Una altra Història del 23 de febrer de 1981: Rèquiem per Leopoldo Calvo Sotelo.
04/05/2008
S’ha mort el segon president de l’etapa democràtica de la monarquia espanyola: Leopoldo Calvo Sotelo. Nebot d’un dels ministres més reputats de la dictadura de Primo de Ribera. El seu oncle José Calvo Sotelo posà els fonaments del que seria pocs anys després la base econòmica del “nuevo régimen”, el seu assassinat per uns guàrdies d’assalt el 13 de Juliol del 1936 precipità l’alçament militar (17 de Juliol). A Madrid estant entre el servei militar (milícies) i la "Facultad" (de ciencias económicas y políticas), recordo aquell hivern del 1981, que el seu nomenament anava acompanyat per “ruido de sables”. Aquella tarda, del 23 de febrer, al voltant de les sis o les set, ens ve un dels professors (barba i melena) de la facultat avisant-nos d’un “coup d’etat”. Nosaltres, generació que havia crescut en el franquisme del Concili Vaticà Segon i també dels sainets d’Alfonso Paso, del SEAT “600” a la platja i les festes majors del Duo Dinámico, ens semblava del tot estrafolari la situació que s'estava vivint en les “Cortes”. Aquell home, amb ulleres, poc cabell, vestit de fosc, era la continuació d’aquella estampa dels ministres del “desarrollismo” i entrava en la més absoluta normalitat de l’anomenat franquisme sociològic de “Tip y Coll”
D’aquell servei militar de la “Unidad de Servicios de Capitania de la I Región Militar, Plana Mayor de Autos” destinat al servei de “mi comandante” -ben informat del que jo estudiava i de quin barri vivia en el Madrid de la “movida” de Tierno Galvan- pocs dies abans, dins de les moltes converses intranscendents que tenia, mentre el portava d’un lloc un altre de la capital amb un “850” negre de quatre portes amb la matrícula ET...,va dir que havia molt malestar per les decisions preses en el darrer govern d’Adolfo Suárez i sobretot per la seva inesperada dimissió el 26 de gener d’aquell any. Recordo perfectament les lleis aprovades, llei de l’”Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas” i l’esperat projecte de llei de divorci. Lleis que per cert, foren encapçalades per Francisco Fernández Ordoñez, més tard a les files del PSOE. Aquells canvis, sens dubte, necessaris, foren molt qüestionats per les jerarquies recalcitrants de l’"España por Dios..." bisbes, empresaris i militars formaven la croada per la defensa de l’”orden”.
Madrid, 1981, 23 de febrer, dilluns, a les deu el vespre, amb un bon amic, Juan Carlos Quesada, economista i alférez, i jo, empresista i sergent, estudiant de segon cicle a la Complutense, amb la meva vespa 150 de color plata, matrícula de B-1233-BU, tots dos vestits de militar “volant” per la “carretera de Extremadura” cap a la caserna central de “Campamento” a Aluche. La Tercera Región Militar, un cognom català, Milans del Bosch, antiga nissaga militar del principat, estat d’excepció a València. S’havia sublevat, contra del govern democràtic de l’encara no anomenat president Leopoldo Calvo-Sotelo. Ho recordo perfectament: les portes de la caserna de l'“Acorazada Brunete” obertes de bat a bat, a l’altra banda de la nostra caserna. La cosa semblava molt seria. No obstant, el capità general de la I Región Militar, Guillermo Quintana Lacaci, donà sempre missatges de seneritat a la tropa. A les quatre de la tarda del dia següent sortíem de la caserna. Companys de la Policia Militar, que es trobaven en la mateixa caserna de serveis, anaren amb els “Land Rover” a la Carrera de San Jerónimo. Per aquella nit, tingueren un permís d'una setmana.
A reveure
Príap.
Estructura social de SC+: existeixen classes mitges?
13/04/2008
Benvolguts Bloguistes o bloquistes, especialment a Cristòfol i a Canyamars
Em permetreu en aquest cas usurpar l’espai de Príncipe Azul per il·luminar conceptes que poden donar viabilitat a un discurs que veig que s’està desenvolupant i que pot ajudar molt a donar un tomb a allò que es pot anomenar la “novació en l’àgora política de SC+”:
Primer de tot les classes mitges és un concepte que s’utilitza en la sociologia moderna per diferenciar d’aquells que posseeixen el capital, la gran propietat, i d’aquells que no tenen cap més recurs que vendre la seva força de treball. Les classes mitges es troben lligades bàsicament a la innovació tècnica i la seva existència es deu formalment a la capacitat de dominar-la i novar-la (m’invento un mot que no hi és al dic. IEC i EC, però que vol dir capacitat d’innovar). Les classes mitges es fonamenten en l’educació -capital humà- alhora que només la seva reproducció es pot donar per l’existència d’institucions formatives i educatives. Sense escola i universitat no hi ha classes mitges. Aquestes institucions permetran i permeten una concatenació d’impulsos de canvi o si voleu de petites revolucions. Actualment les classes mitges han vertebrat intel·lectualitat i poder polític, cosa que s’interpreta com un cert canvi en els processos de poder i privilegi. Aquesta “revolució silenciosa” és per aquest nou ciutadà -híbrid entre polític, intel·lectual i professional- la reivindicació d’un nou concepte de ciutadania íntimament relacionat a un fenomen sociològic de les nostres societats: la mobilitat social i el prestigi ocupacional. Aquestes classes mitges, en conseqüència, es troben capacitades de plantejar nous models de societat.
La professió, el nivell d’estudis i la condició d’empresari o assalariat defineix l’estratificació social: el lloc que ocupa cadascú dins de l'escala social o l'estatus que té. Per mobilitat social entenem, la capacitat dels actors socials de canviar d’estatus social. Normalment la mobilitat social suposa un canvi d’ocupació. Per exemple; d’operari industrial a professor universitari; o d’una categoria a una altra dins el mateix ram, d’operari a encarregat. La mobilitat també és un fenomen que afecta a les generacions, l’exemple tòpic, seria aquella família amb recursos modests que permet al seu fill els mitjans per què esdevingui metge. Cal destacar que la població jove de Santa Coloma, menys de 35 anys, un percentatge significatiu són universitaris, amb estudis acabats o no. Les carreres preferents, sempre són les tècniques, des d’empresarials a l’enginyeria tècnica, passant per la informàtica. El nivell d’instrucció per als majors de 10 anys revela una vegada més fins a quin punt les generacions més joves de Santa Coloma han tingut un accés generalitzat a una formació de caràcter bàsic, cosa infreqüent en la gent gran. D’altra banda, encara són baixes les xifres referides als nivells mitjans i superiors del sistema d’ensenyament, tot i que tendeixen a incrementar-se d’una forma lenta però continuada d’un any per l’altre. Es detecta, en tant, un procés de mobilitat social. Això vol dir, que molts dels avis actuals que veiem prenent el sol a plaça de la Vila, que emigraren de les contrades del sud d’Espanya i treballaven aqui habitualment com a manobres, els seus fills han constituït petites i mitjanes empreses relacionades amb l’ofici patern i ara, els seus nets estudien a la universitat. Aquesta realitat la podem contrastar en la nostra vida quotidiana.
Així mateix, l’estructura empresarial del municipi és de petites empreses quasi totes unipersonals -microempreses- especialitzades en la confecció, el cuir, el comerç detallista, reparació, fresadors, tornadors, soldadors, fusteria, construcció. Fent una comparativa amb els municipis de l’àrea metropolitana, es pot dir que el 90% de les empreses són persona física, una mica més baix que Sant Adrià, però molt més alt que Badalona, Barcelona o l’Hospitalet de Llobregat. Segurament les causes les podem trobar per una banda en la gran crisi dels setantes que enfonsa la indústria manufacturera. Per una altra, baixa qualificació, la qual cosa provoca tot un procés d’empresarització en les activitats detallades més amunt. Les organitzacions empreadores més grans són públiques o concertades -administració local: ajuntament; ensenyament: CEIPs i IESs; sanitat: CAPs i Esperit Sant. A molta distància les empreses privades: Damm, FECSA i altres dedicades al sector de la construcció
No obstant, Santa Coloma ha tingut una tradició industrial que ens demostra processos de mobilitat social i formació de classes mitges; petits menestrals que es transformaren en industrials. Abans de la II República es comptabilitzaven trenta tallers -Cal Xiquet, Can Baró, Can Vilaseca, entre d’altres- la majoria del sector tèxtil. Testimoni d’aquella època: El Contramestre de Teixits: Observacions i regles de treball, de Joan Vilaseca Ascuasciati, obra publicada el 1924 de més de tres-centes planes editada en el mateix municipi de la qual se’n feren varies edicions. Ja en el “Desarrollismo” s’instal.len petites i mitjanes indústries tant significatives com: Indústries Cussó, S.A que fabricava llaunes; o la Ibero-Alemana de tapon Corona que feia xapes, venien a França i Alemanya, tenien la seva seu social en el municipi.
L'existència de les classes mitges com s’ha vist, també es dóna ja a Santa Coloma de Gramenet a principis del segle XX. Moltes d’aquestes classes mitges que han sorgit ho han fet per mitjà de la inversió en capital humà -FPII i/o universitat- essent empresaris petits o mitjans o professionals: metges, professors, advocats. Ara però, a diferència d'abans, d'aquelles classes mitges tradicionals que basaven el seu estatus amb l'esforç i la professionalitat, pel simple fet d’integrar-se sense més en les estructures de partits polítics amb l’únic l’objectiu -individual- de situar-se, molts d’ells sense cap mena de preparació acadèmica, i amb l’ambició d’internalitzar beneficis sinònim de "pelotazos" (sic), es configuren en noves classes mitges molt lligades a l'especulació financera, immobiliaria i altres activitats que poc tenen a veure amb els valors que prestigiaven les classes mitges tradicionals. I crec que és en aquest punt on benvolgut Cristòfol veig part de la seva crítica. L’altra part, més genèrica, més sociològica, és que la indústria no vol ni desitja universitaris perquè els hi resulten massa cars i problemàtics o en tot cas, els universitaris per qüestions de supervivència accepten estar subocupats, la qual cosa significa un atur encobert. Aquest fenomen que és nou, suposa una desaparició del sentit sociològic tradicional de classes mitges i per tant, una proletarització de l'universitari.
Així mateix, el municipi viu dos tipus de mobilitats, en aquest cas geogràfiques. Aquells que emigren sigui per anar un municipi més reputat o perquè no poden viure-hi. L’altra, donat que el capital immobiliari a Santa Coloma de Gramenet, generalment és de poca qualitat, els habitatges més marginals s’omplen de ciutadans immigrats d’altres latituds, de cultures molt diferents a la nostra, habitualment poc qualificats, que ocupen els llocs de treball més baixos de l’escala professional. Aquest punt, benvolgut amic, suposa que l’estructura social de la ciutat hagi un percentatge menor de classes mitges que d’altres municipis del nostre entorn.
Beduí metropolità llegint
Barry White Melodies: Fer el mec per Sant Gervasi
06/04/2008
Estimat Cristòfol Josep Bordes Figuelora: no voldira ser pas descortès, però val la pena que profunditzem el significat del terme i també com a fenòmen sociològic, el modisme: el malnom castellà "pijo". Que traduït a "bell pus català" vol dir "fer el mec". I si vo vaig errat i vostè, si es tant amable, em farà les correccions pertinents, en el seu últim bloc, dita expressió pren una connotació sinònima a “Pijo de rosa vermella” o "socialistes de Sant Gervasi" segons locució presa de l’honorable en servei. No sé si és això, el que vostè es refereix, però si ho és, vagi per endavant que convergim en la interpretació sociològica. No obstant, voldria il·luminar el significat lingüístic i també social de "pijo" o fer el mec.
En el parlar habitual sembla tenir una connotació pejorativa com sinònim de babau, idiota o estúpid. Tot i això, si vostè em permet, cal fer algunes puntualitzacions :
Primera: En quasi tot l’àmbit de parla catalana té aquest sentit pejoratiu encara que en petites diferències. A Barcelona com en el País València i fins i tot a la Provença, “fer el mec” té el significat dit més amunt. Paral·lelament els menorquins l’utilitzen com sinònim de borratxera: “Has agafat un bon mec”; “estas mec-mec”, expressions, aquestes, que no són desconegudes en el Principat i encara en ús en determinats àmbits. (En el meu àmbit social fer el mec sempre s’ha utilitzat per descriure algú que fa el babau, sense o amb graus etílics ). També en francès parlat, mec té aquest sentit de “tonto” encara que la seva traducció literal és “paio”. En el Dic. Etimològic i Complementari afirma que és derivació de barbamec, recollit tant en el Dic. EC com en el Dic. IEC i el Dic. Al-Moll, o sia, que no té pèl a la cara, en castella traduït per “lampiño”. En l’etimològic de l’EC recalca que ve del grec, moikhós, que vol dir efeminat o adúlter. En basc, ens diu Coromines, “meko” és “enclenque” . Per tant, aquest sentit pejoratiu és el seu significat més factible.
Segona: Dialectalment a Barcelona el terme mec té la seva història, car es refereix alguna forma d’haver elaborat el blat: panotxa de moresc cuita al forn; Pa que es donava als malfactors barcelonins; i també ninot de pa, menja típica del pla de Barcelona. Per les contrades del Llobregat vol dir segar una planta borda: “anem a segar el mec”. Per terres gironines i l’Urgell vol dir vedell grasset, significat aquest defensat tant pel Dic. d’EC i com pel Dic. d’IEC. Al-Moll ens diu, reafirmant aquest significat, “que és un vedell un poc grosset” (sic), però també un cap de bestiar malaltís (Per l’etimològic de l’EC és vedell no desmamat). Per terres pirenaiques de ponent és un ocell de la família escolopàcies en castellà “becazin”. En rossellonès és la becada o becadell dels aiguamolls.
Tercera: Ara bé, el que més m’ha sorprès és l’IEC. A part de dir-nos en el seu Dic., que mec és vedell beneït, barbamec, la locució fer el mec és equivalent a fer-se veure. I això possibilita, benvolgut amic, una interpretació molt més àmplia de la frase feta. El verb Fer és de modalitat constructiva, o sia, que ens permet representar, construir, uns rols. Per tant, fer el mec vol dir fer-se veure, cosa que ens aproxima a significats que no exclouen el babau, però si la seva connotació pejorativa. Perquè de fet, fer-se veure no vol dir en principi fer el babau, sinó que pot suposar actuar: presumir, fanronejar, donar-se importància, i fins i tot Sr. Cristòfol-Josep Bordes Figuerola fer el tifa (cas. Pijo, sic) cosa que vostè mateix pot comprovar en el diccionari de locucions i de frases fetes, de Joana Raspall i Joan Martí.
Beduí metropolità llegint també conegut com a Priap, però sobretot el que més defineix al personatge, l'autor del bloc, és la canço d'en Serrat Seria fantàstic que estigués equivocat
Salmo de Amor: Arbrets arranats "Pica-pica"
04/04/2008
SALMO DE AMOR
¡Dios te bendiga, amor, porque eres bella!
¡Dios te bendiga, amor, porque eres mía!
¡Dios te bendiga, amor, cuando te miro!
¡Dios te bendiga, amor, cuando me miras!
¡Dios te bendiga si me guardas fe;
si no me guardas fe, Dios te bendiga!
¡Hoy que me haces vivir, bendita seas;
cuando me hagas morir, seas bendita!
Bendiga Dios tus pasos hacia el bien,
tus pasos hacia el mal, Dios los bendiga!
¡Bendiciones a ti cuando me acoges;
bendiciones a ti cuando me esquivas!
!Bendígate la luz de la mañana
Eduardo Marquina
L'espècie d'arbres que han arranat són dels anomenats de creixement ràpid. Aquests arbres originaris del continent austral, se’ls anomena Pica-pica, (Brachychyton polpulneum -fam. esterculiàcies-), s’adapten bé a climes benignes, dit sigui de pas, massa benignes a vegades. Arriba a fer uns 15 metres d'alçada. Les fulles són ovalades i acabades amb punta. Floreix cap el bon temps, amb floretes tipus campaneta. També fa fruits, són grossos, foscos, en forma de barqueta. Dins del fruit hi ha uns grans semblants al blat de moro. Quan s'obren els fruits deixen anar els granets, i la clofolla ja oberta, queda penjant de la branca. Són uns arbres que s'han fet familiars en el paisatge urbà colomenc.
Aquests arbres també els podem trobar a les voreres de tota l’avinguda Pallaresa. El Lladoner, però, és l’arbre que acompanya a molts dels carrers de la ciutat. Pel Parc Europa n'hi ha uns de ben bonics. A la vora, hi ha un excels Bella Ombra, a la vorera de l’avinguda Pallaresa, cantonada carrer Dr. Ferran, davant de l’antic escorxador, avui dependències de via pública o urbanisme. Grans exemplars de Lladoners els trobem al raconet enjardinat de la Plaça de la Vila, donant-li un toc exorable a la duresa de la Plaça.
Crec que el consistori hauria de tenir més cura del paisatge urbà; no voldria pensar pas que desconeix aquesta disciplina que estudien els arquitectes i els jardiners. N’estic segur, pel que he vist, que els promotors, no. Un bon exemple que hauria d’inspirar el paisatge urbà de SC+ -el consistori n’hauria de prendre nota- és la frondositat d'aquells jardins tant bonics que porten el nom del poeta Eduard Marquina, final o principi de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, els quals donen “poesia” i placidesa el brogit de carrers tant transitats de com el de Josep Bertrand, nom d’un industrial, casat amb una filla d’una insigne família, també industrial, els Girona -La Maquinista- el qual en feu donació condicionada a la ciutat de Comtal dels terrenys del Turó Parc.
“nada conserva de su real tesoro,
solo un rubí que lleva en las entrañas,
su corazón , a Dios se lo reserva...”
Eduardo Marquina
Up & Dow: Urbanisme, moviments i partits.
22/03/2008
L’altre dia passejant per Barcelona ciutat, comparava com ha millorat respecte anys enrera; parlo d’abans de les olimpíades. Els carrers estan nets, la xarxa viaria de transport públic també i l’actiu immobiliari s’ha renovat i restaurat. Moltes d’aquestes millores ha contribuït tothom: la població que hi viu com també la que no hi viu i la que no hi pot viure. Aquesta gran renovació l’ha viscut també l’entramat metropolità; Santa Coloma de Gramenet també ho ha fet, no tant infatuat com la capital, però s’ha esforçat dins la seva mesura.
Tothom per mitjà de les contribucions personals i fiscals ha possibilitat i ha finançat aquesta notable millora de les ciutats. Ara bé no tothom s’ha beneficiat en la mateixa mesura. Pocs són avui en dia els que puguin accedir per mitjà de la residència sigui pròpia o d’arrendament, gaudir de les millores metropolitanes. I pocs són també els que s’han beneficiat, econòmicament parlant, de manera directa d’aquestes millores. Aquests privilegiats, pocs, amb consciència de classe, són els grans propietaris dels béns immobiliaris, els quals, això si, amb un esforç inversor considerable, han tret i treuen, malgrat aquesta crisi circumstancial, uns beneficis econòmics particularment colossals. I molts són els que ho han “pagat”. Dit més elegantment: el diner públic -diners de tots- ha contribuït de manera considerable a l’augment dels beneficis privats. L’espai públic ben endreçat i restaurat: -carrers, avingudes, edificacions públiques- pagat per tothom, ha permès que uns pocs hagin obtingut unes plusvàlues tant immensament desmesurades que la majoria s’ha vist perjudicada.
Ara bé, tothom en té una mica de culpa. Sigui de manera indirecta o directa: els votants i els votats. Els governs locals, molts d’ells propers a l’ideari socialista, sembla que hagin portat polítiques ignorant els principis d’aquest ideari. No hi ha dubte, que vist en perspectiva, la transformació de la ciutat , amb el màrqueting corresponent -BCN, SC, BDN- s’adiguin més a un ideari neolliberal a on la majoria de la població, la majoria dels seus votants, es vegi abocada a l’expulsió dels seus àmbits urbans més propis, i només uns pocs privilegiats tinguin el dret de gaudir-lo i que probablement no siguin els seus votants.
No és d’estranyar, doncs, que hagin molts “miguelitos” o “niñosdelopera” que desconfiïn totalment de les “dictadures organitzades” que solen ser els partits polítics. És molt probable que ens apropem a un canvi saludable de l’actual sistema d’empreses de vot, eufemísticament partits polítics, per un retrobament als seus orígens. O sigui, moviments socials que canalitzin les preocupacions del ciutadà, i que siguin vertaders mecanismes del joc democràtic i d’equitat social. En conseqüència, s’ha d'afrontar sense prejudicis la crisi política de l'esquerra i del sistema actual de partits, ja que bona part dels seus dirigents són gestors que s’assemblen més a directius de grans empreses, on l’objectiu és el benefici –diguem-ne guanyar eleccions- que polítics que es guiïn per valors democràtics.
Crec que hi ha necessitat d'unitat dels diferents corrents crítics, de regeneració d’ideari polític i d'adaptació a la nova societat, caracteritzada per una concentració del poder i la propietat (expressat per la gran transformació de l’espai urbà). No hi ha dubte que les institucions polítiques han estat absorbides per aquest contrapoder -gestors- el qual posseeix consciència del seu privilegi de classe. Cosa que s’ha demostrat per la seva manca de sensibilitat i consideració a les necessitats de la població modesta i treballadora expulsant-la del seu àmbit de relació social més immediat, la ciutat, la qual ha contribuït a millorar. Aquestes grans plusvàlues han estat realitzades gràcies a la millora de l’estructura urbana, la qual ha contribuït tothom. I especialment han contribuït molts d’aquells que no són els beneficiats directes. Probablement són els que pateixen la correlació inversa entre esforç i retribució.
Beduí metropolità quan està llegint
Sol y toro
12/02/2008
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Tiburones
16/01/2008
De la situación económica actual cabe decir que se han hecho grandes barbaridades con el territorio. Si vamos paseando por la ciudad hay ciertas operaciones immobiliarias que parecen eso, operaciones financieras de grandes réditos. La ortodóxia económica poco puede explicar delante los movimientos especulativos existentes. La Torre “Little Manhattan” de la Avda. Pallaresa refleja una situación de cambio de ciclo económico. La corrección de determinados mercados financieros, el immobiliario se encuentra dentro de ésta lógica, supone la paralización de inversiones que si antes eran altamentemente rentables ahora son operaciones de alto riesgo. Es una lástima que patrimonios de esta índole caigan en las mandíbulas de los tiburones immobiliarios y financieros. Miguelito esta en lo cierto. En este momento el Ayuntamiento se encuentra delante de una situación muy difícil de resolver, ya que los terrenos antes públicos ahora son privados. Una ciudad como Santa Coloma de Gramenet no puede pretender ser la rivera de Queens. Su modelo se encuentra en la calidad residencial y no en la cantidad. Es verdad que queda la posibilidad muy remota de que el gobierno local intervenga recomprandolos directamente. Pero de todos modos los protagonistas del capitalismo no lo van a permitir.
Seria fantàstic que estigués equivocat
01/12/2007
Seria fantàstic que estigués equivocat: l'enverinament de la democracia
Hace tiempo que se nota un cierto desafecto por la política y los políticos. Y trato de encontrar una explicación. Creo que la cuestión tiene un fuerte calado, ya que nuestro sistema de participación en las decisiones de la sociedad se encuentra fuertemente violado. El porqué posiblemente se encuentra por las presiones que los protagonistas del capitalismo ejecutan. Hablando de manera llana, el ejemplo lo tenemos en ayuntamientos donde el soborno se ha vuelto el proceso de gestión más habitual como también la financiación de los partidos políticos. Los medios lo han difundido a saciedad.
Pero la cuestión es que hay detrás de todo ello y quien saca provecho?. Se da por sentado que hacer dinero es el objetivo prioritario en el capitalismo, y hoy en dia cualquier medio es válido. En este envenenamiento de la democracia hay dos proposiciones, pócimas si se quiere, que centran el juego: ¿Que precio cuesta incumplir una ley? Caso que se da en agentes de escasa influencia. En cambio, aquellos de fuerte influencia y con expectativas de grandes beneficios, utilizan la legalidad o a-legalidad para modificar una norma. Lo primero es más detectable y por lo tanto con más probabilidades de ser denunciado. Habitualmente es juego de pocos. En cambio, lo segundo se encuentra dentro del mismo núcleo de la democracia, ya que la modificación suele ser aprobada dentro los cánones participativos. Normalmente es juego de muchos o hay mucho en juego. Es obvio, dentro nuestro sistema de valores, que el capital desee aumentar la rentabilidad. Pero, lo que no es tan comprensible es que el político entre en este juego fraudulento. El político con representación sólo tiene autoridad por el voto. Es decir, el político no puede ni debe vulnerar los principios que él ha defendido y por los cuales el ciudadano le ha votado. En caso de participar en el envenenamiento debe de renunciar, porque no es digno de la confianza que se le ha otorgado.
Todo ello nos conlleva adentrarnos a otra dimensión mucho más complicada porque afecta el mencionado núcleo del sistema. Hoy en día nos encontramos en una sociedad, donde las relaciones entre política, políticos y ciudadanos se desarrolla básicamente a través de los medios de comunicación. Y los ciudadanos deben estar al corriente, cosa difícil en una sociedad tensada como la nuestra. Además la información difundida por los medios depende en gran medida según su ideario. En una sociedad de capitalismo avanzado es frecuente que el ideario esté marcado por aquel que financia el medio. En consecuencia toda información política está mediatizada por los intereses en juego. Esta situación, sin duda, influye en la opinión pública, la cual es fácilmente manipulable, porqué habitualmente desconoce el funcionamiento interno de los partidos políticos, los agentes económicos, los medios, a la vez, el juego de réditos y las implicaciones entre ellos. Es decir, se desarrolla un mercado de intercambio de reciprocidades donde todos los que están en el juego aspiran salir beneficiados. Y este mecanismo complejo de botones y enchufes en la democracia de masas no es tan aparente. Difícil de detectar a simple vista.
Sin embargo una de las explicaciones de esta tragedia descocada es el funcionamiento interno de los partidos. Los partidos son organizaciones que sobreviven de la misma manera que lo hacen las empresas. Las empresas para vivir deben de convencer y vender lo que producen. Los beneficios son la recompensa por la lucha diaria. Para alcanzarlos en un mercado competitivo estan obligados a ofertar productos muy atractivos que sean conocidos mediante la publicidad. Y sin duda de unos vendedores agresivos, de unos ejecutivos inhumanos y de unos trabajadores sumisos. Algunas veces no tienen más remedio que unirse para mantener los beneficios. Los partidos políticos manejan los mismos criterios que las empresas. Pero con mucha más dureza interna porque no dependen de manera directa del mercado, las empresas si, y las luchas internas se limitan en términos económicos. En los partidos no es así. La lucha para y por el poder no tiene límite. Aquellos que consiguen hacerse con la ejecutiva de un partido, primero deben de persuadir a consejos y afiliados. Es batalla dura que suele acabar con víctimas. Aquel o aquellos que han tenido mayor resistencia psíquica obtienen el poder de la organización. O sea que la pueden utilizar. El objetivo último, por supuesto, es lograr el mayor número de votos y ganar las elecciones. El dispositivo para adquirir el éxito es el mismo que las empresas: vender un producto, en este caso un programa. Es necesario un equipo de buenos vendedores y publicitarios, especialistas en mercados de voto y en medios de difusión intensa. No cabe duda que los protagonistas tienen ambición personal, habitualmente es el que más les sobra, y unas dosis de egocentrismo. Y desean sacar partido o tajada de este sistema que funciona para ellos. Como dice el beduí metropolità son las carpas que devoran a los batracios pero a estos últimos les salva el número.
Seria fantàstic que estigués equivocat
Castellano Català 
