fet d’aquell alcalde amable, paradigmàtic i estimat per propis i foranis? Ja sap on ve? El gabinet de protocol de la conselleria no l’ha advertit?

Ell que és un defensor a ultrança de l’habitatge de promoció pública es deixarà fotografiar amb una de les obres que representen el paradigma de l’especulació amb un percentatge de vivenda de renda lliure que pràcticament triplica la protegida? No hi havia res més per inaugurar que fos més correcte políticament? No sé... un carril de les pistes de can Zam, un ascensor de la L-9... Ah no, que això no és habitatge públic! I el Cúbics, ho és?

Benvolgut Baltasar et refresco un post amb proposta per la jornada inaugural i com diria el mestre de Verges “No abarateixis el somni”

Aquesta setmana hem llegit a la premsa gratuïta, la notícia sobre Cúbics, el més gran projecte urbà colomenc de les darreres dècades.

Aquests rotatius sense cost, que trobem bàsicament als seients o les papereres del metro, a les consultes mèdiques, a les immobiliàries i a sobre de les neveres de gelats i dels dispensadors de tabac dels bars es solen fer ressò dels comunicats que els passen els gabinets de premsa dels ajuntaments, que són aquelles corretges de transmissió de la voluntat dels governants tan proclius a celebrar inauguracions de trams o col.locació de primeres pedres. 

Més endavant ja vindran els preceptius encartats que tan malmeten l’erari públic i que trobarem dins els rotatius de més tirada. De moment ens conformem amb la bonica recreació en foto virtual que ens mostra com quedarà allò que encara no està construÏt.

La informació però és un micro-espai publicitari de l’empresa constructora, en tota regla que un lector crític i format descobrirà ràpidament. 

En lloc de donar informacions d’interès a qui no conegui Santa Coloma, —com la ubicació d’aquest complex que inclourà l’edifici més alt del municipi— el que apareix de forma més notòria és el telefon i la web de la promotora per si algú està interessat a demanar informació i que no reproduiré de nou aquí per raons òbvies. La corretja de transmissió s’ha d’acabar on s’ha d’acabar.

A l’article ens dónen altres continguts, no penseu… ens diuen que és un premi FAD. 

Amb l’arquitectura i el disseny sigui industrial, d’interiors o tèxtil es dóna un fenomen molt curiós: les tendències.

En un mateix any veiem que els models d’automòbil de diferents firmes tenen semblances en la línia de la carrosseria o en els elements de l’habitacle.

En el món de la costura un consell d’experts del món de la comunicació, del periodisme i de la sociologia decideixen amb dos anys d’anticipació els colors que portarem a la roba o si durem sandàlies com les dels soldats romans de l’Astèrix.

Daniel Estulin, el rei de la conspiranoia, diria que darrere de tot hi ha el Club Bilderberg, però qui suscriu no es pronuncia al respecte. 

Podriem deduir que David Chipperfield i Fermín Vázquez autors del projecte arquitectònic de la Ciutat judicial de Barcelona i els germans Terradas i Eduardo Souto de Moura creadors de Cúbics han rebut les mateixes influències que els han fet dissenyar dos complexos pràcticament iguals? 

Si tracem un eix de simetria imaginari al bell mig de Barcelona tindrem a banda i banda (Llobregat i Besós) les dues entrades a la gran urbs ornamentades per això que els francesos a Paris fan amb els Arcs de triomf (per cert, el de la Defènse és la coronació del deliri chauvinista). I em pregunto:

Stulin es preguntaria: I si algun esperit imbuït de la febre metropolitana volgués que L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet esdevinguessin les portes d’entrada a la Gran Barcelona amb aquesta mena de ruscos que veiem créixer dia a dia al Parc Europa? 

Els extrarradis (abans suburbis) de les grans ciutats (en temps dels alcaldes Porcioles, Viola, Massó, Socias Humbert i fins i tot de l’actual president de Caixa Catalunya, Narcís Serra) han estat tradicionalment els llocs on els premiats amb el FAD podien veure com es materialitzaven els seus projectes. Era part del premi.

Al barri de la Marina (abans Zona Franca sense ser-ho) la topominia popular rebateja els noms solemnes amb que els creadors treuen de fonts les seves obres i se les acaba coneixent com El Convent per la forma de les finestres o La Pantera rosa pel color de la façana, per posar dos exemples.

Santa Coloma no s’en escapa. La zona enjardinada que abans fora el cemetiri vell (i que algú amb molt poc coneixement de català va anomenar Jardins -en plural- d’Ernest Lluch) ha sucumbit a un nom horrorós: “El parque los muertos”, així tal com sona, sense la preposició "de", la plaça Manelic "la del borreguito" ...

Què passarà doncs amb el nom Cúbics? Quallarà tal qual? Li canviarem la S per una X final i li direm CúbiX per emulació al futurista nom de Màtrix? L’acabarem coneixent com EL RATLLADOR per la forma de mandolina pel formatge o de ratllador de verdures que té? 

Els consistoris de majoria socilista es van fer famosos en els 80 gràcies a les places dures, el paradigma de les quals és la del Països Catalans davant de l’estació de Sants. Ara la tendència són els cubs amb finestretes d’un gust dubtós i d’un eclecticisme uniformitzador del tot avorrit que ja ha deixat testimonis lamentables en la reconstrucció (ells en diuen “esponjament”) de barris com el raval barceloní.

Ara Santa Coloma esdevé ciutat acollidora i pren el testimoni dels suburbis barcelonins on ja no queda lloc per les provetes i es converteix en banc de proves en l’àmbit de l’arquitectura com ho és i ho serà en altres experiments demogràfics, urbanístics i de mobilitat que veurem prendre forma a Can Zam ben aviat. Us imagineu quin gran aparcament "disuassori" sortiria al costat de la Damm i a tocar de l'estació de la L-9 amb què donar servei servil a la gran Barcelona? Quin gran "tanto" per un alcalde de la primera corona metropolitana!!!!

Donats com som en aquest país a celebrar les coses amb castells de focs i una bona dosi de traca final, m’imagino que l’ajuntament de la nostra ciutat creara una “Comissió de festes d’inauguració del Cúbics” i em permeto humilment una sèrie de suggeriments gratuïts per aquella gloriosa jornada (convida la casa).

1) Els dos gratacels que s’alçaran a banda i banda podrien ser les xanques d’una immensa escultura a l’estil del Colós de Rodes. Així podriem allargar el projecte durant uns anys fins que algun escultor amic la tingués feta. 

2) El número central de l’espectacle de circ podria ser que un funambulista travessés des de l’edifici de l’antic escorxador al de l’altra banda del Parc Europa. El convidat podria ser Phillipe Petit que ara està en plena promoció de la pel·líula Man on Wire. El semaler (no busqueu accepcions que no toquen) que duria el funambulista hauria de sostenir a cada un dels dos extrems sengles arxivadors amb els pressupostos municipals per donar-li un toc de performance "modernilla" (La metàfora està servida) 

3) I si ho volem fer encara més vistós l’autoritat encarregada de tallar la cinta podria descendir en parapent des del Turó del Pollo i amb una gran cisalla tallaria el cable (un cop el funambulista hagués arribat a l’altra banda, és clar) com es feia amb les cintes que inauguraven pantans. 

4) Si Demetri surt fugint com va passar a Rodes i no trobem escultor amic podem demanar-li a l’actual acalde de la ciutat grega, el senyor Hatzis Hatziefthimiou, que ens passi la targeta de Gert Hof. El creador alemany ha de reconstruir la que va ser una de les set meravelles del món antic que media 30 metres d’alçada però l’ha de fer d’una mida que vagi dels 60 al 100 metres.  

S’equivoca l’alcade Hatzierfthimiou pensant que s’en surt millor qui la té més llarga? La resposta la trobareu a les matinades dels canals de televisió locals i els videos del Jes-extender.

Aquí de moment ens conformarien amb Phillipe Petit.

A no ser que optem per la insubmissió fiscal, els catalans haurem de continuar pagant allò del qual n'estan exempts gran part dels altres fills de la gran Espanya.

La iniciativa abanderada pel grup de CIU per eliminar la taxa de l'impost de successions entre familiars directes va ser rebutjada al Congrés dels Diputats el mateix dia que Solbes sortia per la porta que dóna a la Carrera de San Jerònimo. 

Ai que en som de beneits... en època de crisi com podem pretendre que el govern central prescindeixi del seu principal nodridor d’actius?

I parlant de crisi: novetat editorial! Un llibre de Francesc Cabana que sempre és motiu de celebració. 

Docte i alhora divulgatiu Cabana ens ha explicat a través de l’assaig i de la novel·la la història econòmica de Catalunya, sobretot la dels darrers cent anys.

Ara ho fa amb les claus de la crisi econòmica centrada al Principat.  Una coberta en blanc i negre amb les siluetes de moltes, moltíssimes grues. De la més centrada en penja una senyera.

Títol: La cultura de la cobdícia. Edita Pòrtic i les 125 pàgines fan de bon llegir a través d’exemples concrets, d’anècdotes i dades acumulades durant anys.

Dades processades i analitzades per algú que sí que en sap d’economia. Sens dubte la figura de Francesc Cabana emergeix per sobre de tots els que ara s’apugen al carro del saber econòmic amb recursos tan previsibles com citar Keynes cada dos frases o dir que es van formar a l’ombra dels ensenyaments de Malthus, Pareto o Locke. Quant ens falta encara, companys…! 

Si tirem de la nostra vena jesuïta i continuem rebent estopa amb la cara de qui a sobre està content... doncs miri, cadascú se les haurà amb els seus gustos masoquistes.

Si per contra aprenem de les faules portugueses com aquesta de Gonçalo M.Tavares (de qui Saramago va dir que no tenia dret a escriure tan bé amb només 35 anys) titolada El Gatet, potser encara serem a temps de fer sentir una veu maltractada durant segles que arribi a qui només ens veu com la caixa on es guarda el canvi. 

 “Hi havia un gatet que cada dia, arribat el capvespre s’acostava al seu amo i li llepava les sabates amb la seva llengua minúscula.

Un dia, després de superar la seva timidesa i certa precaució higiènica, l’home va decidir descalçar-se per comprovar si el gat li llepava els peus com ho feia amb les sabates.

Va ser llavors quan el tigre, que portava anys disfressat de gat, va decidir que havia arribat el seu moment i, en lloc de llepar, va menjar” 

(Gonçalo M. Tavares. El Sr. Brecht  -  O bairro)

 Bon profit, gatet!

Com fan els bons cuiners convé deixar macerar qualsevol espectacle ens admiri o ens provoqui perplexitat i/o conmiseració.

Tot fent una mirada enrere per veure què ens ha deixat la Diada, el “pòster” que hauriem de penjar a la paret si fóssim adolescents dels anys 70 seria una convocatòria als diaris feta des de les institucions catalanes on no apareix la senyera (¿?)

Tenint en compte que aquestes institucions estan liderades per un tripartit que escenifica les seves “performances" com si fossin les ”Supremes" no és d'estranyar qualsevol extravagància d'aquesta magnitud.

Al pòster li hauriem d'afegir una polèmica sobre l’antisemitisme i el pro palestinisme (Noah qui t’ho havia de dir...) i una nomenclatura que converteix la Diada Nacional de Catalunya en la festa de la capitalitat mediterrània o una “patotxada” semblant.

En la seva línia, vaja…

Afortunadament queden veus més sensates que (com passa amb l’oli que sempre sura per damunt l’aigua) retronen amb la força que atorga la honestedad, la honradesa i que ho fan amb valentia i amb coneixement de causa per sobre de la ignorància, la barroeria i -si se’m permet la llicència- la “bocamolleria”.

D’aquelles primeres (les sensates, les honestes i les rigoroses) en vam tenir mostra a diversos llocs de la nostra ciutat.

Busqueu a les parets dels vells racons on van quedar impresses i mireu de sentir-les.

Són un bàlsam i revulsiu contra l’estultícia i contra la violència que brandeix qui no té ni la base, ni la formació, ni l’alçada moral per fer valer els seus tristos i rònecs arguments.

Fora de Santa Coloma, riu enllà i ja a les portes del cap i casal, d’aquelles primeres (les sensates, les honestes les que apel.len a la història d’aquest país petit) em van poder sentir una de sola al Parc de la Ciutadella (en la performance trígemino-univitel.lina) com una raresa enmig de tanta parafernalia quincallera.

Parlo de la impagable veu de Joan Margarit.

De les altres (les que insulten, les que no coneixen el concepte respecte, diàleg o tolerància) en tenim mostres a diari. Si les voleu reconèixer quan les sentiu en un acte, festa col.lectiva o celebració, només heu de sintonitzar un canal televisiu dels que emeten “telescombraria”. Sonen igual. Tenen el mateix lèxic pudent i el mateix to enrogallat de llauna rovellada.

No intenteu posar cara a aquestes veus. Totes són iguals. Gestos contrets, amargats, que amaguen el seu malestar sota un somriure maquillat, forçat…

No val la pena que perdeu el temps davant els espectacles lamentables que solen organitzar. No els fotografieu per alimentar les seccions de successos o els vídeos de primera en la categoria de baralles (“Endevé Sole que te meto con el mechero”)

Ells sols queden ben retratats.

En canvi invertiu uns minuts a reflexionar sobre Meditació de Vil.la Joana. Paga la pena. Aireja l'empudegadora olor de la gallinassa i renta la possible pàtina que hagin deixat en les vostres oïdes els brams dels cèrvols durant la “berrea”.

Despres va ser el professor Sabater Pi “pare” adoptiu de Floquet de neu. Antoni Rabinad autor de Memento Mori i llibreter de vell al mercat de Sant Antoni es va absentar de la mà del també escriptor i editor de Proa Isidor Cónsul.

Estiu d’absències, d’amargor i d’evidència de què caminem de bracet amb aquesta companya que és la mort.

Estiu d’articles als diaris on les ànimes pobres d’esperit han tornat a utilitzar aquell antic i suat recurs de redactar panegírics a major glòria del traspassat tot incloent-hi un passatge on recreen una conversa mantinguda amb el finat durant la qual aquell deixava anar elogis a dojo sobre l’obra o la personalitat del signant del tipus: “llavors en un apart, quan ningú no ens sentia em va dir: els teus llibres seran un dia lloats pel gran públic per la gran qualitat literària i per la mestria estilística amb què estan escrits”. I dit això el que signa prosegueix parlant de la gran amistat que l’unia amb el difunt.

És tan decebedor descobrir el llautó sota la lluentor del que hauria de ser or…

Passa el mateix amb el sentit de pertinença a un grup. La necessitat de formar part de la història d’un col.lectiu, de compartir històries comunes, ens fa fabular i autoenganyar-nos fins a l’extrem d’assegurar que vam ser presents en esdeveniments en els quals no hi vam participar.

Si tothom que assegura haver assistit a la manifestació de la primera diada de l’onze de setembre a Sant Boi de Llobregat hi hagués anat realment, el terme municipal hagués fet curt per enquivir-hi tanta gent.

Si a aquests mateixos manifestants els sumem els que diuen que van anar l’any següent (1977) a la que es va celebrar a Barcelona, ni el carrer Broadway de Manhattan que fa ratlla 25 quilòmetres hagués estat suficientment llarg per acollir aquella gernació.

Si tothom que jura i perjura haver corregut davant dels “grisos” durant els darrers anys de la dictadura ho hagués fet realment, el Ministeri de l’Interior encara estaria pagant hores extres als cossos antiavalots.

Un personatge de Brescia -que no té gaire cosa a fer, no ens enganyem- va comptabilitzar i mesurar totes les relíquies esparses pel món cristià que en teoria pertanyen a la Vera Creu. Si les unissim amb Super Glue la creu on va morir Jesús faria la mateixa alçada que les torres del WTC del districte financer de Nova York.

Quan les bases trontollen, quan els fonaments han rebut un sotrac o quan simplement necessitem crear-nos un personatge amb el qual conviure perquè el que arrosseguem sota la pell no ens agrada és molt comú recórrer a autobiografiar-nos i fer muntatges fotogràfics amb un Photoshop mental per tal d’afegir la nostra cara a un grup en una data concreta encara que en aquell moment fóssim a una altra banda de la qual probablement no podrem tornar mai per molt que ens hi esforcem.

La impostació en la veu amb registre informatiu que imprimien els periodistes de l’època i els topònims, noms d’institucions o de carrers encara castellanitzats ens dónen dades més fiables que aquell milió i mig d’assistens que amb els anys s’ha sabut que no van ser tants. Al final, el temps posa les coses, les dades i les persones al seu lloc i el que perdura és l’esperit i la veritat que cadascú atresora al seu interior.

Tu hi vas ser? Jo si.

Feliç diada!