Príncipe azul

Una altra Història del 23 de febrer de 1981: Rèquiem per Leopoldo Calvo Sotelo.

04/05/2008

S’ha mort el segon president de l’etapa democràtica de la monarquia espanyola: Leopoldo Calvo Sotelo. Nebot d’un dels ministres més reputats de la dictadura de Primo de Ribera. El seu oncle José Calvo Sotelo posà els fonaments del que seria pocs anys després la base econòmica del “nuevo régimen”, el seu assassinat per uns guàrdies d’assalt el 13 de Juliol del 1936 precipità l’alçament militar (17 de Juliol). A Madrid estant entre el servei militar (milícies) i la "Facultad" (de ciencias económicas y políticas), recordo aquell hivern del 1981, que el seu nomenament anava acompanyat per “ruido de sables”. Aquella tarda, del 23 de febrer, al voltant de les sis o les set, ens ve un dels professors (barba i melena) de la facultat avisant-nos d’un “coup d’etat”. Nosaltres, generació que havia crescut en el franquisme del Concili Vaticà Segon i també dels sainets d’Alfonso Paso, del SEAT “600” a la platja i les festes majors del Duo Dinámico, ens semblava del tot estrafolari la situació que s'estava vivint en les “Cortes”. Aquell home, amb ulleres, poc cabell, vestit de fosc, era la continuació d’aquella estampa dels ministres del “desarrollismo” i entrava en la més absoluta normalitat de l’anomenat franquisme sociològic de “Tip y Coll”

D’aquell servei militar de la “Unidad de Servicios de Capitania de la I Región Militar, Plana Mayor de Autos” destinat al servei de “mi comandante” -ben informat del que jo estudiava i de quin barri vivia en el Madrid de la “movida” de Tierno Galvan- pocs dies abans, dins de les moltes converses intranscendents que tenia, mentre el portava d’un lloc un altre de la capital amb un “850” negre de quatre portes amb la matrícula ET...,va dir que havia molt malestar per les decisions preses en el darrer govern d’Adolfo Suárez i sobretot per la seva inesperada dimissió el 26 de gener d’aquell any. Recordo perfectament les lleis aprovades, llei de l’”Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas” i l’esperat projecte de llei de divorci. Lleis que per cert, foren encapçalades per Francisco Fernández Ordoñez, més tard a les files del PSOE. Aquells canvis, sens dubte, necessaris, foren molt qüestionats per les jerarquies recalcitrants de l’"España por Dios..." bisbes, empresaris i militars formaven la croada per la defensa de l’”orden”.

Madrid, 1981, 23 de febrer, dilluns, a les deu el vespre, amb un bon amic, Juan Carlos Quesada, economista i alférez, i jo, empresista i sergent, estudiant de segon cicle a la Complutense, amb la meva vespa 150 de color plata, matrícula de B-1233-BU, tots dos vestits de militar “volant” per la “carretera de Extremadura” cap a la caserna central de “Campamento” a Aluche. La Tercera Región Militar, un cognom català, Milans del Bosch, antiga nissaga militar del principat, estat d’excepció a València. S’havia sublevat, contra del govern democràtic de l’encara no anomenat president Leopoldo Calvo-Sotelo. Ho recordo perfectament: les portes de la caserna de l'“Acorazada Brunete” obertes de bat a bat, a l’altra banda de la nostra caserna. La cosa semblava molt seria. No obstant, el capità general de la I Región Militar, Guillermo Quintana Lacaci, donà sempre missatges de seneritat a la tropa. A les quatre de la tarda del dia següent sortíem de la caserna. Companys de la Policia Militar, que es trobaven en la mateixa caserna de serveis, anaren amb els “Land Rover” a la Carrera de San Jerónimo. Per aquella nit, tingueren un permís d'una setmana.

A reveure

Príap.