Castellano Català
Castellano Català "Escriure és escoltar el soroll del món" (Jean-Marie Gustave Le Clézio)
La nova novel·la de Dan Brown sortirà a la venda el 15 de setembre sota el títol de The lost symbol. Amb una tirada inicial sense precedents en el món editorial (cinc milions d’exemplars) aquest cop la cosa anirà de maçons.
El Codi da Vinci i la seva visió conspiranoïca de l’església catòlica passa dels set milions de còpies venudes i les editorials van pressionar perquè The lost symbol no es publiqués fins que s’estrenés al cinema Angels i dimonis que arriba a les grans pantalles el proper divendres 15 de maig. De moment, i per anar fent boca, aquest vespre “la seva” emet l’adaptació cinematogràfica del Codi da Vinci que Tom Hanks va protagonitzar sota la direcció de Ron Howard l’any 2006.
Molts no saben que Dan Brown va “confessar” haver pres la idea i la documentació de l’escriptor francès Jean Michel Thibaux autor de la novel.la El misteri del priorat de Sió (Roca Editorial) que està inspirada en la història real de Bernat de Sauniere. Sauniere va ser nomenat Abat de Rennes le Chateau a l’Alt Llanguedoc l’any 1885 i la societat secreta dels arcans del Priorat de Sió li van encarregar la missió de recuperar el tresor amagat feia segles pels visigots que suposadament contenia el Sant Graal. Si teniu ocasió no us perdeu, la visita d’aquesta petita localitat i el lloc on va viure l’Abat Sauniere (la torra Magdala –curiós nom, oi?) És molt recomanable i una delícia si la feu coincidir amb els concerts a l’aire lliure que tenen lloc els mesos de juliol i agost. Brown ha trobat la veta i l’ha sabut explotar. La qualitat literària seria un altre tema.
Però El codi da Vinci, Àngels i dimonis, La conspiració o La fortalesa digital no ens descobreixen res que no sapiguessim d’abans. Les paranoïes, les teories conspiratòries, la recerca del Calze sagrat, Els il.luminati i la seva venjança macerada durant anys, formen part de la nostra cultura popular.
Interpel.lat sobre quines serien les seves correspondències en l’actualitat Brown va assegurar sense dubtar un segon: les sectes. Representades per adeptes a aquestes organitzacions amb noms i cognoms —foren coercitives o destructives— (moviment Raelià, cienciologia...) o el que era pitjor els comportaments sectaris sense tipificar però que estaven emergint de forma alarmant i que han trobat en els usuaris de les noves tecnologies adeptes que —tal com indiquen els manuals— neguen que ho siguin.
Entre aquest segon gran grup hi ha els que segueixen amb la fe del convers disciplines com el Network o una mala lectura del Coaching ontològic d’empresa.
Responen al perfil de la persona que ha travessat una situació vital traumàtica i a qui prometen que a través de l’observació del seu interior i del seu entorn patirà un procés de transformació i aconseguirà dels altres conductes satisfactòries.
Ras i curt: els ajuden a “dissenyar” un estat d’ànim a través de llenguatge, de l’actitud corporal i de la gestió de les emocions.
Aquests adeptes són fàcilment reconeixibles:
Mostres d’aquestes actituds i comportaments podem copsar-les a la nostra ciutat cada cop que es celebra Plenari a l’Ajuntament. El famós “corró” de les majories...
Dan Brown assegura que ha estat estudiant durant 5 anys amb una mitjana de 12 hores diàries el comportament humà al llarg de la història. A Catalunya tenim especialistes de l’autoritat i rigor de Pepe Rodríguez Director de l’EMAAPS que ara es troba immers en l’estudi de dades tan alarmants i tan novedoses com les patologies vinculades a la “xarxa”: per primer vegada s’han publicat les dades sobre persones que reben tractament en aquest sentit a la unitat del joc de l’Hospital de Bellvitge.
El nombre de pacients que reconeixen passar més de 6 hores diàries connectats a Internet a través de qualsevol dels suports que existeixen i que es troben literalment despullats si no tenen un terminal a prop és cada cop més nombrós.
La patologia s’ha catalogat com a IAD (Internet addiction disorder). La doctora Susana Jiménez coordina el servei que dóna tractament a 1.235 usuaris enganxats a videojocs online, xats, o altres addiccions relaciones a les noves tecnologies.
Difícil de detectar, ho és sobretot perquè qui ho pateix no només ho nega sino que magnifica les virtuts i avantatges de la xarxa, que indubtablement les té.
Intentem no pervertir un gran invent i no ens deixem atrapar més del compte, no sigui que acabem protagonitzant la propera novel.la de Dan Brown. Ah i sobretot vigileu la canalla que per molt que diguin mimetitzen comportaments dels adults que els són referent i model.
Avui he decidit calçar-me les botes de treeking i arrencar a caminar quan el dia despunta. És un exercici sacrificat aquest d’abandonar la flonjor del cobrellit d’entretemps. Quan travesso la plaça de la Vila i enfilo el carrer del Sant traductor amunt hi penso i recordo l’àvia refranyera: “Matins d’abril bons per dormir, els de maig els millors de l’any”. Veig que les tendes de campanya que entapissen les pistes de La Bastida continuen impertubables al bell mig d’un traçat que algú sense massa criteri i amb les oïdes dures com la pedra s’entesta a empetitir. Encara no hi ha la fressa que serà el denominador comú a les llars colomenques d’aquí a una hora. Aquí no hi ha ni flonjors, ni caliu, sino la força que dóna la raó. Només voleien les pancartes que hi ha penjades i que són com els titulars d’un diari dels que ens endosen a l’entrada del metro. Les autoritats (en l’accepció de qui governa no en la de qui actua amb rigor i coneixement) són les protagonistes d’aquests titulars i no en surten gaire ben parats…
Saramago va dir que els diaris no ens venen informació, el que fan és vendre futurs clients als seus anunciants. I jo em pregunto: qui s’ha venut la il·lusió de qui és calça dia rere dia unes sabatilles esportives per córrer a les pistes de la seva ciutat? Potser la resposta seria una correcta revisió de l’Assaig sobre la ceguesa del Nobel portuguès i veure fins a quin punt la premsa ens manipula.
Portades, artciles d’analistes i comentadors -amb carnet de partit polític- que tanmateix escriuen i opinen sobre toros, que ho fan sobre pandèmies, que sobre infraestructures o sobre la crisi econòmica. Saberuts a sou. Altre cop repica la veu de l’àvia: “Aprenent de molt mestre de no res” “Qui val per tot, per res no aprofita”.
Us imagineu quin titular més galdós seria el que posés de manifest que l’ajuntament de Santa Coloma vol fer una piscina olímpica rodona? O un camp de futbol amb les porteries a 6 metres de distància entre elles?
La fotografia de les tendes de campanya de La Bastida i les pancartes que denuncien una mala gestió no les veureu pas a la premsa local, excepte en comptades excepcions. Són notícies que no interessa donar i que passen a ocupar un breu a la pàgina 8, en aquest tipus de premsa que ens tracta com si fossim querubins càndids i sense opinió formada. Premsa altaveu i corretja de transmissió sense filtres que utilitza ressaltats en negreta, o pitjor, en vermell! (quin insult per la intel.ligència dels lectors!) Qui fa servir aquests recursos tan puerils.no pensa que qui rep el missatge ja té prou criteri per destriar quines coses són les realment importants i quines no?
Un exemple recent:
Visita oficial del país veí. A tenor de les portades del diaris de dimarts passat els titulars haurien de ser: “La primera dama francesa Carla Bruni i el seu fons d’armari han visitat Espanya acompanyats del seu marit Nico Sarkozy” Amb la que està caient sobre la grip porcina, els tractats en matèria de terrorisme comuns entre ambdues nacions, l’energia nuclear que ens ven França, la possibilitat d’un transvasament d’aigua del Roïna i altres “futeses baladís” com l’incident diplomàtic entre ZP i Sarko, resulta que el que preocupa en tertúlies i “mentideros” és el dissenyador de sabates i l’alçada del taló d’una senyora que a priori no té cap altra excel·lència que despertar passions entre els membres d’ambdòs sexos i no amb la guitarra precissament. Ella no en té cap culpa, és el seu paper en el món.
Però.. qui decideix que la primera pàgina d’un diari sigui la foto de la Letizia i la Carla enfilant l’escala de la Zarzuela lluïnt palmito quals “barbies princesa" clonades? Cap on representa que hem de deixar de mirar? En el cas de Catalunya, potser cap a la maldestra gestió del govern de la Generalitat per aconseguir que s’apliqui d’un cop per tots la llei de l’Estatut ?
El posat de nena bona de la Bruni no té res a veure amb la tenacitat i la constància de les persones que porten setmanes fent guàrdia a les pistes de La Bastida. Ells són conscients que amb unes pistes que no acompleixen la normativa ni tenen les mesures per gaudir d’homologació els atletes que es preparin no podran accedir mai a una competició oficial. Però això, a qui li importa? Ells no ocupen portades. A la premsa colomenca o comarcal aquest tema li resulta incòmode i fan veure que “Santaco va bien”.
El quart poder, que abeura a la menjadora del primer, sap perfectament que mentre tinguem la visió de la Ventafocs i la sola vermella de la sabata dissenyada per Christian Laboutin ja ens tenen la retina i la neurona entretinguda. Així no mirem cap a les pancartes que denuncien la madrastra que vol amagar la noia bonica per casar la filla lletja amb el príncep.
Oratòria, protocol i “saber estar” són valors que haurien d’anar lligats. Quan hem d’assistir a una celebració, commemoració, un acte —sigui festiu o luctuós— o qualsevol trobada social que requereixi una mínima interacció convé que apliquem el sentint comú, la moderació i que sapiguem trobar el nostre lloc al món. Malauradament els afanys de protagonisme provoquen invasions d’intimitats i podem córrer el risc de trobar-nos forasters ficats a l’alcova mirant el retrat de sobre de la calaixera de l’àvia. Quan ens conviden a una casa hem de saber a quines habitacions podem accedir i a quines no. (Entengui’s la metàfora…)
Demòstenes aconsellava l’observació d’altres “oradors” com a orientació a aquells que per falta de temes o per poca eloqüència naveguen en continguts i en “mise – en – escène” o com diriem aquí a casa: posada en escena. Ara bé, compte amb qui triem de model!
En l’àmbit de la política, qui conegui els discursos dels diputats de la primera República espanyola i compari amb els dels seus actuals hereus al congrés veurà el nivell d’empobriment a què han quedat reduïts. I la forma? És incomprensible que alguns oradors caiguin encara en les anomenades “falques conversacionals” (reiteracions, dubtes, fer petar la llengua constament intentant indicar seguretat i coneixement del tema i un llarg etcètera)
Un exemple de mestre i dofí (després corb) d’aquest darrer cas:
http://www.youtube.com/watch?v=G6ZBFfZtY6E&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=QIpkqVhFz2k
Després està la gestualitat. El llenguatge no verbal és un món apassionant que no te l’acabes en un post. Hi ha diverses teories sobre qui mira o no mira els ulls de l’interlocutor. Hi ha a qui (com li passava a Julio Iglesias en els inicis de la seva carrera) li haurien de fer les americanes sense butxaques per tal que no cometés la falta d’educació de parlar a l’auditori amb les mans ficades a la butxaca…També hi ha els “runners” que es dediquen a fer solcs al terra amb passejos inacabables que recorden les classes dels col.legis d’“hermanos”.
A tall d’exemple un cas d’aquests tipus. Per riure, si no fos perquè fa plorar:
En canvi intuïm quin gran equip d’assessors (o potser quina gran dosi de sentit comú acumulat) té aquesta família (la “primera” dels Estats Units d’Amèrica) la nit del 4 de novembre de 2008 al Grand Park de Chicago en la primera compareixença un cop confirmat que Barack Obama seria el 44è President de la nació. Parem atenció al moment en què la seva dona i les dues filles abandonen l’escenari amb la discreció que haurien de tenir tots els nostres governants. Ell (el pare) les acomiada i després s’adreça als ciutadans allà aplegats. Ho fa des de darrere d’un faristol amb el respecte, l’elegància i la contenció que de ben segur han estat decisius a l’hora de fer-lo arribar a la Casa Blanca.
http://www.youtube.com/watch?v=nSOWeuwjNY4
I si algú s’atreveix a travessar l’Atlàntic malgrat la grip porcina, sempre es pot posar en mans de HAIME & ASSOCIADOS. ( J )
Una estampa del dia de Sant Jordi més enllà del fet que els autors escandinaus (traspassats i vius) estiguin passant la mà per la cara al fins ara hegemònics nordamericans en matèria de novel.la negra:
Mediàtic, culte, refinat i educat. Trangressor, provocador i en ocasions passat de voltes (això ja pertany al passat pel que sembla): Boris Izaguirre i la seva editorial van engegar una iniciativa innovadora per tal d’atendre de manera “personalitzada” (estrany concepte tractant-se del que es tracta) les sol.licituds dels seus seguidors.
Des de fa uns dies Planeta havia habilitat una web a través de la qual es podia inserir el text que l’escriptor veneçolà escriuria més tard en un “tablet electrònic” i que apareixeria a través de sms o correu electrònic segons la modalitat triada pel lector. És a dir, la dedicatòria que els seus fans voldrien que imprimís al primer full de la darrera novel.la Y de repente fue ayer, cas de tenir-lo davant la diada de Sant Jordi.
Els destinataris eren les persones que no es podien desplaçar per llunyania geogràfica, impossibilitat física o bé horària. Se suposava que la resta no es perdrien l’ocasió de compartir uns moments amb ell.
El problema van ser, com sempre, els devots de l’Església Digital del Setè Dia (ES-DI-SE-DI en el seu argot críptic.Que ningú la busqui a Wikipèdia. No estan registrats encara) que van obstaculitzar amb el seu fervor religiós l'objectiu de la idea primigènia per la qual estava concebuda la iniciativa.
Entre 9 i 10 del matí, el sofert Izaguirre va fer anar el canell sobre l’estri cibernètic com un posès. Tot apuntava que aquest fet restaria la presència de persones (reals) fent cua. Negatiu. Les fileres de compradors de la novetat d’enguany i d’alguns exemplars de novel.les seves anteriors van ser llarguíssimes. Els lectors van esperar pacientment el moment d’acostar-se a l'escriptor, conversar amb ell, veure com desenfundava l’estil.logràfica i com de la tinta que hi fluïa anava prenent forma la frase que ell triava i el nom que indicava el sol·licitant. Després, la signatura.
La proximitat, el vis a vis, la cadència de la veu d’autors com Baulenas, Riera, Cercas, Porcel, Atxaga o Quino acomboiats per la remor de la Diada de Sant Jordi al centre de la gran ciutat és una fita difícil de superar per cap robot fred.
Estimat R2-D2, entranyable, ho ets. Banc de dades, potser. Diligent i servicial també. Vas per bon camí. Continua intentant-ho i no desesperis. Amb una mica d’esforç, fins i tot, pots arribar a humanitzar-te. Mentre, l’escalf de Sant Jordi continua vençent l’aranya.
I a casa nostra? L’esforç dels llibreters, també com sempre, salvant la situació. El llibre infantil i juvenil sorprenent! Segons les darrerres dades de l'INE i el Gremi d'Editors, els nens menors de 12 anys conformen el tram d’edat que més llegeix i a Santa Coloma això ho vam poder constatar amb satisfacció. Enrojolem-nos plegats, adults!
Autors convidats en dies previs? Jorge Bucay. Podria dir “non comment” però com què tenim un bonic idioma romànic amb més recursos lèxics que els anglosaxons i que a més està en perill d’extinció diré: sense comentaris.
Cervantes va morir el 22 d’abril de 1616 a Madrid, on regia el calendari gregorià i Shakeaspeare el 23 però ell ho va fer a Anglaterra on regia el calendari julià i que correspondria al 3 de maig del gregorià. (No ens hi entendrem mai, en matèria d'ISO o DIN, amb els britànics). La qüestió és que necessitavem una excusa per dedicar un dia als llibres i alguna ment acostumada a sumar “peres amb pomes” s’ho va fer venir bé per vendre’ns un bonic miratge. Els miratges són il·lusions òptiques, els llibres no.
Fa dues setmanes 3 editorials independents presentaven els primers llibres electrònics en català. Al·leluia! Els primers suports (Amazon Kindle i Sony Reader) són cars, imperfectes i amb moltes mancances però ens prometen tot un univers. Els detractors de l'e-book s'han quedat sense l’argument de la falta de mobilitat i del cansament de la vista que provoquen el PC domèstic o el Mac. Ara els podrem dur a sobre perquè els models més moderns pesaran poc més de 140 grams i es podran visionar en llocs sense radiació solar. Els estrenararem al mateix temps que la L-9 del metro! Les 15 novetats que presenta Edi.cat en l’anomenat “mobipoket” no inclouen encara el llibre de text. I aquí és on jo veig el veritable futur de l’invent.
Segons un estudi realitzat per la Fundació Kovacs a diverses escoles, a l’edat de 15 anys un 50% dels nens i un 70% de les nenes han patit mal d’esquena i són candidats a cronificar-lo en l’edat adulta.
Aquestes generacions, que han nascut amb un comandament a distància en una mà i un mòbil a l’altra mà, seran els receptors i beneficiaris si algú amb dos dits de front s'hi posa de veritat i atura aquesta irracionalitat de les motxilles carregades en excés que fan que els nens semblin camàlics arrossegant sacs de cafè a les plantacions colonials.
Com serà, llavors, anar a comprar llibres en el futur? Molt fàcil: igual que anar a repostar benzina, per exemple. I com sempre també treuen cap els que no tenen aturador: Igual que ens fan amb els Ipods (on podem emmagatzemar milers de cançons) ens prometen prestacions com l’acumulació de fins a 200 títols en el mateix suport (que és el mateix número de llibres amb què viatgem vostè o jo habitualment, oi?) Evidentment, no cal.
Uns altres beneficiats amb l'invent seran els alcaldes de la nostra ciutat: amb un USB de coloraines o una tarjeta electrònica ben llampant ja tindran feta la campanya de regalar el lot de llibres del curs.
Mentre, els solars de les escoles promeses en el programa electoral continuen pendents d’edificar-se i els barracots per excés d’alumnes i falta de places ja piquen a les portes de cara al proper setembre.
Altra dada: la crisi fa que augmenti el nombre de préstecs a les biblioteques. L'Avui ja publica la llista dels més demanats al costat dels més venuts. Ha descendit, doncs, el nombre de vendes? No. Ans al contrari. Aquells que “tasten” un llibre i el llegeixen sencer, l’acaben comprant -de moment en format paper- perquè els agrada conservar-lo, tocar-lo i olorar-lo (segons que declaren). Jo afegiria que això passa perquè un llibre en realitat és un lloc al qual ens agrada retornar.
Bon Sant Jordi, feliç lectura i moltes roses!
El professor Sebastià Serrano expert en comunicació i en l'estudi de la gestualitat hagués xalat en la darrera reunió que va tenir lloc en un conegut centre d'estudis sobre edició: la fotografia dibuixaria una taula ovalada amb cadires ocupades per persones connectades a mòbils, pda, iphones a les bosses, prototips de lectors electrònics, plotters sobre els quals es projectaven diversos treballs elaborats prèviament en power-point...i els preceptius ordinadors portàtils. La reunió, com totes, havia de servir perquè els assistents es comuniquessin entre ells, però ai las! les pantalles dels respectius ordinadors van fer que allò que havia de tenir la funció de canal es convertís en escut. Cadascú darrere la seva mampara particular va anar enfilant el seu discurs, reforçat per sengles diagrames de barres, que anaven apareixent a les pantalles giratòries. En acabar, es van ensenyar les fotos de setmana santa també a través de les pantalles i algú va comentar si havien vist el darrer vídeo del programa d'humor de moda penjat a Youtube, a partir d'aquí va començar una successió de suggeriments de vídeos per visionar. Tot parapetats darrere l'"escutum" de la legió romana fent una perfecta formació en tortuga que tan bé van recrear Uderzo i Goscinny a Astèrix. Protegits i aïllats. Contradiccions de l'ús malaltís d'allò que de positiu ens ofereixen les noves tecnologies.
(Ah! Però observeu l'escletxa lateral del vídeo... no tot´està perdut! Algú ha deixat una fissura oberta per on es pot col.lar la fletxa de la sensatesa. Encara queda un bri d'esperança contra la desmesura :-)
